dilluns, 16 de desembre del 2013

D'Eina fins al Circ de Cambra d'Ase

   Sortim d'Eina amb l'intenció d'acostar-nos fins les parets que tanquen el Circ de Cambra d'Ase en una ascensió constant, al final serà d'uns 600 metres de desnivell.
 

   Anem fins al Pla i enfilem la fi de l'últim telesquí, el mític Les Pioches, un remuntador a l'antiga que permet pujar dues persones alhora, tenim la sort de veure que no funciona, aquest fet fa més agradable l'ascensió per altra banda prou pronunciada.

   Al capdemunt seguim un camí a la dreta que s'enfila muntanya amunt, ens endinsem en un bonic bosc d'avets, la quantitat i qualitat de la neu és impressionant i gaudim de l'ascens.


   Quan arribem al peu del circ, veiem com les parets majestuoses ens encerclen, és un racó magnífic des d'on contemplem unes vistes espléndides dels murs verticals per una banda i per l'altra la vall de la Cerdanya amb els Perics i el Carlit al fons.
   
  


   Situat a la part dreta de la cara nord del circ, el popular corredor Vermicelle és la canal més freqüentada, segurament perquè és una de les vies més assequibles però que vista d'aprop impressiona per la seva pronunciada verticalitat.

   Els últims raigs de sol que s'amaguen darrera del circ ens indiquen que em d'empendre el camí de tornada que fem tot lliscant.


   Al final del recorregut comentem que ha valgut la pena la passejada i que ha estat millor del que pensàvem, l'estat de la neu ha tingut un paper important també.




dijous, 28 de novembre del 2013

L'entorn del Pont Vell i el Castell de Castellbell i Vilar


    Castellbell i el Vilar es troba en un terreny  trencat i muntanyós que actua com a corredor biològic entre els parcs naturals de Montserrat  i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. 
   Anomenat el mirador de Montserrat perquè es pot observar tot l’espadat íntegre de la muntanya de Montserrat, amb els seus cims, parets i agulles.

     El riu Llobregat travessa el municipi de nord a sud i dibuixa un gran meandre d’interès natural a l’alçada del turó del Castell que en aquest tram es troba envoltat per un variat bosc de ribera que acull una gran riquesa faunística.
   El Pont Vell construït al segle XV pel senyor de Castellbell, al llarg dels segles no ha sofert transformacions importants i és considerat un dels ponts més autèntics d’origen medieval.
   El poble té un important patrimoni industrial que data de finals del segle XIX, quan s'edificaren diferents fàbriques tèxtils i colònies industrials. Es troba dispers en diversos nuclis que corresponen a les antigues colònies fabrils Burés, Borràs i Bauma
  




   El 1872, Esteve Burés instal·la la fàbrica i al mateix temps construeix habitatges per als obrers, ja que es tracta d’una zona despoblada,  per això compra al Marquès de Castellbell els terrenys, una quartera de sembrat per 750 pessetes, en els quals construeix la nova fàbrica de teixits i filats i per 1800 pessetes, altres dos quarteres i 4 quartans i mig  perquè pogués passar un canal pel mig.
  El 1971 un riuada destrueix l’edifici i la fàbrica.
 

   El castell de Castellbell es troba situat dalt del turó, que es pot veure des de diferents punts. És una fortificació documentada des del 979,  amb el nom de Castell Beliti, que en origen actua com a eina defensiva i de domini territorial.durant l’època de reorganització i expansió política dels comptats catalans.
    Per la seva situació estratègica vigila el pas sobre el Llobregat, controlant el pont i el camí que obre l’accés a Manresa, Cardona i Berga; i per extensió a la Cerdanya i França. D’altra banda, també és la fortalesa que domina la ruta més bona d’ascens als monestirs de Montserrat.
  Durant la guerra de Successió, juntament amb Cardona, va esdevenir una guarnició resistent a l’ocupant borbònic, fins i tot després de la caiguda de Barcelona. Finalment, amb la guerra perduda, va capitular el 18 de setembre de 1714.


   Ens expliquen que avui dia és propietat del metge del poble, que va fer construir un ascensor que modifica i desfigura el seu perfil.
   Arribem al peu del castell  i com que és de propietat privada i no s’hi pot accedir el resseguim pel peu fins arribar a l’altra extrem del penya-segat fins a l’església de Sant Vicenç, indret d’aplecs i trobades, que la gent del poble anomena l’ermita, on acabem la passejada.

dimarts, 19 de novembre del 2013

De Fontpedrosa a Prats de Balaguer al Conflent

   Fem una volta circular des de  Fontpedrosa cap als  Banys de Sant Tomàs, passant per Prats
de Balaguer i  el seu castell.
  Una sortida molt recomanable ja que visitem dos pobles ben conservats, amb encant i un
castell, després ens podem relaxar tot prenent un bany d'aigües termals a l'aire lliure.
  Fontpedrosa és un municipi del Conflent, límit amb la Cerdanya, a la vall de la Tet
vall d'Engarra; s'estén per la dreta de la vall de Balaguer i alta vall de Carançà, fins a la línia
de crestes que separa el Conflent del Ripollès, els pics d'Eina i de la Dona.
    Cap a mig camí aprop de Toès i Fontpedrosa gaudim d'unes vistes magnífiques del viaducte
de Séjourné de la línia del tren groc, que té 16 arcs de pedra,  65 metres  d'altura.
   El viaducte a la línia ferroviària que uneix Vilafranca de Conflent amb la Tor de Querol, més
coneguda com el Tren Groc, és obra de Paul Séjourné (Orleans, 1851 - Paris, 1939).
    Toès i Entrevalls, envoltat de surgències d'aigües termals, és un lloc perfecte per gaudir
d'aquest regal que ens fa la natura. L'aigua termal de Sant Tomàs és de les més calentes
del Pirineu (58ºC). És sulfurada,  bicarbonatada,  rica en  fluor, en silici  total i en
oligoelements.
   Prats de Balaguer és un poble del municipi de Fontpedrosa al Conflent, situat a 1309
metres d’altitud. a la vall de Balaguer, a la confluència de la Tet amb la riera de Balaguer.
    L'Alou de Balaguer format per la vall de Balaguer amb l'església de Sant Tomàs i els
seus termes era una propietat territorial lliure i exempta de tota carrega i dret senyorial.
   L'església de Sant Tomàs es fundà com a cel•la del monestir pels monjos d'Eixalada,
els monjos la cediren amb el seu alou quan el 879 es reféu el monestir a Cuixà.
   Les terres ermes de l'alta muntanya, com aquestes de la vall de Balaguer, provenen
gairebé sempre del domini fiscal i és per mitjà dels comtes, com en el cas present,
que arriben a mans del monestir.
   El castell de Prats de Balaguer situat sobre el poble de Prats de Balaguer, a la
dreta de la riera de Balaguer, dins el terme municipal de Fontpedrosa. El gran portal del
castell ha estat traslladat a Prats de Balaguer.
   Era el guardià del camí que va a Núria pel coll de Noufonts. La data de construcció és
incerta, se situa cap el segle XIII, és mencionat per primera vegada el 1267.
      El castell està format per una torre quadrada i d’un recinte. Està situat sobre un esperó
rocós, el recinte tenia una muralla que impedia el pas a l’est pel seu costat accessible. 
   Hi havia molta gent als Banys i com sovint ens passa se'ns havia fet tard, queda
pendent banyar-nos perquè és molt agradable fer-ho amb l'aigua tèbia a l'aire lliure.

dilluns, 11 de novembre del 2013

De Valmanya a Pinós, al cor de Catalunya



   Fem via cap al santuari de Pinós on es troba el centre geogràfic de Catalunya, sortim de Valmanya  i fem una ruta circular que ens portarà de nou al lloc d’inici.


   El recorregut és a través de boscos de pi, roure.. i d’extensos camps de blat i d'ordi que tenen el color torrat de la tardor, en algun camp ja despunta el verd després de la sembra.

    Iniciem el camí a Valmanya i seguim el barranc de cal Xonic que després deixem  En un coll al mig dels camps, al tossal de Puigferrers s’alça La Sala una masia d’origen medieval imponent que es veu des de molts punts del recorregut.


  Ens endinsem al bosc i aviat retrobem el barranc de cal Xonic que ara seguim per dalt i a la dreta.
  Deixem el camí principal per acostar-nos a la font d’en Codina, l’aigua es recull en una bassa.
   Arribem a Pinós que està situat dalt d’un turó de 828 metres d’alçada i dona nom a tot el municipi que està format per cinc pobles:Ardèvol, Sant Just, Matamargó, Pinós, Valmanya i Malagarriga. Al cim del turó hi ha les restes de l’antic castell
     Ara seguim el GR7 que ens porta fins a dalt del santuari de Pinós que s’alça als vessants septentrionals de la mateixa serra, a 904 m d’altitud, dominant una magnífica panoràmica que arriba als Pirineus, a Collsacabra i al Montseny.
   El santuari fou edificat pels templers el 1312 i molt aviat passà als hospitalers.
   Trobem aquí l’Hostal de Pinós, el més antic de Catalunya, s.XVI El llindar de la porta és ple d’inscripcions d’origen medieval.
   Ens acostem a la Rosa dels Vents que simbolitza el centre geogràfic de Catalunya
    Deixem el santuari i tornem per una pista asfaltada que amb un pendent pronunciat ens fa perdre alçada ràpidament, arribem cap el tard a Valmanya, pel camí hem anat veient el perfil de Pinós que es retallava al cel del capvespre.
    Valmanya és al peu de la serra de Pinós i de la riera de Vallmanya, al voltant de l’església de Sant Pere, un edifici d’origen romànic però que ha sofert diverses reformes fins al segle XIX.
   El lloc és esmentat ja el 951 en un document on el rei Lluís confirma a l’abat de Montserrat la possessió del lloc. El castell de Vallmanya pertanyé fins al segle XIV a la baronia de Pinós; fou després de Bernat de Boixadors i consta més tard com a senyoria de Montserrat.

   Se'ns ha fet de nit visitant el poble de Valmanya, els colors del capvespre acaben de perfilar aquest paisatge que ja ens és familiar.
   Trobareu  més informació i sortides al llibre: Camins del Solsonès - 15 itineraris per la plana i la muntanya - de Marcel Camps i Josep Ferrandiz.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

El que queda de La Garde un castell/palau occità



  De camí cap a Camon veiem al fons el perfil d’un castell imponent per la seva mida i quan ens acostem comprovem que és el testimoni del que havia estat. La Garde
   El voltem per fora ja que l’accés està prohibit segurament per raons de seguretat.
Malgrat tot és impressionant contemplar murs i parets que han resistit el pas del temps i s’alcen orgullosos conservant l’equilibri precari que les sosté.  
   El castell de Lagarde és un edifici medieval del segle XI, construït per Ramiro I, rei d'Aragó i comte de Barcelona, en origen era una primera torre quadrada.
  Al final de la croada contra els catars Simon de Montfort otorga el poble i el seu castell al mariscal de les croades, Guy de Lévis, lloctinent del seu exèrcit.
   El castell creix amb quatre torres de planta quadrada, un portal, un pont llevadís i un fossat al peu de les muralles.
   Al segle XVI  comença una nova fase marcada per l'esperit del Renaixement.


    Es basteix la torre amb la gran escala interior de cargol que porta a la nova capella, es millora les defenses del castell mitjançant l'addició d'una bastida a cada cantonada de l'edifici i una a cada front per defensar les entrades, s'afegeix una paret i amplia el fosar,  però l'actual estructura correspon al segle XVII, quan l'antiga fortalesa es modifica per a convertir-se en un palau, envoltat de jardins a la francesa d'aquí prové el nom de Versalles de l'Arieja

   El palau és destruït durant la Revolució Francesa i venut pedra per pedra,  avui és un espectacular i gran conjunt de ruïnes.


   Del poble de La Garde situada al peu del castell i que té el mateix nom, ben poca cosa podem dir, doncs no hi ha informació,  l’església té un campanar d’espadanya que vist de perfil sembla transparent i els portals de les cases pintades de diferents colors són expressius i tenen l’encant especial de la senzillesa.
 

dijous, 24 d’octubre del 2013

Camon, una vila del Pays de Mirepoix

   Tot seguint la ruta dels castells càtars ens trobem amb aquesta bonica i tranquila vila mil·lenària de Camon al mig de la vall i envoltada pel riu Hers.
   El seu nom ve del gal-romanès Cambo-dunam, que significa meandre fortalesa. És una vila considerada com una de les més boniques de França, on podem passejar per l'entramat de carrers medievals de l'antic recinte emmurallat, construït a l'entorn d'un imponent castell-abadia que fou erigit en els seus inicis per Carlemany.


    La llegenda diu que Carlemany el 778, de retorn de Roncesvalls, va fer construir un monestir i una església. La primera acta que dona fe de l’existència de l’abadia data del 923.
   Al segle X l'agricultura creix en els turons dels voltants de la vila. Els monjos propietaris de moltes de les terres, ofereixen als vilatans la seva protecció a canvi del cultiu de la vinya i els cereals per garantir les taxes que s'han de pagar a l'Abadia de Lagrasse.
   Els agricultors, ajudats per l’experiència dels monjos, construeixen feixes als turons de l’entorn, cabanes de pedra per albergar a les seves eines i creen un sistema hidràulic amb aqüeductes que faciliten els cultius.
   El 18 de juny 1279, la ruptura de la presa natural que retenia el llac Puivert destrueix Camon i tots els pobles de la vall. La reconstrucció serà entre 1280 i 1316 a imatge de les fortaleses reials franceses. Durant la guerra de 100 anys, es va construir un mur emmerletat al voltant del Priorat.
   L'església i el monestir són destruïts en gran part pels saltejadors de camins el 1494, no és fins a la segona meitat dels segle XVI que es reconstrueix de nou. Philippe de Lévis fa bastir la gran torre de planta rectangular i també les muralles que envolten el poble (1526-1535).
   El cardenal Georges d'Armagnac, que era prior de Camon, restaura aquestes fortificacions i fa edificar la torre de la cantonada oest del recinte entre 1560 i 1570. Es prenen totes les mesures de protecció contra les amenaces a la guerra religiosa. Els Priors que es succeeixen els segles XVII i XVIII, continuen enriquint el patrimoni, tot proporcionant elements decoratius de gran riquesa, tant a l’Abadia com al Castell.
  Amb la puixança econòmica la població creix fins a 860 persones. Alguns s’instal•len en barraques que esdevindran amb el temps les futures granges. Els monjos abandonen el convent sense resistència durant la Revolució. El Castell i l’Abadia són venuts com a bé nacional el 1791.
Avui dia una part de l'Abadia és un hotel que ofereix habitacions i un restaurant.

**les cabanes de pedra seca són molt semblants a les que podem trobar a Catalunya.
    És la vila dels rosers, doncs moltes cases en tenen a les façanes i pel maig es celebra la festa de la rosa.


dimarts, 15 d’octubre del 2013

El Dolmen de Marrunyes - un tomb per Brangolí, Feners i Bena



    Fem un itinerari travessant Brangolí, Feners i Bena, tres llogarets que pertanyen al municipi d'Enveig,  situats en un vessant poc conegut de la Cerdanya, amagats  darrera la muntanya de Bell·lloc que els hi configura un paisatge i caràcter especial. A Feners visitarem el  Dolmen de Marrunyes o de Cal Caballer.
  Brangolí  abans Vilangolí. està situat a 1.521 m. d'altitud  a la falda de la muntanya de Bell-lloc i a la riba esquerra del riu Brangolí. Es relaciona amb un fundus o propietat rural romana.
  Una gran masia del segle XVIII ha estat recentment restaurada i oberta com a hotel amb el nom comercial de Chateau de Brangoly. Al lloc també s'hi vincula part de l'acció de la llegenda de la fada d'Enveig.
   L'església de Sant Fruitós de Brangolí és una petita edificació d'origen romànic, reformada el segle XIX. Antigament havia estat parròquia i servia als pobles veïns de Bena i Feners
  
   Entre Brangoli i Feners, no gaire lluny del camí que hi mena, trobem el megàlit, un monument neolític que rep també les denominacions Sepulcre de la Cova del Camp de la Matunya, Dolmen de Marrunyes o de Cal Caballer.
   Té la forma d'un dolmen clàssic i se'l considera un dels més bells i espectaculars, per les seves dimensions, que permeten d'estar-hi dempeus a dins.
     El monument es compon d'una gran llosa horizontal  sostinguda per tres de verticals, formant una cambra que es tanca amb una porta feta de dues lloses verticals més, de dimensions inferiors a les altres. La llosa que fa de sostre té marcades una quarantena de petites concavitats, similars a les que mostra la propera roca de les Empardines; això ha fet concloure que ambdós monuments tindrien un orígen comú, entre el 2000 i el 1700 aC  - Jean Abélanet hi va fer prospeccions el 1950-1955, i  va trobar-hi  restes, molt fragmentades, d'enterraments. Va ser declarat monument històric de França el 1976.

    Feners 1.500 m, a la dreta del riu Brangolí, resta ben protegit. En destaca un caseriu, i ja existia, com a mínim, al s. XI.
   Acabem ja quan es fa fosc a Bena situat a 1.600 m d’altitud, és a la dreta del torrent del mateix nom, a la falda del puig de Bena, comunica amb la vall del Querol pel coll de Bena. Hi trobem les ruïnes d'una capella dedicada a Sant Fruitós. No gaire lluny s’instal·là un oppidum protohistòric, ara fa més d’un mil·lenni.




dimarts, 8 d’octubre del 2013

De Torredembarra a Altafulla - arran de mar



   Anem a la costa Daurada per tal de seguir un tram del camí de Ronda arran de mar entre Torredembarra i Altafulla. Travessem cales, penya-segats, platges i aiguamolls.
   Comencem l’itinerari al port de Torredambarra a prop del far Punta de la Galera, que és el més alt de Catalunya, l'últim que s'ha construït a la Península i un dels pocs aixecats a Europa aquest segle XXI. 

    El primer tram el fem per sobre roques, a dalt de les cingleres i arran de mar fins a la petita cala del Canyadell,

    seguim fins al Fortí que forma part de la vil·la romana delsMunts, des d’on podem contemplar la platja de Les botigues del Mar, antiga platja de pescadors, al fons veiem el castell d’Altafulla.

  arran de mar, el passeig es fa planer i agradable tot trepitjant la sorra mullada  i les ones que ens refresquen,

  ens arribem on desemboca el Gaià, la platja li barra la sortida al mar, decidim fer el passeig dels aiguamolls a la tornada,
 creuem la platja de Tamarit on es veu al fons el castell del mateix nom, donem la volta a peu de muralla fins a Cala Jovera., a davant un illot entre les dues platges ens permet enfilar-nos, sentim i veiem la força del mar que travessa les roques per sota.
 ens enfilem de nou, una altre cala i  al mig del mar un roc immens, 

   el camí arran de mar entre pins ajaguts per la força del vent, i matolls que s’arrelen entre les roques es fa gairebé  impracticable i anem a trobar un camí més ample que voreja una urbanització des d’on contemplem les magnífiques vistes i busquem una ombra per descansar i fer un mos.
 En un revolt entre els pins ja veiem la Punta de La Mora on desfem el camí, un bany refrescant a la cala Jovera i ens acostem fins als aiguamolls del Gaià
       la platja s’ha buidat i la llum de la tarda fan més viva i expressiva les formes i els colors del mar i cel.
    Ha estat una agradable i relaxant caminada

dimarts, 24 de setembre del 2013

Els llacs del Circ de Tristaina a la parròquia d' Ordino - Andorra



   Anem fins l’estació d’Ordino Arcalís per apropar-nos als tres llacs que recullen les aigües del pic de Tristaina i rodejar el Circ que les encercla.
   L'aspecte d'aquesta vall és la típica dels terrenys d'origen glaciar, amb la seva característica forma en U,  l'acció de les antigues glaceres ha modelat el rocam i erosionat les crestes, creant grans dipòsits de roques fragmentades al fons de les valls.
   Una breu ascensió ens situa en pocs minuts al peu del primer llac que valgui la redundància s’anomena Primer, el voregem per la dreta i en lloc de seguir el camí ens hi acostem tot passejant pel mig dels prats i mulleres, travessem el rierol i arribem al llac del Mig, 

 seguim fins que ens trobem el llac Amunt, el més gran de tots tres i el segon més gran d’Andorra i com que ha estat un recorregut senzill decidim pujar muntanya amunt i fer el Circ que rodeja els tres llacs des de dalt. que voregem per un camí ben fressat. Seguim les marques grogues que porten en direcció al cim de Tristaina. Arribem al coll i el camí segueix cap a l'esquerra i puja per un terreny rocós, sense perill si seguim les fites.

  Recorregut  6.6 Km                            Altitud màx. 2540 m

  Desnivell acumulat 506 m                   Altitud min. 2168 m  

 Resseguim la riba occidental de les aigües i prenem el camí que puja en direcció nord. S’inicia llavors un tram de força pendent. Aviat, però, l’esforç es veurà recompensat per la vista aèria sobre l’Estany d'Amunt. El recorregut dóna la volta al llac per la cota 2.500,  passa per la Costa Rodona i voreja el cim de Tristaina.


   La ruta dels llacs està molt ben indicada però si es vol fer el Circ es complica ja que cal anar en compte perquè hem de travessar varies tarteres i barrancs, també puja i baixa, el desnivell acumulat és de 500 m, ara bé val la pena perquè des d’aquest punt elevat contemplem una panoràmica que fon el circ, els estanys i tota la vall.


entrades al bloc