El que queda de La Garde un castell/palau occità

  De camí cap a Camon veiem al fons el perfil d’un castell imponent per la seva mida i quan ens acostem comprovem que és el testimoni del que havia estat. La Garde

   El voltem per fora ja que l’accés està prohibit segurament per raons de seguretat.

Malgrat tot és impressionant contemplar murs i parets que han resistit el pas del temps i s’alcen orgullosos conservant l’equilibri precari que les sosté.  

   El castell de Lagarde és un edifici medieval del segle XI, construït per Ramiro I, rei d'Aragó i comte de Barcelona, en origen era una primera torre quadrada.
  Al final de la croada contra els catars Simon de Montfort otorga el poble i el seu castell al mariscal de les croades, Guy de Lévis, lloctinent del seu exèrcit.
   El castell creix amb quatre torres de planta quadrada, un portal, un pont llevadís i un fossat al peu de les muralles.
   Al segle XVI  comença una nova fase marcada per l'esperit del Renaixement.

    Es basteix la torre amb la gran escala interior de cargol que porta a la nova capella, es millora les defenses del castell mitjançant l'addició d'una bastida a cada cantonada de l'edifici i una a cada front per defensar les entrades, s'afegeix una paret i amplia el fosar,  però l'actual estructura correspon al segle XVII, quan l'antiga fortalesa es modifica per a convertir-se en un palau, envoltat de jardins a la francesa d'aquí prové el nom de Versalles de l'Arieja. 

   El palau és destruït durant la Revolució Francesa i venut pedra per pedra,  avui és un espectacular i gran conjunt de ruïnes.

   Del poble de La Garde situada al peu del castell i que té el mateix nom, ben poca cosa podem dir, doncs no hi ha informació,  l’església té un campanar d’espadanya que vist de perfil sembla transparent i els portals de les cases pintades de diferents colors són expressius i tenen l’encant especial de la senzillesa.
 

Camon, una vila del Pays de Mirepoix

   Tot seguint la ruta dels castells càtars ens trobem amb aquesta bonica i tranquila vila mil·lenària de Camon al mig de la vall i envoltada pel riu Hers.
   El seu nom ve del gal-romanès Cambo-dunam, que significa meandre fortalesa. És una vila considerada com una de les més boniques de França, on podem passejar per l'entramat de carrers medievals de l'antic recinte emmurallat, construït a l'entorn d'un imponent castell-abadia que fou erigit en els seus inicis per Carlemany.

    La llegenda diu que Carlemany el 778, de retorn de Roncesvalls, va fer construir un monestir i una església. La primera acta que dona fe de l’existència de l’abadia data del 923.
   Al segle X l'agricultura creix en els turons dels voltants de la vila. Els monjos propietaris de moltes de les terres, ofereixen als vilatans la seva protecció a canvi del cultiu de la vinya i els cereals per garantir les taxes que s'han de pagar a l'Abadia de Lagrasse.
   Els agricultors, ajudats per l’experiència dels monjos, construeixen feixes als turons de l’entorn, cabanes de pedra per albergar a les seves eines i creen un sistema hidràulic amb aqüeductes que faciliten els cultius.
   El 18 de juny 1279, la ruptura de la presa natural que retenia el llac Puivert destrueix Camon i tots els pobles de la vall. La reconstrucció serà entre 1280 i 1316 a imatge de les fortaleses reials franceses. Durant la guerra de 100 anys, es va construir un mur emmerletat al voltant del Priorat.
   L'església i el monestir són destruïts en gran part pels saltejadors de camins el 1494, no és fins a la segona meitat dels segle XVI que es reconstrueix de nou. Philippe de Lévis fa bastir la gran torre de planta rectangular i també les muralles que envolten el poble (1526-1535).
   El cardenal Georges d'Armagnac, que era prior de Camon, restaura aquestes fortificacions i fa edificar la torre de la cantonada oest del recinte entre 1560 i 1570. Es prenen totes les mesures de protecció contra les amenaces a la guerra religiosa. Els Priors que es succeeixen els segles XVII i XVIII, continuen enriquint el patrimoni, tot proporcionant elements decoratius de gran riquesa, tant a l’Abadia com al Castell.
  Amb la puixança econòmica la població creix fins a 860 persones. Alguns s’instal•len en barraques que esdevindran amb el temps les futures granges. Els monjos abandonen el convent sense resistència durant la Revolució. El Castell i l’Abadia són venuts com a bé nacional el 1791.

Avui dia una part de l'Abadia és un hotel que ofereix habitacions i un restaurant.

**les cabanes de pedra seca són molt semblants a les que podem trobar a Catalunya.
    És la vila dels rosers, doncs moltes cases en tenen a les façanes i pel maig es celebra la festa de la rosa.

El Dolmen de Marrunyes - un tomb per Brangolí, Feners i Bena

    Fem un itinerari travessant Brangolí, Feners i Bena, tres llogarets que pertanyen al municipi d'Enveig,  situats en un vessant poc conegut de la Cerdanya, amagats  darrera la muntanya de Bell·lloc que els hi configura un paisatge i caràcter especial. A Feners visitarem el  Dolmen de Marrunyes o de Cal Caballer.

  Brangolí  abans Vilangolí. està situat a 1.521 m. d'altitud  a la falda de la muntanya de Bell-lloc i a la riba esquerra del riu Brangolí. Es relaciona amb un fundus o propietat rural romana.

  Una gran masia del segle XVIII ha estat recentment restaurada i oberta com a hotel amb el nom comercial de Chateau de Brangoly. Al lloc també s'hi vincula part de l'acció de la llegenda de la fada d'Enveig.

   L'església de Sant Fruitós de Brangolí és una petita edificació d'origen romànic, reformada el segle XIX. Antigament havia estat parròquia i servia als pobles veïns de Bena i Feners. 

  

   Entre Brangoli i Feners, no gaire lluny del camí que hi mena, trobem el megàlit, un monument neolític que rep també les denominacions Sepulcre de la Cova del Camp de la Matunya, Dolmen de Marrunyes o de Cal Caballer.

   Té la forma d'un dolmen clàssic i se'l considera un dels més bells i espectaculars, per les seves dimensions, que permeten d'estar-hi dempeus a dins.

     El monument es compon d'una gran llosa horizontal  sostinguda per tres de verticals, formant una cambra que es tanca amb una porta feta de dues lloses verticals més, de dimensions inferiors a les altres. La llosa que fa de sostre té marcades una quarantena de petites concavitats, similars a les que mostra la propera roca de les Empardines; això ha fet concloure que ambdós monuments tindrien un orígen comú, entre el 2000 i el 1700 aC  - Jean Abélanet hi va fer prospeccions el 1950-1955, i  va trobar-hi  restes, molt fragmentades, d'enterraments. Va ser declarat monument històric de França el 1976.

    Feners 1.500 m, a la dreta del riu Brangolí, resta ben protegit. En destaca un caseriu, i ja existia, com a mínim, al s. XI.

   Acabem ja quan es fa fosc a Bena situat a 1.600 m d’altitud, és a la dreta del torrent del mateix nom, a la falda del puig de Bena, comunica amb la vall del Querol pel coll de Bena. Hi trobem les ruïnes d'una capella dedicada a Sant Fruitós. No gaire lluny s’instal·là un oppidum protohistòric, ara fa més d’un mil·lenni.

De Torredembarra a Altafulla - arran de mar

   Anem a la costa Daurada per tal de seguir un tram del camí de Ronda arran de mar entre Torredembarra i Altafulla. Travessem cales, penya-segats, platges i aiguamolls.

   Comencem l’itinerari al port de Torredambarra a prop del far Punta de la Galera, que és el més alt de Catalunya, l'últim que s'ha construït a la Península i un dels pocs aixecats a Europa aquest segle XXI. 

    El primer tram el fem per sobre roques, a dalt de les cingleres i arran de mar fins a la petita cala del Canyadell,

    seguim fins al Fortí que forma part de la vil·la romana delsMunts, des d’on podem contemplar la platja de Les botigues del Mar, antiga platja de pescadors, al fons veiem el castell d’Altafulla.

  arran de mar, el passeig es fa planer i agradable tot trepitjant la sorra mullada  i les ones que ens refresquen,

  ens arribem on desemboca el Gaià, la platja li barra la sortida al mar, decidim fer el passeig dels aiguamolls a la tornada,

 creuem la platja de Tamarit on es veu al fons el castell del mateix nom, donem la volta a peu de muralla fins a Cala Jovera., a davant un illot entre les dues platges ens permet enfilar-nos, sentim i veiem la força del mar que travessa les roques per sota.

 ens enfilem de nou, una altre cala i  al mig del mar un roc immens, 

   el camí arran de mar entre pins ajaguts per la força del vent, i matolls que s’arrelen entre les roques es fa gairebé  impracticable i anem a trobar un camí més ample que voreja una urbanització des d’on contemplem les magnífiques vistes i busquem una ombra per descansar i fer un mos.

 En un revolt entre els pins ja veiem la Punta de La Mora on desfem el camí, un bany refrescant a la cala Jovera i ens acostem fins als aiguamolls del Gaià

       la platja s’ha buidat i la llum de la tarda fan més viva i expressiva les formes i els colors del mar i cel.

    Ha estat una agradable i relaxant caminada