El llac de l'Aude al Capcir

    Tornem al llac de l’Aude, després que l’última vegada no hi vam arribar perquè el temporal de neu ens ho va impedir.

    Canviem en part el recorregut, passat el refugi de Buc a la cruïlla deixem a l’esquerra el camí que mena al refugi Bernardí i seguim l’itinerari més llarg del circuit de fons a l’estany.

    El Capcir forma un altiplà de 1 500 metres d’altitud mitjana, al nord-est de la Cerdanya i al nord-oest del Conflent, al nord, fa frontera amb Occitània. El riu Aude, el travessa de sud a nord.

    Travessem el riu d’Aude que inicia el seu recorregut al llac i que treu el cap entre la neu.

    Continuem per la pista, ara en lleugera pujada, amb una bona vista, cap al sud, del cim de Cambradase, a mesura que pugem, aquesta visió s’amplia amb el Puigmal i el Canigó.

    La paraula Capcir té com a origen el terme "caput circii", que significa "cap de cers". El cers és el vent del nord, la tramuntana. El Capcir, seria doncs, el país que fa front al vent del nord. Aquest nom li hauria estat donat pels habitants del Conflent o de la Cerdanya, veïns dels capcinesos que mai no han deixat de considerar el Capcir com el país més fred, anomenat com La petita Sibèria d’Europa

    Arribem a l’estany cobert de neu però que ja inicia el desglaç doncs podem veure en alguns punts l’aigua. Ens aturem i el voltem per contemplar-lo des de diferents angles.

     El mateix llac a l’estiu

    Aquí neix el riu Aude, un dels rius occitans més important, té una llargada de 224 kms. desemboca al Mar Mediterrani, al Grau de Vendres, tot passant primer per poblacions com Limós, Carcassone i Narbone.

    Desfem el camí i tornem al pla de Mir a les Angles que és el lloc on hem iniciat el recorregut, cal dir que aquest cop el bon temps ens ha acompanyat i el paisatge que hem pogut contemplar ha estat fantàstic.
* *

Un tomb per Mijanes al País del Donasà - Occitània

    Volíem pujar al cim del Tarbessó des del coll d'Ascou-Pailhères però ens trobem la carretera D25 que hi accedeix tallada a causa de la neu, canviem de plans i fem un tomb per l’estació Mijanès-Donezan que malgrat  la quantitat i qualitat de la neu està tancada.

     Des d’aquest punt es pot accedir als pics del Tarbésou (2.364m), el Canrusc (2.132m), el pic de la Coumeille de l'Ours (2.217m), el pic de Balbonne (2.305m) o el Roc Blanc (2.542m).

    És una bona àrea per realitzar-hi excursions amb raquetes de neu o esquís ja que la neu acostuma a ser abundant i la orografia suau dels seus cims és ideal. Mijanes també està situat a prop de dos castells càtars, el castell de Quérigut i el castell d'Usson.

    Sortim de l’estació i fem un camí que s’enfila suaument en direcció als cims de Balbonne i Roc Blanc, que veiem al fons, trobem la cabana de la Mire, el paisatge és majestuós, el silenci trencat només pel cant dels ocells que senten a prop la primavera

     De cop apareixen una parella de cervatons, creuem les mirades i en un instants desapareixen lleugers muntanya amunt, comprovem que el camí té sovint unes petjades que el travessen.                                         Arribat al punt més alt del recorregut fem la tornada per un camí ampla que ens mena fins les pistes d’esquí que baixem pel dret fins al punt d’inici.

    Després de l’excursió anem a Mijanes, un petit poble de muntanya situat a l'extrem nord-oriental del país del Donasà, al departament de l'Arieja que forma part d’Occitània. Situada a la solana, les cases estan construïdes est/oest i de cara al sol de migdia, que crea una atmosfera càlida a la qual no es pot restar impassible.

    Per arribar a Mijanes si hi accedim des de la regió del Capcir, a Puigbalador hem d'agafar la D32 fins a Quérigut i des d'aquí anar a Mijanes tot passant per Le Pla.
 

                              El riu Bruyante (sorollós) segueix el peu de la població fent honor al seu nom.

    Després de fer un tomb pel poble que s’enfila muntanya amunt acabem contents del que hem descobert i gaudit
*
*

1- Tot passejant pel delta del riu Llobregat

   Anem al delta del Llobregat per conèixer l’espai natural format pel riu Llobregat i els estanys de Cal Tet i Ca l’Arana. Són gairebé 90 hectàrees situades a la riba dreta del tram final del riu Llobregat.

   Després de seguir una bona estona camins que ens menen pel Parc Agrari arribem als espais naturals del Riu Llobregat

   Trobem estanys litorals, canyissars, jonqueres, prats humits, pineda i platja i gran diversitat de flora i fauna, especialment aus aquàtiques.

   Sorprèn l’existència d’aquest espai natural tan ple de vida mentre passen per sobre nostre, amb un soroll eixordador, gran quantitat d’avions en ple enlairament.

   Des de la torre de cal Lluquer gaudim d’una bona panoràmica d’aquests espais naturals situats al marge dret del tram final del riu Llobregat. Al mig del riu una gran quantitat de gavines i altres aus es disputen un lloc al mig de l’illa

   Seguim la nova llera del riu fins a la torre de cal Malet arran del riu, un altre punt d’observació Anem fins a la desembocadura del riu, a l’altra banda les màquines i grues no paren de treballar.

   Des de la torre de l’Arana veiem com el riu arriba al mar, trobem la platja més o menys inundada, on hi ha una gran quantitat d’aiguamolls i llacunes.

   A l’aguait de Cal Tet, un estany molt poblat de planta subaquàtica i una gran quantitat d’ocells: cabussons emplomallats, ànecs, fotges, xibecs..

   Reprenem de nou el camí fins a l’aguait del Sabogal, des d’on es té una nova perspectiva de l’estany i de les dues illes on nien i descansen els ocells aquàtics: cames llargues, perdius de mar, bernats pescaires...

    Havíem anat cap el tard per poder veure millor les aus però ens vam trobar amb la sorpresa que l’horari d’hivern vigent ens va tancar la porta a les cinc de la tarda, després vam fer el recorregut per fora de l’espai protegit amb la intenció d’acostar-nos a la platja però al final del camí també ens vam trobar el camí barrat. Cal doncs tenir en compte els horaris.

   Tornem seguint els canals que ens permet contemplar a través del canyissar un capvespre preciós.

    Cal tornar-hi doncs tan sols hem vist una petita mostra del delta. Ha estat doncs una aproximació per conèixer i fer-nos una idea de l’espai.

El Plan de Belha / Plateau de Beille a Occitània

    Anem al Plan de Belha amb la intenció de conèixer l’indret i de fer un passejada amb raquetes.

   Plateau de Beille (en occità: Plan de Belha) és un altiplà situat dins la cadena muntanyosa dels Pirineus.. Es troba al sud de la vall de l’Ariege entre Tarascon d'Arieja (en occità Tarascon d'Arièja) i Ax-les-Thermes (en occità Acs)

   L’altiplà està limitat per de dos afluents de l'Ariège: l’Aston a l’oest i Laball a l'est. S'acaba al sud al Coll de Finestres (1.967 m), i més enllà trobem Andorra i al nord cau vertical sobre la vall del Ariege

   L'accés és per la carretera D 522 a Les Cabannes (en occità las Cabanes) Antigament aquest altiplà era un lloc de pastura particularment de bous i vaques. Ara s’ha convertit en una estació d’esquí de fons, amb pistes situades entre 1.650 i 2.000 m d'altitud. És un punt de la ruta del GR 10, sender que travessa els Pirineus d'est a oest. No havíem vist mai una estació d’esquí de fons tan concorreguda sobretot per famílies franceses però també que tingués tan bones instal•lacions i serveis, semblant a les pistes d’esquí alpí.. Entre les atraccions hi havia una passejada amb trineu tibat per gossos.

   El paisatge impressionant perquè és una gran esplanada amb un cert desnivell però envoltada per muntanyes, mirant al sud pots entreveure les muntanyes d’Andorra.

      L'ascensió de Les Cabanas al Plan de Belha sol ser una de les etapes més populars del Tour de França.

Del Pla de Mir al llac de l'Aude al Capcir

    Anem al Capcir per fer una passejada sobre la neu. Sortim del Pla d'en Mir a les Angles en direcció cap al  llac de l’Aude.

   Neva quan iniciem la ruta, L’itinerari està ben senyalat, amb una llargada d’uns 12 km d’anada i tornada i uns 300 m de desnivell

    Pugem per l’itinerari més directe Passem per la cabana del Pla del Buc que està oberta i en molt bones condicions en canvi el refugi Bernadí roman clos.

    Comença a nevar copiosament. Els flocs de neu ara són grans. La neu és flonja, avancem amb les raquetes que s’enfonsen a la neu.

   És meravellós l’ambient, el paisatge, el silenci i la pau que és respira quan neva. Et reclou en la intimitat i t’embolcalla un mantell que és pura delícia

     Al final el sol treu el cap embolicat amb els núvols Hem fet un passeig hivernal per sota i sobre la neu. Una agradable excursió molt recomanable.

Del Pla de Mir al llac de l'Aude

Fem un tomb per la serra de Rubió als peus de Montserrat

   Fem una volta per la serra de Rubió, és un contrafort de Montserrat que s’allarga des de Collbató fins a Esparreguera.

  Sortim de la Colònia Sedó, visitem Santa Maria del Puig i de tornada, una petita ermita romànica Santa Margarita del Cairat o sa Planca, penjada a un cinglera sobre congost del Cairat, a la dreta del Llobregat.

   En lloc d’anar-hi directament seguint el GR6, fem una volta cap a Collbató i tornem per aquest tram que ara és una pista asfaltada. Iniciem la caminada a prop de la Colònia Sedó des de dalt s’aprecia l’aqüeducte construït per subministrar energia a la fàbrica.

    Anem cap a l’ermita de santa Maria del Puig, que s'aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat. És una església romànica construïda durant els segles X-XI (nau) i XII (capçalera, absis i cimbori). El campanar és posterior. Va resultar molt malmesa amb els terratrèmols del segle XV, després es van fer les ampliacions i reformes.

    El 1982 es constitueix "Amics de Santa Maria del Puig" per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.
   Fou la parròquia del terme del castell fins el 1612 A prop hi ha les runes del que queda del castell d’Esparraguera.

    Seguim en direcció Nord cap a Collbató, agafem un sender de forta pendent tot passant pel costat de les Roques Blaves situades entre la unitat geològica de la Depressió del Vallès-Penedès i la de la Serralada Pre-litoral, són el resultat d’un procés de deformació de gran magnitud.

    És l’únic indret de Catalunya (junt amb les Ribes Blaves d’Olesa de Montserrat) on afloren aquests tipus de materials d’origen tectònic.

   Aquestes roques estan formades per la Farina de Falla, la qual es formà a partir de la trituració d’esquists de l’Era Primària, gràcies a les condicions de metamorfisme (Falla del Vallès-Penedès), que va sotmetre aquests materials a una pressió i temperatura elevades.

    Al mirador fem camí per una pista ampla fins arribar al poble de Collbató.

   Al peu de Montserrat ens dirigim cap a la font Closa per un corriol ombrívol, anem paral•lels a unes feixes ara densament poblades de vegetació i travessem dos torrents fins que arriba un punt que el camí es fa impracticable.

    De lluny veiem Ca l’Estruc Vell que és allà on ens dirigim.

    i reculem fins al peu de l’ermita de la Salut, continuem per un camí fins a la font del mateix nom que es troba mig abandonada, situada a l'ombra d'un immens plataner.

    baixem pel mateix torrent i a estones per un camí paral•lel, que en cas de pluges deu ser impracticable també.

    al final del camí per una pista asfaltada que ens porta a Ca l’Estruc Nou i poc després l’ermita de Santa Margarida del Cairat que es troba situada damunt d’un espadat, a tocar del congost del Cairat.

   L’ermita és un excel·lent mirador sobre el riu, on s’aprecia la represa anomenada justament del Cairat, que subministrava d’aigua la Colònia tèxtil Sedó

   Formada per una nau i un absis, estructura molt habitual en el període preromànic a banda i banda dels Pirineus.

    El camí de tornada és seguint la mateixa pista tot travessant algunes masies i amb una vista panoràmica impressionant del mateix massís de Montserrat, del riu i l’autovia que el circumda.

   i de Sant Salvador de les Espases a l’altra banda del riu

   Arribem al capvespre a una urbanització a les afores d’Olesa i a la Colònia Sedó d’Esparraguera d’on hem sortit.

Aquesta caminada l’hem fet gràcies a la lectura del bloc d’un bon excursionista que ens va descobrir aquest indret Xiruquero Kumbaià

9835

De Santa Maria del Puig a Santa Margarida del Cairat

De Montellà al Santuari de Bastanist

   Anem a fer un tomb pels rodals de Montellà i decidim acostar-nos al Santuari de Bastanist pel camí que travessa torrents, boscos i camps, tot carenejant a mitja alçada el puig Montellà, en direcció cap a la cara nord del Cadí.

  Sortim del poble de Montellà  per una pista de terra, el GR 150 i el seguim tot el camí. La vila de Montellà de Cadí, fou el centre històric del municipi  Monteliano, al 843. Va pertànyer a la senyoria del capítol d’Urgell i tingué castell. Al fossar destaca l’església romànica, del s. XI, de Sant Genís.

     Al capdamunt d’una forta pujada deixem la pista que segueix cap a Prat d’Aguiló i seguim per un camí que voreja uns camps, fins arribar la masia mig abandonada de Can Bartomeu.

    La vista sobre la paret nord del Cadí, amb la Serra Cabirolera i les canals com la del Cristall és impressionant. A l’altra banda de la vall, per sobre el Torrent de Bastanist, es divisa Estana.

    Voltem la masia per sobre i travessem el torrent que baixa del Puig de Montellà per entremig d’una fageda. El camí s'enfila fins a transformar-se en un corriol a voltes molt estret

      Al fons de la vall veiem les cases i l’ermita de Víllec.

        Entrem al bosc de pi direcció migdia, en lleu pujada, a l’alçada d’Escàs som al punt més alt.

     Ens aturem al mas abandonat i mig ensorrat de les Valls, pocs metres desprès d’una tanca, a ma dreta, un corriol baixa fins al costat del torrent que cal travessar a gual, per arribar a Bastanist

         Veiem Bastanist al fons de la vall. El sol s’ha amagat darrera les parets del Cadí i valorem de fer la tornada pel torrent de Bastanist però des d’aquest punt el veiem glaçat

    Decidim recular pel mateix camí i deixar per un altre dia el Santuari ja que encara està prou lluny, sobretot al fons de la vall i calculem que se’ns faria de nit a la tornada.
   Algun tram del camí és una pista de gel.

      Arribem a Montellà que ja és de nit, els llums de les cases s’encenen tot formant un bonic pessebre.

    Se sent un tractor que s’acosta i de sobte apareixen els tres Reis ben instal•lats al remolc ben guarnit.

      S’hi afegeixen un grup de gent amb torxes per fer el camí fins al poble tot fent una cavalcada que emociona a grans però sobretot als més petits.

   Ha estat un final prou bonic que per sort hem pogut gaudir pel fet d’anar tard i arribar al poble de nit.

De Montellà al Santuari de Bastasnist