el castell de Concabella

Visitem el castell de Concabella que és el casal fortificat més gran de la Segarra, es tracta d’un gran castell renaixentista de planta quadrangular, amb grans finestrals, organitzat al voltant d’un pati central, i una torre a cadascuna de les cantonades, de les quals només se’n conserven dues. La torre del costat sud-oest és de planta octogonal, a diferència de l’altra que és de planta quadrada.

A la façana principal destaca la porta de mig punt amb grans dovelles. A la façana occidental, en canvi, hi ha una galeria de petits arcs – evolució dels antics merlets- que remata la part superior.

A l’interior han desaparegut pràcticament tots els elements propis de l’edifici, tot i que encara hi podem veure una sala coberta amb unes grans arcades, ocupada avui per la cafeteria. La façana conserva un finestral del segle XVI

Aquest castell originàriament era una torre de vigilància. Trobem el nom de Concabella datat del segle XI, com a denominació d’una fortificació i per extensió va prendre nom del llinatge que hi havia en aquell moment. Més tard va passar a mans dels Peramola i posteriorment dels Oluja, aquests eren membres d'una de les famílies que anava acaparant castells i propietats i que per contrapartida estava constantment en lluita amb tots els parents i veins, els va succeir els Erill que van transformar l’antiga fortalesa en castell-palau.

Actualment alberga el Centre d'interpretació dels Castells del Sió com a testimoni arquitectònic i de la història de la Catalunya central, l'expansió feudal sobre l'Al-Andalus i la pervivència senyorial a l'època moderna.

Concabella és un poble del municipi de les Pallargues (Segarra), prop de la riba dreta del Sió, al voltant de l'antic castell de Concabella i de l'església parroquial de Sant Salvador. A llevant hi ha l'antic castell de Ratera, que esdevingué posteriorment molí i fou denominat el molí de Concabella. Formà part de l'antic terme de l'Aranyó.

 

 

Els castells del Sió - Montfalcó i les Oluges

Seguint la ruta dels castells del Sió ens aturem a Montfalcó Murallat i Les Oluges.
Montfalcó Murallat pertany al municipi de les Oluges a la comarca de la Segarra, aturonat damunt la confluència del riu Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós.
El riu Sió, malgrat el seu poc cabal, és un riu llarg de 70 Km de longitud que travessa la Segarra, l'Urgell, la Noguera i desemboca al Segre a prop de Balaguer. És un recorregut que coincideix plenament amb les línies de frontera que es creen cap al final del segle X i començament del XI i que dibuixen un paisatge històric i monumental molt característic.
Les quinze cases del nucli, construïdes en forma compacta al voltant d'una plaça on conflueixen els vessants de les teulades i l'església parroquial de Sant Pere, és un dels millors exemples a Catalunya de vila closa, és a dir, de població protegida per muralles, sense edificacions extramurs.  
La muralla actual té una única porta d'accés adovellada que dóna a la plaça central on hi ha la cisterna.
Era de la jurisdicció del duc de Cardona fins a l'abolició dels senyorius al segle XIX.

 Les Oluges que s’estén a la falda del serrat, evidencia clarament el fet que originàriament, al segle XI, es tractava de dos nuclis, cadascun amb el seu castell i església , coneguts com Oluja Alta o Sobirana i Oluja Baixa o Jussana.

De Montfalcó i Oluges

El castell Jussà o de Baix és una notable construcció renaixentista del segle XVI, que consta d’una torre de planta quadrada, portal adovellat, finestrals motllurats i profusió d’elements heràldics.

Sota la torre del castell hi ha un brollador d’aigua, utilitzat com abeurador .

A la part alta del poble hi ha les restes de l’antic castell d’Oluja, que formà part al segle XI de la marca de Berga, dins el comtat de Cerdanya. Al segle XIV els senyors del castell eren la família Oluja. El 1433 passà a ésser del veïnatge de Cervera, actualment reconvertit en una casa senyorial, molt transformada  i no es pot visitar ni fotografiar.

Cambrils - Del Racó al Salí

Fem un recorregut pels voltants de Cambrils on visitem dues ermites, un salt i una surgència d’aigua, a més una antiga explotació de sal.

De Cambrils - Del Racó al Salí

A ponent del municipi d’Odèn hi ha l’antic terme i poble de Cambrils. Està format per dos petits grups de cases, Cambrils i Llinars, i per diverses masies escampades; entre aquestes destaquen les del Racó, on també es troben les capelles de Santa Bàrbara, edifici del segle XVII i de Sant Quintí, romànica.

 
Santa Barbara, ermita del segle XVII, restaurada, seguint el camí que passa per sota de l'ermita podem veure el curs d’aigua que després de travessar uns camps per sota, per dins d’un tunel,  cau per un cingle en un bonic salt.

De Cambrils - Del Racó al Salí

Ermita romànica de Sant Quintí, construïda amb pedra tosca, abundant a la zona. És d'una sola nau amb àbsis. La seva amplada és d'uns cinc metres  No hi ha mobiliari, excepte un petit altar. L'ermita romàn tancada però té una petita obertura a la porta des de la que es pot mirar l'interior.

Un curiós gran roc el Codró de l’Elefant

 i una surgència d’aigua, possiblement la més cabalosa de la comarca - Sant Quintí.

El Salí de Cambrils és una antiga explotació datada documentalment del 1.780, ubicada a un lloc escarpat. El sistema d’obtenció de la sal era artesanal. L’aigua salada s’emmagatzemava en grans basses i des d’aquestes basses es transportava a les eres o bancals d’evaporació amb un sistema de canals de fusta, recs i regueres.
Les eres o bancals d’evaporació eren construïts amb rajoles d’argila perquè l’aigua no s’hi filtrés, i s’omplien amb uns tres centímetres d’aigua salada. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s’evaporés l’aigua, i després feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors. Per acabar el procés, amb uns sistema de rails i vagonetes, es transportava fins el magatzem, on es molia i es guardava per portar-la a vendre.

La densitat de l´aigua que brolla de les fonts salades és deu vegades superior que la del mar, i això fa que de seguida es formin cristalls de sal al llarg dels conductes.

A la font de la Mosquera travessem de nou la riera, passem pel costat del pavelló esportiu descomunal i trobem la carretera que seguim amunt per arribar al lloc on hem sortit.

 *

3. De Montgat a Vilasar de Mar - passeig arran de mar

Una passejada tranquil·la arran de mar seguint la línia fina que hi ha entre la via del tren i la platja. El fort temporal de vent i la mar s’havia endut el dia abans, com és habitual, la sorra d’algunes platges.

Sortim de Montgat i ens aturem al Masnou, per fer-hi una visita i descobrir alguns racons del poble.

El Masnou inclou el barri d'Ocata, fundat per pescadors procedents de Leucata, al Rosselló, i esdevingut important port esportiu.

El poble, estret i allargassat, s'estén sota l'Església de Sant Pere (segle XVIII), de façana classicista, que domina els carrers, escalonats i tranquils.

Per la línia de mar, sobre la platja, seguim el Passeig Marítim fins al Port Esportiu

Anem seguint el passeig que hi ha entre la via i la platja, passat el port esportiu de Premià desapareix el camí i hem de fer via per la platja fins arribar a una zona de repoblament de dunes on més endavant arribem a Vilassar Quan arribem a l’estació de Vilassar de Mar- Cabrera pugem al tren per retornar al lloc d’inici.
*

A la Vall d'Eina per la Canal

    Sortim del centre d’acollida d’Eina en direcció a les pistes d’esquí  per un camí que travessa camps i boscos, la tornada havia de ser pel GR36,  però decidim allargar la caminada  seguint la canal d’Eina fins que es troba amb el riu del mateix nom a la Vall d’Eina. 

     No estem segurs de fins a on ens portarà la canal, a quina alçada es trobarà amb el riu i si podrem travessar-lo, ja que el camí baixa per l’altra banda.
    Arribem al punt on la canal desapareix sota terra, baixem uns metres camps a través, travessem el riu que en aquest punt es desplega en tres braços sense gaire dificultats i cerquem el camí, al cap d’una estona el veiem  per sobre del marge.
    És el camí que ve del Coll d’Eina i que ressegueix tota la vall de nord a sud,  la ruta per on anem fou emprada per pastors i pelegrins que es dirigien a Núria.

   El sender es transforma en camí de bast i a la part de baix empedrat és ombrívol, feixes bedolls i avellaners donen una nota de color al bosc de Pi Negre.
   La sensació és de pau complerta, l’aroma del bosc, els colors, el soroll de l’aigua...ens desvetllen els sentits i fruïm del passeig que ens porta de nou a Eina. 

 
    El poble d’Eina ,1.574 m consta de dos nuclis: el de dalt, emmurallat en època medieval i envoltant l’església de Sant Miquel, i el de baix, entorn d’una casa forta senyorial. El municipi abasta tota la vall d’Eina, formada sota la carena que la separa de la vall de Núria.
    La vall d’Eina, coneguda pels botànics des del segle XVIII, està caracteritzada per una superposició de microclimes, està catalogada des del 1993 com a Reserva Natural pel seu interès botànic.
*

De Madrona a Santes Creus del Bordell

  Al cor de Catalunya, a un extrem de la comarca del Solsonès ens trobem un espai perdut i  poc conegut, format per boscos de pinassa, pi blanc, alzines, planes i camps de conreu que es localitzen a les clarianes de les masies, la majoria deshabitades.

 

  Madrona és un dels cinc nuclis de població del municipi de Pinell a la comarca del Solsonès. El conjunt format per les restes del castell i de l'església romànica s'alça dalt d'una roca que cau amb fort pendent cap al fons de les dues valls que conflueixen cap a ponent.

  A llevant i sota mateix del castell, que és al cim de la roca, i aprofitant el terreny com es va poder, es va aixecar una de les esglésies romàniques més notables del Solsonès, encarant l'absis cap a l'est, no tan sols com a norma de l'època sinó també per raons d'estratègia defensiva. Era una bella i àmplia construcció romànica, amb elements llombards, decorada amb pintures murals i una cripta.

  El temps va degradant el que queda del castell i l’església malgrat ser declarats Bé Cultural d'Interès Nacional mitjançant un decret publicat al BOE el 5 de maig de 1.949

  Sortim de Madrona per anar a Santes Creus del Bordell i tornar de nou al lloc d’origen. Durant el recorregut i a la vista de les diferents masies que ens anem trobant podem imaginar com era la vida en aquests paratges i la impressió que fa l’abandó en que és troben avui dia.

  Passem per una gran casa de pagès abandonada de nom Cal Masses, des d'allí per un corriol iniciem l'ascens cap al Serrat de les Santes Creus del Bordell. Dalt de turó, situat a 783 metres d'altitud, hi trobem l'ermita que dóna nom a la muntanya.

  Des d'aquí podem veure, mirant cap a ponent, una magnífica vista de la vall de Vilabona i a pocs metres hi trobem la creu dels lladres.       Aquesta creu commemora un fet que va passar fa anys, quan uns lladres van anar a robar a una casa de la zona i fugint del sometent uns quants van perdre la vida en aquest indret. A la creu hi ha informació sobre aquest succés.

  Aquesta excursió l’hem fet seguint l’itinerari que podem trobar en el llibre Camins del Solsonès 15 itineraris per la plana i la muntanya

passeig per les cales aprop de Cap Roig

Havíem fet aquest recorregut de Cap Roig  - Calella de Palafrugell - a la platja del Castell – Palamós – que transcorre per l’interior dins del GR92 i ara tornàvem per descobrir les possibilitats de fer-ho arran de la costa.

Aparquem el cotxe a Cap Roig i després de deixar els jardins busquem camins que ens portin fins arran de mar, fa calor i la sequera del bosc amb els pins convertits en gairebé llenya ens decepciona i desespera en part.

Seguim el camí i veiem que tot són parcel·les la majoria sense construccions però que ens impedeix baixar al mar.

Per fi un camí ens hi acosta i ens animem, a partir d’aquest punt pugem i baixem per petites cales, ens trobem amb alguna esllavissada que s’ha endut el camí i ens mena cap al mig d’una finca que ens impedeix el pas amb amenaces de gossos ferotges. La tarda avança i la calor s’apaivaga, ens banyem a la cala Canyers on hi arribem just quan els últims ocupants l’abandonen, és una delícia el bressol de l’aigua amb els colors del capvespre i la pau i bellesa del racó.

De De Cap Roig al Castell

Un llagut transporta gent fins a les Illes Formigues, uns pescadors busquen el millor indret per llençar la xarxa i una colla busca recer per passar la nit sota els estels. Tornem feliços travessant les caletes de nou i amb els ànims renovats d’haver aconseguit el que modestament ens havíem proposat.
*