Sanaüja - vila i castell -

El municipi de Sanaüja - del basc zani-goia, que vol dir guàrdia de dalt - es troba situat al nord de la comarca de la Segarra, a la vall mitjana del riu Llobregós. La vila està orientada al migdia i la presideix el perfil emblematic del seu castell.
Una vila tranquil·la d'uns cinc-cents habitants que conserva l'estructura de l'època medieval, un passeig per la història carregat de tresors i sorpreses per descobrir!

 Les restes del primitiu castell de Sanaüja es troben al punt més alt d’un turó que domina la població de Sanaüja. És un dels castells més primerencs de la comarca i els seus orígens es remunten al segle XI. Bastit damunt dels diferents estrats de roca amb finalitats defensives, fou ampliat posteriorment en etapes successives per convertir-lo en castell palau o residència del bisbe. D’aquesta època, és el magnífic campanar de cadireta amb cinc ulls,  que va fer les funcions de campanar fins abans de la Guerra Civil.

Sanaüja encara conserva la seva estructura medieval i té el seu centre a la plaça Major des de la qual s’estenen els carrers fins als límits de la muralla.. Resguardar-se sota els seus porxos o passejar pels carrers que la voregen és viatjar a través del temps.

De Sanahuja

Dels antics portals d’accés a l’interior del poble – el de Sant Roc, el dels Escots... -, en destaca el conegut com La Portalleta, un pas cobert amb una successió d’arcs que constitueix un dels llocs més bonics de la vila.
El pont medieval (sXIV-XV) era antigament , el principal accés a la vila. Es tracta d’una sòlida construcció amb dos arcs de  mig punt, mènsules i tallamar, que consisteix un dels exemples més interessants de l’arquitectura civil.
Un dels tresors artístics és la magnifica col·lecció de la seixantena llarga d'esteles funeràries discoïdals, que podem trobar al cementiri, datades entre el segle XII i XVIII

De Montsonís a Salgar

Un bell recorregut per un indret que conserva tot l'encant d'un passat medieval i  on sembla que el temps s'hagi aturat. El poble de Montsonís, està situat al vessant oriental de la serra de Montsonís (596 m), a l'esquerra del Segre. La població conserva restes de fortificacions dels segles XIII i XIV, pertanyents a l'antic castell romànic. Hi ha també, al cim del pujol, l'antiga església parroquial romànica de Sant Urbà de Montsonís, que ha estat remodelada. Altres edificis tenen finestrals ogivals.

L’encant de Montsonís és, precisament, l’ambient medieval que s’hi respira. Part de la muralla que devia protegir el poble s’ha convertit ara en murs i parets de vàries cases; i encara queden en peu algunes antigues torres de defensa, convertides amb el pas del temps en dipòsits de vi o d’aigua.

A la part alta del poble hi ha el Castell de Montsonís, construït l'any 1024 per ordre del Comte d'Urgell, Va estar en mans de diversos llinatges, fins a arribar a Carles de Montoliu, Baró de l'Albi, trentè Senyor de Montsonís i actual propietari del castell. És un castell habitat, per aquest motiu la bandera segueix onejant a la Torre de l’Homenatge i algunes de les habitacions són d’ús privat.

Crida l'atenció la magnífica façana exterior, la torre d'homenatge de nova construcció, el finestral d'estil gòtic, l’oratori privat amb accés directe a la capella per a seguir la missa i no barrejar-se amb el poble, el celler d'on parteix el subterrani secret que es comunicava amb l'església romànica de Salgar (en estat semi ruïnós), el forn de pa, el poble estava obligat a fer-lo en el forn del castell i donar-ne una part al senyor, la sala d'armes antigues, la complerta cuina, la presó...

Baixem caminant fins a Santa Maria de Salgar i ens sorprèn la bellesa de l’indret, és un paratge engorjat sobre el Segre, un congost espectacular ple de coves i balmes.

El nom de Salgar procedeix de l’àrab algar , que significa cova, en una clara referència a aquest indret on el Segre passa per un congost on les aigües han anat excavant balmes a la roca. Hi ha constància arqueològica de l’ocupació d’aquesta zona en època ibèrica. En el mateix congost, a l’altra banda del riu, s’aixecava el castell de Malagastre.

L’edifici és, fonamentalment, una obra barroca que aprofita parts de les estructures de l’alta edat mitjana. El lloc apareix referenciat per primera vegada el 1054 en una dotació d’Arnau Mir de Tost a la canònica de Montmagastre. Originàriament era un ermitatge. El 1404 degut l'abandó del lloc es cedit als carmelitans, que hi basteixen un convent i amplien l'església romànica. El 1530 edifiquen el claustre renaixentista i el completen amb  altres construccions sota la balma. Els monjos foren exclaustrats el 1835 i el lloc venut, bé que continuà com a santuari.

Durant la guerra civil de 1936-39 els edificis foren malmesos, però posteriorment el culte fou restaurat i el 1972 l'església fou arranjada. El convent conserva la façana però l’interior està en runes.

el castell de Concabella

Visitem el castell de Concabella que és el casal fortificat més gran de la Segarra, es tracta d’un gran castell renaixentista de planta quadrangular, amb grans finestrals, organitzat al voltant d’un pati central, i una torre a cadascuna de les cantonades, de les quals només se’n conserven dues. La torre del costat sud-oest és de planta octogonal, a diferència de l’altra que és de planta quadrada.

A la façana principal destaca la porta de mig punt amb grans dovelles. A la façana occidental, en canvi, hi ha una galeria de petits arcs – evolució dels antics merlets- que remata la part superior.

A l’interior han desaparegut pràcticament tots els elements propis de l’edifici, tot i que encara hi podem veure una sala coberta amb unes grans arcades, ocupada avui per la cafeteria. La façana conserva un finestral del segle XVI

Aquest castell originàriament era una torre de vigilància. Trobem el nom de Concabella datat del segle XI, com a denominació d’una fortificació i per extensió va prendre nom del llinatge que hi havia en aquell moment. Més tard va passar a mans dels Peramola i posteriorment dels Oluja, aquests eren membres d'una de les famílies que anava acaparant castells i propietats i que per contrapartida estava constantment en lluita amb tots els parents i veins, els va succeir els Erill que van transformar l’antiga fortalesa en castell-palau.

Actualment alberga el Centre d'interpretació dels Castells del Sió com a testimoni arquitectònic i de la història de la Catalunya central, l'expansió feudal sobre l'Al-Andalus i la pervivència senyorial a l'època moderna.

Concabella és un poble del municipi de les Pallargues (Segarra), prop de la riba dreta del Sió, al voltant de l'antic castell de Concabella i de l'església parroquial de Sant Salvador. A llevant hi ha l'antic castell de Ratera, que esdevingué posteriorment molí i fou denominat el molí de Concabella. Formà part de l'antic terme de l'Aranyó.

 

 

Els castells del Sió - Montfalcó i les Oluges

Seguint la ruta dels castells del Sió ens aturem a Montfalcó Murallat i Les Oluges.
Montfalcó Murallat pertany al municipi de les Oluges a la comarca de la Segarra, aturonat damunt la confluència del riu Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós.
El riu Sió, malgrat el seu poc cabal, és un riu llarg de 70 Km de longitud que travessa la Segarra, l'Urgell, la Noguera i desemboca al Segre a prop de Balaguer. És un recorregut que coincideix plenament amb les línies de frontera que es creen cap al final del segle X i començament del XI i que dibuixen un paisatge històric i monumental molt característic.
Les quinze cases del nucli, construïdes en forma compacta al voltant d'una plaça on conflueixen els vessants de les teulades i l'església parroquial de Sant Pere, és un dels millors exemples a Catalunya de vila closa, és a dir, de població protegida per muralles, sense edificacions extramurs.  
La muralla actual té una única porta d'accés adovellada que dóna a la plaça central on hi ha la cisterna.
Era de la jurisdicció del duc de Cardona fins a l'abolició dels senyorius al segle XIX.

 Les Oluges que s’estén a la falda del serrat, evidencia clarament el fet que originàriament, al segle XI, es tractava de dos nuclis, cadascun amb el seu castell i església , coneguts com Oluja Alta o Sobirana i Oluja Baixa o Jussana.

De Montfalcó i Oluges

El castell Jussà o de Baix és una notable construcció renaixentista del segle XVI, que consta d’una torre de planta quadrada, portal adovellat, finestrals motllurats i profusió d’elements heràldics.

Sota la torre del castell hi ha un brollador d’aigua, utilitzat com abeurador .

A la part alta del poble hi ha les restes de l’antic castell d’Oluja, que formà part al segle XI de la marca de Berga, dins el comtat de Cerdanya. Al segle XIV els senyors del castell eren la família Oluja. El 1433 passà a ésser del veïnatge de Cervera, actualment reconvertit en una casa senyorial, molt transformada  i no es pot visitar ni fotografiar.

Cambrils - Del Racó al Salí

Fem un recorregut pels voltants de Cambrils on visitem dues ermites, un salt i una surgència d’aigua, a més una antiga explotació de sal.

De Cambrils - Del Racó al Salí

A ponent del municipi d’Odèn hi ha l’antic terme i poble de Cambrils. Està format per dos petits grups de cases, Cambrils i Llinars, i per diverses masies escampades; entre aquestes destaquen les del Racó, on també es troben les capelles de Santa Bàrbara, edifici del segle XVII i de Sant Quintí, romànica.

 
Santa Barbara, ermita del segle XVII, restaurada, seguint el camí que passa per sota de l'ermita podem veure el curs d’aigua que després de travessar uns camps per sota, per dins d’un tunel,  cau per un cingle en un bonic salt.

De Cambrils - Del Racó al Salí

Ermita romànica de Sant Quintí, construïda amb pedra tosca, abundant a la zona. És d'una sola nau amb àbsis. La seva amplada és d'uns cinc metres  No hi ha mobiliari, excepte un petit altar. L'ermita romàn tancada però té una petita obertura a la porta des de la que es pot mirar l'interior.

Un curiós gran roc el Codró de l’Elefant

 i una surgència d’aigua, possiblement la més cabalosa de la comarca - Sant Quintí.

El Salí de Cambrils és una antiga explotació datada documentalment del 1.780, ubicada a un lloc escarpat. El sistema d’obtenció de la sal era artesanal. L’aigua salada s’emmagatzemava en grans basses i des d’aquestes basses es transportava a les eres o bancals d’evaporació amb un sistema de canals de fusta, recs i regueres.
Les eres o bancals d’evaporació eren construïts amb rajoles d’argila perquè l’aigua no s’hi filtrés, i s’omplien amb uns tres centímetres d’aigua salada. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s’evaporés l’aigua, i després feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors. Per acabar el procés, amb uns sistema de rails i vagonetes, es transportava fins el magatzem, on es molia i es guardava per portar-la a vendre.

La densitat de l´aigua que brolla de les fonts salades és deu vegades superior que la del mar, i això fa que de seguida es formin cristalls de sal al llarg dels conductes.

A la font de la Mosquera travessem de nou la riera, passem pel costat del pavelló esportiu descomunal i trobem la carretera que seguim amunt per arribar al lloc on hem sortit.

 *

3. De Montgat a Vilasar de Mar - passeig arran de mar

Una passejada tranquil·la arran de mar seguint la línia fina que hi ha entre la via del tren i la platja. El fort temporal de vent i la mar s’havia endut el dia abans, com és habitual, la sorra d’algunes platges.

Sortim de Montgat i ens aturem al Masnou, per fer-hi una visita i descobrir alguns racons del poble.

El Masnou inclou el barri d'Ocata, fundat per pescadors procedents de Leucata, al Rosselló, i esdevingut important port esportiu.

El poble, estret i allargassat, s'estén sota l'Església de Sant Pere (segle XVIII), de façana classicista, que domina els carrers, escalonats i tranquils.

Per la línia de mar, sobre la platja, seguim el Passeig Marítim fins al Port Esportiu

Anem seguint el passeig que hi ha entre la via i la platja, passat el port esportiu de Premià desapareix el camí i hem de fer via per la platja fins arribar a una zona de repoblament de dunes on més endavant arribem a Vilassar Quan arribem a l’estació de Vilassar de Mar- Cabrera pugem al tren per retornar al lloc d’inici.
*

A la Vall d'Eina per la Canal

    Sortim del centre d’acollida d’Eina en direcció a les pistes d’esquí  per un camí que travessa camps i boscos, la tornada havia de ser pel GR36,  però decidim allargar la caminada  seguint la canal d’Eina fins que es troba amb el riu del mateix nom a la Vall d’Eina. 

     No estem segurs de fins a on ens portarà la canal, a quina alçada es trobarà amb el riu i si podrem travessar-lo, ja que el camí baixa per l’altra banda.
    Arribem al punt on la canal desapareix sota terra, baixem uns metres camps a través, travessem el riu que en aquest punt es desplega en tres braços sense gaire dificultats i cerquem el camí, al cap d’una estona el veiem  per sobre del marge.
    És el camí que ve del Coll d’Eina i que ressegueix tota la vall de nord a sud,  la ruta per on anem fou emprada per pastors i pelegrins que es dirigien a Núria.

   El sender es transforma en camí de bast i a la part de baix empedrat és ombrívol, feixes bedolls i avellaners donen una nota de color al bosc de Pi Negre.
   La sensació és de pau complerta, l’aroma del bosc, els colors, el soroll de l’aigua...ens desvetllen els sentits i fruïm del passeig que ens porta de nou a Eina. 

 
    El poble d’Eina ,1.574 m consta de dos nuclis: el de dalt, emmurallat en època medieval i envoltant l’església de Sant Miquel, i el de baix, entorn d’una casa forta senyorial. El municipi abasta tota la vall d’Eina, formada sota la carena que la separa de la vall de Núria.
    La vall d’Eina, coneguda pels botànics des del segle XVIII, està caracteritzada per una superposició de microclimes, està catalogada des del 1993 com a Reserva Natural pel seu interès botànic.
*