fent camí per l´entorn de Vallvidrera

  Des de l’estació del Baixador de Vallvidrera fem camí pel parc de Collserola, un dels entorns mes frondosos i bonics

  Resseguim camins i  ens enfilem pel camí fins a la font de la Budellera

A l’obaga del cim del Tibidabo, tocant a Vallvidrera, en un fondal d’una atracció singular s’hi amaga la font de la Budellera, 

la més popular d’entre les que es conserven al Parc de Collserola, ordenada a base de murs, terrasses i escales, data de la segona meitat del segle XIX.

L’entorn de la Font es va restaurar el 1988 inspirant-se amb el projecte original de J.C. N. Forestier (1918). També s’hi col·locà, una font de xarxa i una obra d’en Tàpies que representa l’escut de Barcelona.

Ens enfilem fins a dalt de la torres de Collserola

La Torre de Collserola és una torre de telecomunicacions inaugurada el 1992 amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona

Excel·lent punt panoràmic de Barcelona 

 Baixem capa Vallvidrera i la creuem fins al carrer Mont dÓrsa

 Seguim un camí que ens porta a la font de l’Espinagosa, oasi de tranquil·litat

 Allà veiem una família de porcs senglars que han sortit a passejar

Arribem al pantà de Vallvidrera, avui amb poca aigua. Aquest petit embassament està situat a l’obaga de la serra i es nodreix de les aigües que baixen del torrent Sot de la Cua del Bacallà.

La presa del pantà de Vallvidrera es va inaugurar l’any 1864 per subministrar aigua al municipi de Sarrià. Tot i que durant molts anys va estar abandonada, ara s’ha convertit en un espai tranquil per passejar i gaudir del paisatge i de la natura.

El pantà compta amb una zona de pícnic a tocar de la caseta d’Aigües i fins i tot un senzill restaurant, on ens aturem a fer un mos

Seguim fins la Mina Grott és un túnel de gairebé un quilòmetre i mig que connecta el Pantà de Vallvidrera amb la part baixa del barri de Vallvidrera, a prop de l’estació inferior del Funicular de Vallvidrera. Es va construir l’any 1855 per portar l’aigua del pantà fins a l’antic municipi de Sarrià.

 A principis de segle XX, el jove enginyer Carles Emili Montañés va presentar un projecte per fer un trenet que trasllades als barcelonins que anaven a gaudir de la natura a Collserola. 

  El 13 de juny de 1908 es va fer el viatge inaugural d’un vagó elèctric que tenia una capacitat per a 36 passatgers. El trajecte durava sis minuts i tenia un preu de 35 cèntims. La instal·lació va deixar de funcionar l’any 1909 i actualment es prohibeix l’accés a la gruta.

Arribem l’església de Santa Mª de Vallvidrera, una antiga parròquia esmentada al segle X. Va ser nucli original de Vallvidrera i actualment es pot visitar el cementiri els caps de setmana i dies festius.

Acabem el recorregut  a Vil·la Joana, fou una de les masies més importants de Vallvidrera. Documentada des del segle XVI 

Powered by Wikiloc

De Sant Miquel del Fai a Sant Pere de Bertí

   Anem a Sant Miquel del Fai amb la intenció de fer una circular tot arribant a Sant Pere de Bertí que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situat damunt i al nord dels Cingles de Bertí, al límit amb els termes de Bigues i Riells i el Figueró.

   Seguim les marques del GR 5 que porta cap a Centelles, és un camí asfaltat que voreja el caire de la cinglera de la Vall de Riells

  Trenquem a la dreta i traspassem el torrent del Rossinyol per sobre de la Balma de la Roca Gironella.
  Arribem a un edifici en estat ruïnós anomenat  Casa dels Frares, com molts de la contrada. Vista panoràmica sobre la vall del Tenes

   El camí va planejant per les planes de Soler de Bertí i per sobre de la cinglera de la casa de l’Ullà

   Deixem a ma esquerra la pista que mena a la casa de Barnils i seguim a ma dreta per una pista que baixa fort vers al sot de Barnils
  Al costat d'una alzina veiem els senyals de GR5

   Arribem a Sant Pere de Bertí, A la banda de migdia hi ha el cementiri i adossada a l'església hi ha la sagristia i un comunidor que presideix l’entrada del clos del pati de l’esglesiola, on hi passem una bona estona tot descansant sota l’ombra i reposant energia tot fent un mos i prenent alguns apunt d’aquest indret tan bonic

   L'accés al nou campanar és interior mitjançant una escala de cargol. La nova campana hi és des del juliol del 1998, de nom Clara.

 

    La porta d'accés també és amb arcada adovellada. Un nou element a la façana de la rectoria, un rellotge de sol.

   El lloc apareix documentat en les fronteres més antigues de la diòcesi de Vic, l'any 978, com a castrum Bertini o Bertlli. L'indret eclesiàstic apareix a la documentació de Sant Miquel del Fai de l'any 1031, que l'anomenen Bertino.

   Va ser el centre d'una sèrie de masies força disperses que s'han anat abandonant. L'any 1718 només es comptabilitzaven 55 habitants.

    A les seves proximitats s'ubica la capçalera del torrent de Bertí, afluent per l'esquerra del riu Tenes.
   Deixem sant Pere de Bertí i baixem suaument pel sot de Carós, traspassant el torrent del mateix nom

   El camí va planejant i s’enlaira per sobre de la cinglera que es forma sobre el torrent de Puigfred, tot obrint-se sobre la vall del Tenes

   Per damunt nostre, ens domina la casa de l’Ullà

   La recuperació vegetal després de les cremades és molt esponerosa

   El camí que continua planer va dibuixant-se per sobre de la cinglera, cada cop més obert.

  A sota nostre tenim Riells del Fai, més enllà Sant Feliu de Codines, a ma esquerra Bigues i Santa Eulàlia de Ronçana

  L’alzinar que es va salvar del foc, ombreja el camí en aquest indret

   Traspassem el torrent de l’Unyó   El camí va retallant-se tot revoltant la cinglera i mostrant tota la bellesa de les roques il·luminades pel sol de mitja tarda

   Anem en direcció tramuntana, per sobre la vall del Tenes, prop de Sant Miquel del Fai

    Pel camí trobem molts cireres d'arboç

  curulls de cireretes boníssimes!

  Al nostre costat esquerra, mirant a ponent, a l’altra banda del riu, veiem la petita ermita romànica dedicada a Sant Marti

  A ma dreta destaca la cascada de Sant Miquel del Fai, despenjant-se per la falla del riu Tenes

  Ressalten sobre la cinglera els edificis de Sant Miquel del Fa, ja som a prop del punt de sortida, cal baixar de la cinglera per un camí fresat i estret

   Pont d’entrada al recinte de Sant Miquel del Fai que vam trobar tancat per obres i on acabem el recorregut

 Aquesta excursió la vam fer l'octubre del 2017

   Itinerari extret de la XXIII Ronda Vallesana - Sant Quirze de Safaja de la UES ( unió excursionista Sabadell

El penyal d'Ifac a la Marina Alta

  Passejant per la platja d'Altea i contemplant de lluny el Penyal d'Ifac, vam decidir de pujar-hi.
  El penyal d'Ifac és una penya aïllada, localitzada a la població de Calp a la Marina Alta, de 332 m d'altura, que s'endinsa en la mar Mediterrània, formant una petita península.
  Aquest paratge de 47 hectàrees va ser declarat parc natural pel govern valencià el 28 de gener de 1987.

   És una enorme massa calcària que cau de manera abrupta des de 332 m d'altitud fins al mar. Està unit a terra per un istme. Per les seues característiques físiques, és un vèrtex geodèsic de tercer ordre que en el seu moment fou utilitzat per a la triangulació d'Espanya.

   Travessem la porta d’accés al parc i iniciem l’ascens per un sender, envoltat de baranes de fusta.

   Després d’un parell de revoltes ens trobem al mirador de Ponent, orientat al sud, amb unes increïbles vistes en especial sobre el morro de Toix i la serra Gelada.

   Al penyal d'Ifac s'han establit diversos poblats des de temps remots. Al peu del massís, en el seu vessant occidental, es va establir un poblat iber entre els segles IV-III aC.
   En època romana, la població va descendir a l'istme que uneix el penyal amb el continent, però troballes de ceràmiques i peces numismàtiques permeten afirmar que a l'edat mitjana es van tornar a habitar els vessants del penyal. Tanmateix, els continus atacs de navegants des del mar obligaren els habitants a descendir cap al poble de Calp i crear un sistema de vigilància per a fer front a les incursions pirates. 

    El sender ascendeix envoltat d’una vegetació única, ja que, gràcies a l’aïllament del penyal durant mil·lennis, representa un rar reducte del Terciari que no va ser envaït per les carrasques i els roures valencians.

   Ens criden l’atenció les capritxoses formes dels pins, quasi completament tombats per l’efecte dels forts vents de llevant de la zona.

   Veiem parets verticals d’esquerra a dreta, aparentment no hi ha continuïtat, però al final del sender es troba un vistós túnel artificial que comunica les vessants nord i sud.

   A començament del segle XIX es va obrir aquest túnel que travessa una de les parets per la part nord-est, des de llavors es pot ascendir per un camí fins al cim.

    El pas continuat durant dècades de visitants ha polit tant la pedra que resulta perillós el seu caminar, per la qual cosa ens ajudem de cordes instal·lades al seu interior, a modo de passa-mans, per a creuar-lo amb la màxima seguretat.

   Arribem a una bifurcació i seguim recte per a visitar l’antiga caserna dels carrabiners, una plataforma de vigilància situada a l’extrem llevantí del penyal, on gaudim d’unes vistes increïbles sobre la mar.

  De nou a la bifurcació, amb el cim a la vista i a uns quinze minuts de distància, ens dirigim en direcció oest per un sender estret i rocós

  Si be fins ací la ruta és un suau passeig, a partir d’aquest punt hi ha un cert risc de relliscada per caminar durant molts trams per roca nua, molt esvarosa inclòs quan està seca. 

 

     Ens trobem als peus d’un barranc, si alcem la vista a la dreta dalt del mateix ja podrem distingir el cim.

     Caminant vora els penya-segats de la vessant nord veiem la costa entre Calp i Moraira, amb el Montgó al fons i on únicament les taques blanques de milers de xalets aconsegueixen llevar l’atractiu del paratge.

   A punt d’arribar al cim cal fer una menuda trepada per pedra llisa, passem a pop d’una olivera i de sobte ens veiem dalt del penyal d’Ifac, vèrtex geodèsic de tercer ordre amb 332 metres de roca vertical que cauen a plom per la vessant oest.

   Una panoràmica des del cim on es veuen les Salines de Calp que ja formaven una llacuna, en temps dels grecs, s'estenia des del penyal fins a les muntanyes més pròximes. Posteriorment, va ser tancada per un cordó i reblada per arenes transportades pel vent. La llacuna fou convertida més tard en salines, que van ser abandonades al segle XVII per a després ser novament recuperades.

  Tornem pel mateix camí sempre contemplant un paisatge únic

  Al capvespre i gairebé al final del recorregut albirem Benidorm que mostra els seu perfil darrera de la serra Gelada

  Aquest és el recorregut fet

Powered by Wikiloc