De Tavertet a Sant Corneli al Collsacabra

   Anem fins a Tavertet amb la intenció de fer una ruta circular que ens portarà fins a Sant Corneli tot passant per l’Avenc, la Rocallarga i la balma del Puig dels Cortils.

   Sortim de Tavertet, al Collsacabra, el poble està situat ben bé al límit de la cinglera,

   Resseguim una bona estona els cingles de l'Avenc, tot contemplant unes vistes espectaculars d'un paisatge mig cobert per la boira.

   Ens aturem a L’Avenc, casal gòtic català del segle XV, actualment casa de turisme rural.

    Seguim per un camí que surt darrera de la casa de l'Avenc i que ens acosta a la Rocallarga.
    La Rocallarga es una roca que sobresurt de la carena sobre l’abisme, està penjada al buit sobre els prats del  Pla Boixer. Al centre de la roca hi ha un vèrtex geodèsic

   és el lloc on es pot contemplar els cims Pirinencs tot obrint-se una panoràmica circular molt amplia.

    Puig de Cortils i la seva balma, impressionant roca que sobre surt de la paret. El camí ara frondós ens acompanya bona part del recorregut. Travessem una fageda, ara despullada, amb uns exemplars espectaculars per la mida.

    Arribem a l’ermita romànica de Sant Corneli del s. XIII però reformada cap el 1717. La capella és petita, d'una sola nau, destaca l'atri que és un comunicador, l'únic que hi ha al Collsacabra.

   A tocar de l'ermita, al seu costat nord, s'hi distingeixen les restes d'un dolmen.

   Acabem l’itinerari al lloc d'on hem sortit, la plaça Major de Tavertet, davant l'església de Sant Cristòfol s.XI. El poble destaca pel seu nucli de cases antigues del s XVII al XVIII i per l'entorn natural que l'envolta de cingles i avencs.

    Ha estat una agradable passejada d'un recorregut senzill però agraït per la quantitat d'indrets interessants que hem vist i el paisatge que l'envolta.

Del Querforadat a la Guarda - serra del Cadí

    Sortim del poble Querforadat en direcció a les parets del Cadí, darrera nostre la Serralada del Pirineu, on es distingeix clarament la tossa Plana de Lles, el Puigpedrós i més lluny el Carlit.

   Entrem al parc natural de la Serra del Cadí i travessem dos rierols, al coll de l'Eruga seguim recte i el deixem a la dreta, el camí està glaçat i els gruixos del gel als tolls és considerable. Ens enfilem dalt del turó de la Guarda, a prop tenim el naixement del riu Quer, on ens aturem.
   Impressionants vistes de les canals i parets del Cadí

    Aviat el sol s’amaga darrera de les parets del Cadí  El fred és viu i es fa sentir.

   Desfem el camí i retornem al poble d’on hem sortit . Ens enfilem dalt d’un turó on hi ha les restes del castell  que ens mostra un bonic panorama amb el Cadí al fons

   El Querforadat és una població del municipi de Cava. Històricament pertanyia al Baridà, comarca natural, tot i que la resta de municipi pertany a l'Alt Urgell

      Descobrim les restes de l'antic castell al roquer del poble, damunt la riba esquerra del riu Quer.

      Un quer, mot d'origen preromà, és una penya. Sobre la gran roca hi havia el castell. Segons la llegenda, un forat comunicava el castell amb el riu permetent esquivar els setges.

   En resten només fragments de murs. Al segle XI era dels comtes de Cerdanya i posteriorment passà per donació als Pinós. Vers el 1620 era senyor del lloc Gaspar Galceran, primer comte de Guimerà, que s’intitulà, sembla que per decisió personal, vescomte de Querforadat, títol que seguiren usant els seus successors.
La caminada ha estat curta però la descoberta d'aquest lloc prou interessant.

Passeig per la Vall de Campcardós

     Anem fins a Portè amb la intenció de endinsar-nos a la bonica vall solitària i despoblada de Campcardós i fruir del paisatge tardorenc.

   Aquesta vall tancada a l'oest per la Portella Blanca d'Andorra, es troba protegida dels vents del nord per la serralada que formen els Pics de Fontfreda, de Font Negra i d'Envalira. Té una clara morfologia glacial amb muntanyes escarpades a la part de la baga com el Peiraforca

    Des de l'aparcament situat al costat del riu Querol prenem la pista asfaltada que comença a remuntar la vall i que arriba fins a un repetidor. A partir d'aquí comença la pista sense asfaltar el primer tram de l'itinerari, el més costerut, delimitat per boniques parets de pedra seca.

   De tant en tant, veiem a les roques les marques blanques i vermelles del sender GR 7, que prové d'Andorra, i del GR 107 camí dels bons Homes que ve de la vall de la Llosa. Arribem a unes tanques per al bestiar, el camí planeja i la vall s'eixampla cada vegada més. Primeres vistes de les esveltes siluetes del Roc Colom i del Peiraforca.

    Continuem pel costat del riu Campcardós, que baixa a l'esquerra. El camí ara amb trams empedrats, antigament freqüentat per traginers, pastors i contrabandistes, entrem en una densa avellanosa amb bedolls, freixes, pins i moixeres.

    Seguim l'ampla sendera i arribem al refugi La pista es transforma en sendera i puja entremig de prats.Ens dirigim al fons de la vall i ens acostem al curs del riu Campcardós, travessem el riu per unes pedres i arribem a l'estany Petit, després enfilem per uns turons coberts de neret, a l'estany Gros.

    A partir d’aquest punt es pot continuar fins a la Portella Blanca d'Andorra però nosaltres desfem el camí i arribem a Portè lloc d’inici del recorregut i fem un tomb pel poble

.
    Portè, o també Portè i Pimorent antigament Portesa (en francès Porté-Puymorens) és un municipi de l'Alta Cerdanya, situat a la part més alta i estreta de la vall del Querol. És la frontera natural entre Catalunya i Occitània que passa pel coll de Pimorent.

    El poble antigament era una agrupació de cabanes de pastor. L’església parroquial és romànica i dedicada a Sant Joan Baptista i una estació, on passa el tren en direcció a Tolosa en occità Tolosa, en (francès Toulouse) ciutat d'Occitània i capital del Llenguadoc.

Volta al castell de la Popa a Castellcir

   El Castell de Castellcir, anomenat de La Popa per la forma de vaixell de la roca sobre la que està construït, data del segle X.

 

     El Camí del Castell és un antic camí rural que uneix el nucli antic del poble de Castellcir i el Castell.
    Sortim de Castellcir, pel camí que baixa fins la riera del mateix nom, sense travessar-la, seguim riera amunt, fins el fons de la vall i pugem dalt del turó on és troba situat el castell. Pel camí passem pel costat de la Torrassa dels Moros, restes d’una antiga torra de defensa.

   Abans d’entrar al castell per les escales de la porta principal, donem una volta pel peu de l'esperó rocós, per la part est, i contemplem la seva forma balmada i de vaixell, i que li dóna el nom popular de la Popa.

    El conjunt del castell està format per les muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca.
   La longitud de la plataforma on s'assenta el castell és d'uns 100 metres, mentre que l'amplada no supera mai els 7. Això fa que el recinte sigui allargassat, amb el cos principal cap a ponent i la capella en el de llevant.

    El castell té un únic accés, situat al sector nord-oest del cos principal. Un cop traspassat aquest portal, ens trobem dins, un espai cobert amb volta de canó.

      De la sala que hi havia al nord-est, només en queden els basaments de les parets i una altra sala, que tenia a l'interior una cisterna.

    Els primers documents que parlen del castell  de la Popa daten del 1107 quan, pertanyent a Guillem Ramon d’Òdena, aquest noble va testar a favor d’Arnau i Ponç,  la Roca de Castellcir amb les seves batllies, parròquies i pertinences, tal com li havia llegat el seu pare, encara que es tenen constàncies prèvies de l'existència del lloc. Com és habitual en aquest tipus d'edificis, la seva propietat passà a mans de diferents cavallers i nobles, i va ser lloc de batalles i setges diverses, fins que al segle XX va ser venut a un particular.

     Les edificacions que formaven el castell es van preservar força bé fins a la meitat del segle XX, perquè hi hagué masovers durant molt de temps, cosa que va propiciar que utilitzant les seves dependències evitessin abans la seva ruïna, si bé alterant bona part de les seves estructures com a castell. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. En fotos, fetes al voltant del 1920, es pot veure com era.. Un cop vist el castell anem cap a una masia abandonada, la Casa Nova, com si anéssim a la Sauva Negra, per poder veure el castell des d’un altre angle i després baixem travessant camps i per l’altra banda de la riera.

Castell de So al Donasà - Occitània

    El castell d'Usson en occità: Castel de So - s’alça sobre un esperó de 920 metres sobre el riu Aude, és un emplaçament mil•lenari, una fortalesa inexpugnable que controlava la vall de l'Aude i protegia el país del Donasà de qualsevol incursió.

  

    Anem a Rosa (Rouze) per veure un dels ponts de Vauban que és un  element de la carretera establerta el 1680 entre Quillan i Mont-Louis pel Capcir

    Distingim de lluny el perfil de les ruïnes del Castell de So /Usson i ens hi acostem, deixem el cotxe arran del riu Aude als peus del castell i pugem a peu

   Esmentat per primera vegada a principis del segle XI, era propietat dels comtes de Cerdanya després va pertànyer als comtes de Barcelona i el Regne d'Aragó. El 1208 Pere II d'Aragó va donar el castell i les terres del Donasà a Roger Raymond. darrer Comte de Foix.
   Durant el període dels càtars, marca el límit oriental dels territoris dels comtes de Foix, un lloc avançat inaccessible per a proporcionar socors a altres càtars perseguits, és un dels seus últims reductes a caure. 

        Més tard és reconstruït com a fortalesa en la línia amb la frontera, finalment cau en desús amb la signatura del Tractat dels Pirineus el 1659, on perd el seu posicionament estratègic. Retorna al marquès de Bonnac, Usson que restaura les restes medievals i transforma la residència d’acord a la moda del segle XVIII     La revolució francesa de 1789 és la sentència de mort per a molts castells en poder de la noblesa i Usson és desmantellat pedra a pedra que s’utilitza com a pedrera per als residents de pobles propers.
    No va ser fins 1990 que aquest lloc llegendari és testimoni de les primeres accions per evitar la ruïna total d'ell. El recinte ara alberga la Casa del Patrimoni, construït sobre l'edifici dels antics estables.

Odén - Caminada Canalda

       La caminada de Canalda ens porta per l'acollidora raconada del Montnou, aquest any transcorre per la serra d’Oden entre comunals i masos aïllats: Sant Martí de Cavallera, el Montnou, el Call, castell d’Odèn, Santa Cecília, forat Colomer, Sant Miquel del Soler i els camins, la vegetació i paisatges que ens acompanyen durant tot el recorregut.

    Sortim de l'ermita de Sant Martí de Cavallera en direcció al Montnou tot passant pel pi de la Creueta.
    Enfilem fins el portell de les Bòfies, el punt més alt del recorregut, passem per algunes masies escampades pel Montnou  i arribem al Call, la casa més gran d’aquest antic poble d’Odèn on reposem energies amb un bon esmorzar

    Passem per sota del castell d’Oden i arribem a Santa Cecília, entrem per darrera en una espectacular vista aèria 
    La primitiva construcció romànica és del segle X., el mur de migjorn de l’església fou aprofitat per a la nova construcció actual, bastida el segle XVIII. A ponent hi resten encara uns metres de la volta apuntada primitiva, on s’hi construí la sagristia. 
   Ramon d’Odèn (1212), abans de peregrinar a Sant Jaume de Galícia, deixà tots els seus drets sobre el castells d’Odèn i de Timoneda al monestir de Solsona.

       Seguim el camí ral que conflueix amb el de llarg recorregut GR1, amb una forta pendent, arribem al punt més baix de la caminada.
       Riu amunt hi ha el forat Colomer, impressionant congost excavat per les aigües del riu d’Odèn en baixar del Montnou.

      Enfilem cap a la font de Fontanelles, trobem dues masies el Soler de Baix i el Soler de Dalt. Un lloc solitari, sota la Roca Gran de Puig Sobirà i dominant la vall del Riu d'Odèn que baixa de la raconada del Montnou.

    
       A poca distància s'aixeca l’ermita romànica de Sant Miquel. Tot i que fou usada com a magatzem, ha estat restaurada i se n'ha conservat l'estructura.

    Arribem de nou a Sant Martí de Cavallera contents per la descoberta de nous indrets que hem compartit.
   Més informació al bloc de Canalda Kanavita. L'informatiu de Canalda

Cap el Pic de La Mina

    Pugem al Pic de la Mina situat a l’Alta Cerdanya, a prop d’Andorra, entre el Coll de Pimorent i el Pas de la Casa, un cim molt freqüentat a l’hivern pels qui ho fan amb raquetes i també esquís i des d’on  és pot contemplar el magnífic paisatge que l’envolta  (carena de Fontfreda, el Coma d’Or, el Puigpedrós, la vall d’Ax les Thermes...)

   El nom de la Mina prové de les antigues mines de ferro del Pimorent. L'edifici de les mines, situat a uns 2.100 m d'altitud i enlairat per sobre de la carretera N-22 que va a Andorra, va ser construït a principis del segle XX i durant molt de temps es va utilitzar per allotjar els miners i les seves famílies. L'edifici va ser definitivament abandonat a principis dels anys seixanta.

    Ens endinsem per la vall de Vinyola tot deixant enrere, a l'esquerra, les pistes d'esquí de Porté i Pimorent. El recorregut és obert i ample en tot moment, enfilem cap al cim quan divisem al fons de la vall l’estació del Pas de la Casa a Andorra Aquest punt fa de partió de les aigües que van a diferents conques. A ponent cap al riu Arièja, a llevant cap a la vall de Querol. El Pic de la Mina queda evident sobre nostre en direcció migjorn, quan l’albirem, enfilem pel dret vers el cim.

   Arribem al cim que te la forma característica de piràmide rocallosa. És un dia rúfol i el vent capgira la inicial intenció de quedar-nos hi una bona estona, després de contemplar el paisatge, i de fer les fotos i un petit film que ho documenta,

   baixem uns metres per sota del cim on més arrecerats reposem l’energia gastada amb un àpat mentre contemplem els ramats de xais que pasturen per la vall i els núvols que creuen cel i muntanyes a tota velocitat.

                                                                        Sembla talment que toquem el cim amb la ma!
 
     Retornem pel mateix camí més o menys però desviant-nos més a la dreta cap al capdamunt de l’últim telecadira i d’aquí fins al coll de Pimorent de nou on finalitzem l’excursió

Remuntant el Matarranya al Parrissal i vila de Beseit

     Anem a Beseit a visitar la vila i també el Parrissal, una ruta que remunta el riu Matarranya, endinsant-se als Ports fins a l’estret del Parrissal  

  Seguim el camí paral•lel al curs del riu, ens aturem a la a les pintures rupestres de la Fenellasa.

     Riu amunt, els gorgs es succeeixen i les passeres de fustes o troncs ens ajuden a avançar en aquells llocs on seria impossible fer-ho sense entrar a l'aigua. Creuem el riu a gual, de pedra en pedra, per sort baixa poc aigua que ens facilita el camí però alhora llàstima perquè es veu la llera un xic eixuta.

    A mesura que ens apropem al final apareixen davant nostre les espectaculars agulles de les Gúbies del Parrissal. Després d'un tram  pel mig del bosc, creuem el llit del riu entremig de grans blocs de roca, sota els quals ha desaparegut. Superat el caos, avancem a tocar de la paret fins arribar a l'espectacular Estret del Parrissal, un estret engorjat limitat per parets de roca de més de 60m d'alçada i només 1,50 metres d’amplada

     Per salvar aquesta zona dels estrets reculem fins al Pas del Romeret, un camí equipat que puja uns 100 metres per sobre del Parrisal, té equipament i graons amb passos verticals La primera part és més fàcil, amb algun pas i grimpada. Les vistes es van obrint a les estranyes formacions del Parrisal, escarpades parets que cauen cap al barranc i esculpides agulles que són difícils de veure des de baix.

   A l’arribar a la part més delicada, un aèria baixada, equipada amb graons i cadenes uns quants de la colla la fan i desfan, mentre que altres ens quedem a dalt, al final per manca de temps també retornem tots plegats, pel camí que havíem fet abans.   Beseit és una vila i municipi del Matarranya. Està situada al peu dels Ports. Els orígens de la localitat es remunten a dos nuclis creats pels àrabs Abu Zeit i Zeit que es corresponen amb l'actual barri de la Botera i el de Santa Anna. Durant el segle XII, es va reconquerir Beseit. Els Templers van deixar petjada en el patrimoni del terme, d'aquesta època daten alguns portals, una part de l'església i edificacions civils diverses. Es van cremar moltes edificis durant la guerra Civil

        Aprofitant el cabal del riu Matarranya, que al seu pas per Beseit salva un desnivell important i l'aigua adquireix molta força, es van construir una sèrie de molins al llarg del seu curs. Aquests eren fariners, almàsseres, centrals hidroelèctriques, martinets, paperers....

   Des del segle XV al XIX, funcionaven 9 molins paperers, com la fàbrica de Solfa (avui hotel), la de Morató, la de Martí, o la de Noguera (actualment convertida en galeria d'art).
   El paper era d'una gran qualitat, tal és així que Goya l'utilitzava per als seus gravats i alguns molins van treballar per Heraclio Fournier en l'elaboració de cartes.

Un tomb per la serra de Llaberia

      Anem a visitar el poble de Llaberia  i  fer un recorregut per la serra del mateix nom.

 

                                                                                                        Mola de ColldeJou

    La Serra de Llaberia, la Serra de Montalt i la Mola de Colldejou, formen part del Priorat, el Baix Camp i la Ribera d'Ebre. Situades entre la falla del Montalt a l’oest, d’uns 50 km de longitud i a l’est per la falla de Reus – Valls, de 75 km.

                                                                                                cingles d'en Jover
  
    El relleu és força accidentat, amb barrancs encaixats i cingleres espectaculars, parets de roca calcària, balmes, coves, avencs i ponts naturals. Destaquen els cims del Mont-Redon, la Miranda, on hi ha instal·lat un radar del servei meteorològic, i la Mola.

  

    Sortim del poble de Llaberia i ens dirigim cap al torrent prop del cementiri, enfilem en direcció a la Mola de Colldejou fins al collet on el deixem i passem a l'altra banda seguint un camí que baixa en decisió, fins un corriol que surt de l'esquerra que dona la volta per sota dels cingles d'en Jover.

     Passem arran d'un barranc una bona estona i al fons apreciem el Priorat amb les poblacions de Falset i Marçà  Es puja un graó amb l'ajuda d'unes cadenes, fem una marrada per veure les restes de l'avió que es va estavellar i després seguim unes marques blaves que ens tornen al poble.

    A la història de Catalunya del segle XVIII sobresurt un personatge nascut a Capçanes, que va estar estretament vinculat a la serra de Llaberia. Es tracta del guerriller Carrasclet, un home profundament compromès amb el seu país, que va enfrontar-se al poder de Felip V un cop acabada la Guerra de Successió. La muntanya encara guarda el record de les seves gestes i de la valentia dels seus homes

   Els alzinars dels vessants de la mola de Colldejou van ser intensament aprofitats per produir carbó vegetal mentre que les pastures del capdamunt eren molt apreciades pels pastors. La seva silueta característica forma part indestriable dels paisatges del Priorat i del Camp de Tarragona.Llaberia és un nucli de població del municipi de Tivissa, a la comarca de Ribera d'Ebre. Es troba situat al vessant occidental de la serra de Llaberia. L'església parroquial de Sant Joan Baptista és romànica dels segle XII i fou fortificada.

    . És el poble més petit i més alt del municipi de Tivissa, està situat a 680 m sobre el nivell del mar..L’encant de Llaberia rau en la seva fesomia medieval que roman intacta.

De Pena-roja de Tastavins fins a les Roques del Masmut

     Anem a Pena-roja de Tastavins i pugem a les Roques del Masmut, al Matarranya de Terol. Ens enfilem pel darrera fins a l'altiplà i ens acostem a diferents punts del cim. Baixem pel mateix indret i fins al peu de les Roques després les voregem i acabem de donar la volta  tot passant pel riu Tastavins fins a l'inici de la ruta

    Sortim del poble i a mesura que comencem a caminar descobrim un paisatge agrest format per barrancs on creixen pins, alzines i plantes aromàtiques. El nostre camí, una pista forestal en bon estat, discorre per un camí ramader utilitzat pels ramats d’ovelles per desplaçar-se.

     El topònim 'Masmut' fa referència al poble bereber dels Masmuda, es creu que es van instal·lar en aquesta zona durant la dominació musulmana.
   El camí puja fins una cruïlla que ens mena a peu de les Roques del Masmut, on ens enfilem tot grimpant.

      Les penyes del Masmut amb una altitud màxima de 1.058 metres, és una impressionant mola calcària de color vermellós de parets verticals de més d’un centenar de metres, pel seu interès ecològic i paisatgístic està catalogades com a LIC - lloc d’interès comunitari
    A dalt del cim es pot gaudir d’una excel•lent panorama des de diferents punts, ja que és un altiplà. Avui fa molt vent i gairebé alcem el vol.

    De tornada seguim el sender que davalla per l'altra vessant i s'allunya progressivament de les Roques. Durant el primer tram les vistes de les Roques del Masmut són impressionants.

   Arribem al riu, normalment porta poca aigua i avui gens, seguim una estona pel mig, el creuem de nou i ens enfilem fins arribar al punt d’inici del recorregut.
     Pena-roja de Tastavins, probablement el nom prové del color vermellós de les roques del Masmut, és un poble del Matarranya a Terol. Enlairat damunt d’un turó, de carrers empedrats, costeruts i estrets que segueixen l’orografia del terreny, conformen un laberint urbà amb cases amb espectaculars balconades i ràfecs de fusta.
    L’església de Santa Maria de mitjan segle XVIII, barreja els estils renaixentista i barroc. L’edifici de l’Ajuntament, del segle XVI, alberga l’antiga presó. La Llotja, aixecada en el segle XVI per celebrar-hi el mercat i on després es van col•locar els safareigs.

   A l’entrada del poble hi ha el Santuari de la Mare de Déu de la Font, conjunt històric-arquitectònic que alberga un temple gòtic, un altre barroc, un bell claustre medieval i una hostatgeria reformada; el sostre del temple primitiu, és de fusteria mudèjar, amb policromats, està catalogada per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat.