dijous, 28 de maig del 2015

De Nevà a Toses a la Vall del Rigard



   Fem camí per la vall del riu Rigard. que neix a la Collada de Toses i s'uneix al riu Freser a Ribes.  
   Toses i Neva són dos pobles situats a la vall del Rigard citats a l'any 839 a l'acte de consagració de la Seu d'Urgell, amb els noms de Tosos i Nevano
 
       Nevà és un poble del municipi de Toses, situat a una alçada de 1.265 m, és l'únic que es troba a la banda de l'obaga del terme, al vessant nord de la vall del Rigard. Des d’aquesta orientació excepcional, gaudeix d'una posició privilegiada, sobre l'àmplia vall que forma els Plans de Nevà, que davallen suaument des de gairebé 2.000 metres fins al mateix poble.
    Antigament hi havien hagut mines de ferro i de coure argentífer i també una activitat que en el seu temps tingué certa rellevància fou l'exportació de rodes de molí, a la resta del Principat i a l'estranger.
    Un petit noble propietari del lloc, Hug de Nevà, va ser un conegut càtar de finals del segle XII, i amb altres cavallers apareixen com a feudataris de la vall. A més, hi ha la creença popular que les runes escampades per l'obaga de la vall entre Nevà i Planoles pertanyen a antics recintes càtars.
   Situat a l’extrem del Raval de Nevà, l’església de Sant Cristòfol és un temple romànic del segle XI, del que resten dempeus les parets i el campanar. Al segle XVIII fou edificada una nova església situada dins la població
    Aquestes runes ens traslladen de manera evocadora al temps en que Nevà fou refugi dels càtars, la presència dels quals pot intuir-se en els diferents vestigis disseminats pels voltants del poble.
    De fet l’estratègic emplaçament de l’església de Sant Cristòfol, des d’on es domina una molt bona panoràmica de la vall de Toses i dels Plans de Nevà, podria justificar l’elecció d’aquesta ubicació, per al seu ús amb finalitats més enllà de les estrictament religioses.


   Toses és un dels pobles més antics de la Vall de Ribes, citat per primer cop el 839 dC. El Castell de Toses, que pertanyia a la família noble de la Cerdanya Urtx, era el centre jurisdiccional de la vall.
    El poble de Toses, fou fortificat i envoltat de torres i murs amb espitlleres perquè el castell, del qual es conserven trossos de murs i se'n veuen fossars a l’indret anomenat els Castellassos, quedava lluny de la població. De les antigues fortificacions de Toses, se’n veuen encara alguns vestigis a Cal Bernat i al dessota de la rectoria.
    Situat a 1 444 m d’altitud, el més alt de la comarca, ha sofert molts contratemps i destruccions, a causa de la seva situació fronterera. Té les cases esglaonades a la falda de la muntanya. Els seus pocs habitants viuen actualment dels rendiments de la tradicional explotació agrària, de la ramaderia i del sector turístic.
   Església de Sant Cristòfol de Toses fou construïda en dues fases: la nau i el campanar al segle XI, i l'absis, un segle més tard, es troba, juntament amb el seu cementiri, al damunt del poble, dominant la vall. La façana té dues finestretes romàniques, i la porta conserva l’antiga ferramenta d’ornamentació, una mostra més dels treballs de forja medieval al Ripollès.
* *

dijous, 14 de maig del 2015

2. Delta del Llobregat. El semàfor i Carrabiners



    Tornem al Delta per  resseguir el canal de la Bunyola fins a la platja i acostar-nos a l’antiga caserna dels Carrabiners i al Mirador del Semàfor
    Fins ben entrat el segle XX, el litoral del Prat fou un territori inhòspit i poc poblat, cobert d’aiguamolls, força allunyat del poble, dels conreus i dels camins més freqüentats.
    L’edifici del Semàfor i les ruïnes de la caserna dels Carrabiners es troben incloses en el catàleg de Patrimoni Històric i Arquitectònic del Prat. Són una mostra significativa d’arquitectura militar en un entorn natural protegit de gran valor.
    Els carrabiners van arribar al Prat, com a cos de vigilància, el 1830, només un any després de la fundació del cos. La seva missió principal era la vigilància de la costa i combatre el contraban especialment de tabac, també van participar activament en el salvament de vaixells, i, més tard, d’avions.
    Els primers edificis daten de 1844 i ocupen el centre i la dreta de l’ala central. El 1926-27 es construïren un tercer edifici en aquesta ala i els dos pavellons laterals. Al pati interior es construí un pou artesià , un dipòsit d’aigua i un safareig.
       Els carrabiners havien de suportar moltes dificultats: El despoblament de l’entorn de la caserna, la seva llunyania del poble i la fragilitat dels camins davant d’aiguats i riuades provocava que sovint quedessin aïllats. La precarietat i l’estretor dels habitatges originals provocava que visquessin amuntegats.

     Els oficials residien, en canvi, al Prat o al veí Semàfor. La principal dificultat però era el paludisme transmès pels mosquits per la insalubritat de la zona en els espais inundats propers. Sovint tota la guarnició i les seves famílies estaven malalts de febres.
     El cos va ser dissolt el 1940 com a represàlia per la seva fidelitat a la República. Molts dels carrabiners van ser expulsats i la resta van ser integrats al cos de la Guàrdia Civil fins a 1970. A la marxa dels agents, a partir d’aquell any, bona part dels edificis van ser desmuntats.
    El Semàfor es va construir l’any 1887 per regular el tràfic marítim costaner i amb la funció d'avisar als vaixells per tal d’evitar que naufraguessin al delta i alhora informar al castell de Montjuïc de qualsevol incidència. Els avisos es feien mitjançant llenguatge de banderes. Els carrabiners s’encarregaren del seu funcionament.
    Els guaites vivien al semàfor amb les seves famílies per tal de garantir la vigilància permanent. Cap el 1910 va deixar de funcionar substituït per altres mitjans de comunicació, va servir llavors de vivenda per als oficials dels carrabiners. S’abandonà el 1930
       Els canals, àrees d inundació i aiguamolls garanteixen la infiltració d aigua dolça en direcció a l’aqüífer superficial , la comporta abatible del canal de la Bunyola assegura que es mantingui una lamina d’aigua estable. En cas de pluges intenses es pot baixar per afavorir el desguàs
    La zona humida "Estany de la Ricarda-Estany de la Magarola" està formada per dues llacunes litorals, que juntament amb la llacuna del Remolar, formaven unes de les antigues desembocadures del riu Llobregat.
     L'Estany de la Ricarda és una llacuna que es troba en una finca particular on l'accés no és permès. A la part més interior hi ha un embarcador que, abans, permetia desplaçar-se en barca des del mar fins a la torre de la Ricarda
                                                                          L'edifici del Semàfor a principis del segle XX
    L'Estany de la Magarola, petita llacuna situada a prop de l'edifici del Semàfor, que ja apareixia documentada el 1762, on es veu la situació de l'estany. Extret del llibre "Prat de Llobregat (ensayo histórico)". Pare Andreu de Palma. Edició facsímil. Ajuntament del Prat de Llobregat. El Prat de Llobregat, 2009.
                                                                                     Cames-llargues a l'estany de la Magarola
    Originàriament era un estany tant gran com el seu veí, l'estany de la Ricarda, però va ser dessecat en bona part per dedicar els terrenys a l'agricultura. Avui dia, desapareguda l'activitat agrícola en bona part d'aquesta zona, la vegetació natural pròpia ha tornat a ressorgir, i podem veure al voltant de la bassa plantes típiques del Delta.

   L’estany de la Magarola és una llacuna especialment representativa de les zones humides salabroses, ja que la proximitat al mar n'accentua la salinitat de les aigües i del sòl.
   Al voltant de l'estany hi ha canyissars, i una mica més separats hi ha pins, que formen part de la pineda litoral plantada, a finals del segle passat, per aturar les dunes.
   De tornada multitud d'avions treuen el nas entre les canyes, un darrera l'altre creuen el riu i canals per aterrar a l'aeroport del Prat situat al costat.

dilluns, 4 de maig del 2015

Puigbalador i Riutort al Capcir

      
  
Tornem a Puigbalador i ens acostem a Riutort, dos pobles situats a prop d'un llac i una estació d'esports d'hivern al Capcir, als límits de l'Aude i l'Ariège.
   A Mont-Louis anem en direcció a Les Angles i seguim el camí que va al llac de Matamala, creuem Formiguères i arribem a Puigbalador, després seguim un trencall a l’esquerra que ens porta a Riutort.
    El Capcir és una comarca del Principat de Catalunya, amb capital a Formiguera. Se situa al nord-est de la Cerdanya i al nord-oest del Conflent. Al nord, fa frontera amb Occitània..

    Els cims de l’entorn actuen com una sòlida presa de granit que acumula les aigües de l'Aude i els seus afluents en un paisatge de gorges i prats, amarats d’humitat
    Ens passegem per les pistes d’esquí tancades




    fins arribar a una bassa que recull les aigües.
    Ens aturem a Riutort que fa honor al riu que travessa la població i visitem el poble i l'església romànica,
    el pont romà de la Galba i a Puigbalador, les restes d'un castell medieval
Deixem el Capcir amb la impressió que pobles tan bonics i amb tanta història a sobre no es poden perdre.

entrades al bloc