dilluns, 26 de novembre del 2012

Els castells del Sió - Montfalcó i les Oluges



Seguint la ruta dels castells del Sió ens aturem a Montfalcó Murallat i Les Oluges.
Montfalcó Murallat pertany al municipi de les Oluges a la comarca de la Segarra, aturonat damunt la confluència del riu Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós.
El riu Sió, malgrat el seu poc cabal, és un riu llarg de 70 Km de longitud que travessa la Segarra, l'Urgell, la Noguera i desemboca al Segre a prop de Balaguer. És un recorregut que coincideix plenament amb les línies de frontera que es creen cap al final del segle X i començament del XI i que dibuixen un paisatge històric i monumental molt característic.
Les quinze cases del nucli, construïdes en forma compacta al voltant d'una plaça on conflueixen els vessants de les teulades i l'església parroquial de Sant Pere, és un dels millors exemples a Catalunya de vila closa, és a dir, de població protegida per muralles, sense edificacions extramurs.  
La muralla actual té una única porta d'accés adovellada que dóna a la plaça central on hi ha la cisterna.
Era de la jurisdicció del duc de Cardona fins a l'abolició dels senyorius al segle XIX.

 Les Oluges que s’estén a la falda del serrat, evidencia clarament el fet que originàriament, al segle XI, es tractava de dos nuclis, cadascun amb el seu castell i església , coneguts com Oluja Alta o Sobirana i Oluja Baixa o Jussana.
De Montfalcó i Oluges
El castell Jussà o de Baix és una notable construcció renaixentista del segle XVI, que consta d’una torre de planta quadrada, portal adovellat, finestrals motllurats i profusió d’elements heràldics.
Sota la torre del castell hi ha un brollador d’aigua, utilitzat com abeurador .
A la part alta del poble hi ha les restes de l’antic castell d’Oluja, que formà part al segle XI de la marca de Berga, dins el comtat de Cerdanya. Al segle XIV els senyors del castell eren la família Oluja. El 1433 passà a ésser del veïnatge de Cervera, actualment reconvertit en una casa senyorial, molt transformada  i no es pot visitar ni fotografiar.



dilluns, 19 de novembre del 2012

Cambrils - Del Racó al Salí



Fem un recorregut pels voltants de Cambrils on visitem dues ermites, un salt i una surgència d’aigua, a més una antiga explotació de sal.
A ponent del municipi d’Odèn hi ha l’antic terme i poble de Cambrils. Està format per dos petits grups de cases, Cambrils i Llinars, i per diverses masies escampades; entre aquestes destaquen les del Racó, on també es troben les capelles de Santa Bàrbara, edifici del segle XVII i de Sant Quintí, romànica.

 
Santa Barbara, ermita del segle XVII, restaurada, seguint el camí que passa per sota de l'ermita podem veure el curs d’aigua que després de travessar uns camps per sota, per dins d’un tunel,  cau per un cingle en un bonic salt.

De Cambrils - Del Racó al Salí


Ermita romànica de Sant Quintí, construïda amb pedra tosca, abundant a la zona. És d'una sola nau amb àbsis. La seva amplada és d'uns cinc metres  No hi ha mobiliari, excepte un petit altar. L'ermita romàn tancada però té una petita obertura a la porta des de la que es pot mirar l'interior.






Un curiós gran roc el Codró de l’Elefant

 i una surgència d’aigua, possiblement la més cabalosa de la comarca - Sant Quintí.

El Salí de Cambrils és una antiga explotació datada documentalment del 1.780, ubicada a un lloc escarpat. El sistema d’obtenció de la sal era artesanal. L’aigua salada s’emmagatzemava en grans basses i des d’aquestes basses es transportava a les eres o bancals d’evaporació amb un sistema de canals de fusta, recs i regueres.

Les eres o bancals d’evaporació eren construïts amb rajoles d’argila perquè l’aigua no s’hi filtrés, i s’omplien amb uns tres centímetres d’aigua salada. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s’evaporés l’aigua, i després feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors. Per acabar el procés, amb uns sistema de rails i vagonetes, es transportava fins el magatzem, on es molia i es guardava per portar-la a vendre.

La densitat de l´aigua que brolla de les fonts salades és deu vegades superior que la del mar, i això fa que de seguida es formin cristalls de sal al llarg dels conductes.
A la font de la Mosquera travessem de nou la riera, passem pel costat del pavelló esportiu descomunal i trobem la carretera que seguim amunt per arribar al lloc on hem sortit.
 *



dilluns, 12 de novembre del 2012

3. De Montgat a Vilasar de Mar - passeig arran de mar



Una passejada tranquil·la arran de mar seguint la línia fina que hi ha entre la via del tren i la platja. El fort temporal de vent i la mar s’havia endut el dia abans, com és habitual, la sorra d’algunes platges.

Sortim de Montgat i ens aturem al Masnou, per fer-hi una visita i descobrir alguns racons del poble.

El Masnou inclou el barri d'Ocata, fundat per pescadors procedents de Leucata, al Rosselló, i esdevingut important port esportiu.
El poble, estret i allargassat, s'estén sota l'Església de Sant Pere (segle XVIII), de façana classicista, que domina els carrers, escalonats i tranquils.
Per la línia de mar, sobre la platja, seguim el Passeig Marítim fins al Port Esportiu



Anem seguint el passeig que hi ha entre la via i la platja, passat el port esportiu de Premià desapareix el camí i hem de fer via per la platja fins arribar a una zona de repoblament de dunes on més endavant arribem a Vilassar Quan arribem a l’estació de Vilassar de Mar- Cabrera pugem al tren per retornar al lloc d’inici.
*

dimarts, 6 de novembre del 2012

A la Vall d'Eina per la Canal



    Sortim del centre d’acollida d’Eina en direcció a les pistes d’esquí  per un camí que travessa camps i boscos, la tornada havia de ser pel GR36,  però decidim allargar la caminada  seguint la canal d’Eina fins que es troba amb el riu del mateix nom a la Vall d’Eina. 




     No estem segurs de fins a on ens portarà la canal, a quina alçada es trobarà amb el riu i si podrem travessar-lo, ja que el camí baixa per l’altra banda.
    Arribem al punt on la canal desapareix sota terra, baixem uns metres camps a través, travessem el riu que en aquest punt es desplega en tres braços sense gaire dificultats i cerquem el camí, al cap d’una estona el veiem  per sobre del marge.
    És el camí que ve del Coll d’Eina i que ressegueix tota la vall de nord a sud,  la ruta per on anem fou emprada per pastors i pelegrins que es dirigien a Núria.



   El sender es transforma en camí de bast i a la part de baix empedrat és ombrívol, feixes bedolls i avellaners donen una nota de color al bosc de Pi Negre.
   La sensació és de pau complerta, l’aroma del bosc, els colors, el soroll de l’aigua...ens desvetllen els sentits i fruïm del passeig que ens porta de nou a Eina. 
 

    El poble d’Eina ,1.574 m consta de dos nuclis: el de dalt, emmurallat en època medieval i envoltant l’església de Sant Miquel, i el de baix, entorn d’una casa forta senyorial. El municipi abasta tota la vall d’Eina, formada sota la carena que la separa de la vall de Núria.
    La vall d’Eina, coneguda pels botànics des del segle XVIII, està caracteritzada per una superposició de microclimes, està catalogada des del 1993 com a Reserva Natural pel seu interès botànic.
*

entrades al bloc