Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris capcir. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris capcir. Mostrar tots els missatges

dimecres, 30 de desembre del 2015

Un tomb per la riba del Puigbalador



    Tornem al Capcir amb la intenció d‘acostar-nos als llacs de Rabassoles però davant la dificultat de l’aproximació per culpa del glaç en les vies d’accés decidim canviar de plans i fer un tomb pels voltants de Puigbalador que ja coneixem però aquesta vegada farem la volta al llac o pantà.
   La plana del Capcir, constituïda per la capçalera de l'Aude, és l’altiplà més alt dels Països Catalans. Està situada entre 1.400 i 1.700 metres d’altitud i voltada de muntanyes. S'enlaira progressivament a ponent vers les tarteres del Carlit a través d'un seguit d'esglaons i replans d'origen glacial, mentre que a llevant s'interromp sobtadament davant l'escarpament de falla del roc de Madres (2 471 m), partió d'aigües amb el riu  La Tet
    El terme municipal de Puigbalador o Puigbaladó s’extén a l’extrem septentrional de la comarca, al límit amb el Donasà (País de Foix) i el País de Salt (Llenguadoc).
   Puigbalador és un municipi nordcatalà de la comarca del Capcir. El nucli (1.460 m) entre la carretera i el pantà en un petit turó, format per un petit agrupament de cases i l’església parroquial de Sant Joan Baptista. Queden poques restes visibles de l’antic castell de Puigbalador o de Mont-real, que dominava el poble i controlava el pas al País de Foix..
   Sortim del poble de Puigbalador i ens dirigim cap a la presa, a l’altra banda el paisatge canvia ja que la neu s’acumula a les raconades obagues en aquest punt.
   El pantà de Puigbalador va ser construït el 1929 sobre l’aiguabarreig del riu Aude amb la Galba, per regular i alimentar les centrals elèctriques llenguadocianes.
   Les aigües quietes de l’estany avui fan de mirall perfecte que multiplica la bellesa del lloc
   Una destral de sílex i algunes restes de ceràmica neolítica recollida durant una dragat del pantà, són els indicis més antics d’ocupació del Capcir. El castell de Mont-real (Mons Regalis) bastit sobre el Puig Baladós al territori de Riutort pel rei Alfons I vers el 1190, és l’origen d’aquesta població.
Abans d’arribar a Ral trobem un observatori d’aus a la vora de l’estany. Ral és el municipi més petit del Capcir, es troba a la dreta de l’Aude i del pantà de Puigbalador. Comprèn el nucli de Ral (també escrit Real), Odelló i els desapareguts de Querramat i Anglars
    Ral (1.445 m) és el cap del municipi i està format per un agrupament de cases separades de l’església parroquial de Sant Romà. El lloc apareix citat per primer cop el 908 en un document de Carles el Simple en el qual confirmava a l’abadia de Sant Jaume de Jocó la possessió de l’església de Sant Romà de Ral (eccl. S. Romanus de Real).
    El testament del comte Guifré (futur bisbe de Girona) llega al seu fill, Berenguer, la muntanya del Capcir (ipsa montania) amb les “villae” pròximes a l’Aude (flumen Ataze) anomenades Creu (ara Matamala) i Ral (Crucem i Ral)

   Deixem Ral enrere i travessem l’Aude que en aquest punt s’eixampla per entrar al pantà.
   Tornem per l’altra riba i tenim una perspectiva diferent. Ens aturem una estona tot contemplant la imatge de Ral des d’un altre angle
   Travessem una zona pantanosa de mulleres. Han construït una sèrie de ponts de fusta que ens faciliten el pas
   Al final del trajecte la Galba entra per un altre punt al pantà.
   S’acaba el camí i en lloc de seguir per la carretera ho fem per sobre de camps i a prop de la riba del pantà. El darrer tram el fem tot grimpant fins al poble de Puigbalador on acabem el recorregut
   De tornada ens acostem a Odeillo i veiem com el sol es pon darrera del cim de Puigbalador
    Els camps estan coberts d’una fina capa de neu
   Odeillo (1.510 m) al nord del nucli de Ral, abans d’integrar-se en la senyoria de Ral depenia de Sant Miquel de Cuixà. El menhir de Querramat o Queramat molt a prop de Puigbalador, seria un indici d’una ocupació prehistòrica de la zona.
   i al capvespre anem fins Vilanova de Formiguera poble del municipi de Formiguera, a la dreta de l’Aude, entre Matamala i Ral.
   L’antic lloc esmentat ja el 1087 (Villa nova ) a la dreta de l’Aude ha desaparegut i tan sols resta la seva església i actual santuari de la Mare de Déu de Vilanova, patrona del Capcir. És un petit edifici d’una nau dels segle XVIII amb campanar d’espadanya que conserva un bonic retaule barroc i imatge de Maria.
   A prop, a la riba esquerra de l’Aude el bastiment d’un barri nou a pres el nom de barri Vilanova o Cases d’Amunt.
   Ja s'ha fet fosc i el fred és viu, deixem enrere doncs el Capcir fins a la propera ocasió.
*
*

dilluns, 4 de maig del 2015

Puigbalador i Riutort al Capcir

      
  
Tornem a Puigbalador i ens acostem a Riutort, dos pobles situats a prop d'un llac i una estació d'esports d'hivern al Capcir, als límits de l'Aude i l'Ariège.
   A Mont-Louis anem en direcció a Les Angles i seguim el camí que va al llac de Matamala, creuem Formiguères i arribem a Puigbalador, després seguim un trencall a l’esquerra que ens porta a Riutort.
    El Capcir és una comarca del Principat de Catalunya, amb capital a Formiguera. Se situa al nord-est de la Cerdanya i al nord-oest del Conflent. Al nord, fa frontera amb Occitània..

    Els cims de l’entorn actuen com una sòlida presa de granit que acumula les aigües de l'Aude i els seus afluents en un paisatge de gorges i prats, amarats d’humitat
    Ens passegem per les pistes d’esquí tancades




    fins arribar a una bassa que recull les aigües.
    Ens aturem a Riutort que fa honor al riu que travessa la població i visitem el poble i l'església romànica,
    el pont romà de la Galba i a Puigbalador, les restes d'un castell medieval
Deixem el Capcir amb la impressió que pobles tan bonics i amb tanta història a sobre no es poden perdre.

dimarts, 28 d’abril del 2015

El llac de l'Aude al Capcir

    Tornem al llac de l’Aude, després que l’última vegada no hi vam arribar perquè el temporal de neu ens ho va impedir.

    Canviem en part el recorregut, passat el refugi de Buc a la cruïlla deixem a l’esquerra el camí que mena al refugi Bernardí i seguim l’itinerari més llarg del circuit de fons a l’estany.
    El Capcir forma un altiplà de 1 500 metres d’altitud mitjana, al nord-est de la Cerdanya i al nord-oest del Conflent, al nord, fa frontera amb Occitània. El riu Aude, el travessa de sud a nord.
    Travessem el riu d’Aude que inicia el seu recorregut al llac i que treu el cap entre la neu.
    Continuem per la pista, ara en lleugera pujada, amb una bona vista, cap al sud, del cim de Cambradase, a mesura que pugem, aquesta visió s’amplia amb el Puigmal i el Canigó.
    La paraula Capcir té com a origen el terme "caput circii", que significa "cap de cers". El cers és el vent del nord, la tramuntana. El Capcir, seria doncs, el país que fa front al vent del nord. Aquest nom li hauria estat donat pels habitants del Conflent o de la Cerdanya, veïns dels capcinesos que mai no han deixat de considerar el Capcir com el país més fred, anomenat com La petita Sibèria d’Europa
    Arribem a l’estany cobert de neu però que ja inicia el desglaç doncs podem veure en alguns punts l’aigua. Ens aturem i el voltem per contemplar-lo des de diferents angles.
     El mateix llac a l’estiu
    Aquí neix el riu Aude, un dels rius occitans més important, té una llargada de 224 kms. desemboca al Mar Mediterrani, al Grau de Vendres, tot passant primer per poblacions com Limós, Carcassone i Narbone.
    Desfem el camí i tornem al pla de Mir a les Angles que és el lloc on hem iniciat el recorregut, cal dir que aquest cop el bon temps ens ha acompanyat i el paisatge que hem pogut contemplar ha estat fantàstic.
* *

dissabte, 21 de febrer del 2015

Del Pla de Mir al llac de l'Aude al Capcir



    Anem al Capcir per fer una passejada sobre la neu. Sortim del Pla d'en Mir a les Angles en direcció cap al  llac de l’Aude.
   Neva quan iniciem la ruta, L’itinerari està ben senyalat, amb una llargada d’uns 12 km d’anada i tornada i uns 300 m de desnivell
    Pugem per l’itinerari més directe Passem per la cabana del Pla del Buc que està oberta i en molt bones condicions en canvi el refugi Bernadí roman clos.
    Comença a nevar copiosament. Els flocs de neu ara són grans. La neu és flonja, avancem amb les raquetes que s’enfonsen a la neu.

   És meravellós l’ambient, el paisatge, el silenci i la pau que és respira quan neva. Et reclou en la intimitat i t’embolcalla un mantell que és pura delícia


     Al final el sol treu el cap embolicat amb els núvols Hem fet un passeig hivernal per sota i sobre la neu. Una agradable excursió molt recomanable.
Del Pla de Mir al llac de l'Aude

dilluns, 13 de gener del 2014

Llac de la Vallserra, Jaça de les Ganyades i runes de Santa Maria Vallem Ursariam - les esglesietes


  
   Sortim dels Angles en direcció al llac de Vallserra per un ampli camí convertit ara en pista d’esquí de fons.
   Voregem una part del llac i enfilem en direcció a la cabana refugi de les Ganyades, punt de partida de l’ascensió al pic del Pam, el paisatge emblanquinat ha canviat substancialment des de l’última vegada que hi vam accedir per pujar el cim.

   Ens aturem prop de la jaça per fer un mos, per poc temps ja que el sol declina i fa un fred que pela per estar-hi gaire estona.
 

  Deixem la Jaça de les Ganyades i baixem cap al fons de la vall per un altre camí amb la pendent més pronunciada amb la intenció de creuar el rierol que surt del llac de Vallserra


   A l’arribar a la vall i prop del riu, un cartell ens explica que en aquest indret hi havia un forn de calç que proveïa de material per la construcció de moltes cases de Formigueres i els Angles.
  A la vall de Vallsera ens trobem les ruïnes de l’antiga parròquia de Santa Maria Vallem Ursariam 1011, a l’indret conegut com Les Iglesiettes,. les esglesietes.
   Aquestes ruines són els vestigis del llogaret de Vallserra i de Son
      Al segle xiv aquest indret va ser desvastat per la pesta negra. La llegenda parla de dues germanes, úniques supervivents del llogaret delmat, que van fer la donació del territori a la població que les va acollir,  però el cert va ser que el 1701 l’abadia de Sant Miquel de Cuixà concedí la devesa de Vallserra a la població dels Angles.

   Creuem el riu per un pont amagat sota un bon tou de neu i pugem fins trobar la pista que ens mena al lloc d’on hem sortit quan ja les ombres del capvespre cobreixen la vall.

  Ha estat una ruta circular prou bonica pel paisatge i interessant per la història que les pedres que queden dempeus ens expliquen.

dijous, 12 de setembre del 2013

El llac del Diable i la Peira Escrita a la Vall de la Galba



Tornem a la Vall de la Galba amb la intenció d’arribar fins a la seva capçalera, passant pel pla de la Peira Escrita i fins a l’estany del Diable.
 Ha desaparegut el mantell blanc que aquest hivern cobria la vall però encara en ple més de juliol podem trobar algunes clapes i congestes a la muntanya i arran del camí, el mateix estany del Diable està rodejat neu i destaca el blau marí de les seves aigües glaçades.
Anem fins a Esposoille i pujem amb cotxe fins a l'aparcament de La Jaceta 1635m. Continuem a peu pel camí que és ben ample, perquè encara hi passa el cotxe d'algun pastor que porta sal als ramats. Es va tota l'estona per la dreta del riu, es passa de llarg la cabana de la Jaça de la Llosa 1705m
Travessem el riu de La Galba per sobre les pedres, ja que sembla que una riuada s’ha endut la passera,  més avall es veuen les pilones de la construcció del nou pont.
 Al fons de la vall veiem el Puig de Morters i el Puig Terrers, ens enfilem fins arribar a un pla amb mulleres, deixem aquí a l’esquerra el Tour du Capcir, que puja en direcció als estanys de Camporrells i seguim a la dreta per un sender, al principi una mica tapat per la vegetació, però després més evident, que s’enfila per un contrafort del Puig de Terrers

Pugem en diagonal cap a la dreta fins a dalt d’un coll, quan traiem el cap se’ns apareix de cop i per sorpresa el magnífic llac cobert de  neu en forma de cràter, l’estany del Diable 2332 m. Una de les raons per les quals sembla que es va batejar amb aquet nom és perquè no perd aigua per cap rierol. i sempre manté un mateix nivell d'aigua, en realitat l'aigua es filtra i acaba sortint a l'exterior uns metres més avall.

 Baixem pel torrent de la dreta i arribem al pla de la Peira Escrita. Aquest nom fa referència a les grans lloses esquistoses que hi ha escampades pel pla amb antigues inscripcions (noms, dates, creus i altres signes) que des de fa segles la gent de les contrades ha anat fent; fins i tot els experts han sabut veure signes dels temps neolítics. Les millors i més antigues inscripcions les podem veure a la gran llosa situada vora el torrent, amb noms i dates dels segles XVII al XX.

S’ha fet tard i fem el camí de tornada tranquil·lament tot fruint del paisatge fins al pla de la Jaceta. Ha estat una jornada fantàstic i màgica.

entrades al bloc