Volta pel Circ dels Engorgs - Meranges

   Anem al Circ dels Engorgs, estanys format per la fusió de la neu i el gel, es troben a la capçalera de l’alta vall de Meranges i són l’origen  del riu Duran que la travessa.

Sortim del refugi forestal de Malniu, vora un estanyol artificial que té un ampli aparcament i lloc d’acampada

   Seguim l’itinerari 39 fins al primer coll, continuem pel GR 11 que travessa el torrent d’Envalls, és un sender estret, a trams aeri, per la vessant del massís del Pic de Molleres del Puigpedrós i des del que admirem al fons, la vall de Meranges.

  Al fons de la vall albirem el Circ dels Engorgs que és allà on ens dirigim, prop del riu al Pla de Campllong, els arbres de ribera canvien de color.

   Entrem en una densa pineda de pi negre que forma el bosc de Corniols. Gran panorama de la Valltova, on ja som, i dels cims que l’envolten la Carabassa, El Bony Manyer, La Tosseta de l’Esquella, pics dels Engorgs i Puigpedrós

Torrent de Coma Pregona on trobem algunes formes de glaç. A poc a poc ens acostem al fons de la vall.

   Forat del Bou, al final del bosc. El torrent davalla per un indret pedregós. Tornem a enlairar-nos fent petites llaçades.

   Superem un petit graó i arribem a un prat al fons del qual albirem el refugi Folch i Girona. Deixem a la dreta el corriol que va al port de Meranges, per aquí d’accés fàcil.

     Apareixen de cop els Estanys dels Aparellats, de gran bellesa.

  De formes semblants, el de la dreta és sensiblement més gran. Rodegem el de la dreta i travessem per entre els dos llacs fins

    fins a    ...l’estany de la Portella o dels Minyons seguint el torrent amunt, encerclat per las Roques del Calm Colomer

  seguim la ruta fins i l’estany Llarg, continuant pel mateix torrent en sentit descendent on ens aturem per descansar i fer un mos.

    Un cop fet la volta al circ on hem gaudit de les imatges dels diferents estanys, retornem pel mateix camí

  i deixem enrere el Circ dels Engorgs que podem albirar ja més lluny fins una altra ocasió cap el refugi de Meranges de nou on acabem l’itinerari.

 De tornada passem pels pobles de Girul i Meranges

Priorat de Serrabona al Rosselló

   Santa Maria de Serrabona és un priorat situat a la regió dels Aspres, al Rosselló. El priorat es troba a 600 metres d'altitud, en mig d'un alzinar a uns 7 km de Bula d'Amunt.

   Destaquen els capitells del claustre però sobretot la imponent tribuna que divideix l'església en dues parts. L'edifici és construït amb pissarra, i l'escultura amb marbre rosa del Conflent.

   La tribuna s’aixeca al bell mig de la nau de l’església. És una plataforma suportada per sis voltes que reposen en columnes, a més dels murs. Aquesta tribuna servia també de separació entre dos trams d’església, el reservat a la comunitat i el que utilitzaven els fidels que tenien entrada per la porta oberta a la nau lateral del nord.

   A la tribuna hi ha representats tota classe d'animals: lleons, àguiles, centaures.....i altres elements amb simbolisme cristià. Foren necessaris setanta anys per a construir aquest element únic del romànic català.

   La plataforma amb la seva barana incomplerta acollia el cor. La part superior de la tribuna era accessible per la comunitat i es podia utilitzar de trona ja que és oberta a la nau, de fet la façana decorada està encarada a la part reservada als fidels.

   La nau en volta de canó apuntada, ha conservat en una de les parets un fragment de fresc. La majoria de les parets era pintada d’aquesta manera.

   El baptisteri situat a la nau lateral, on es creu que accedien els parroquians per seguir el culte.

   El claustre d’una sola galeria orientat a ple sud. consta de tres pilars que separen tres arcades, esculpits seguint la tècnica del trepant

    El portal es adornat per dues columnes amb capitells, malauradament robats l’any 2000 que han estat reemplaçats per còpies

   La torre del campanar és alta, de 18 metres, amb una coberta de doble pendent que la cobreix

   Anys enrere quan vam aparèixer per aquest racó del món, vam quedar meravellats per la tribuna situada al centre de la nau, per la singularitat i bellesa arquitectònica dels seus capitells de marbre.
  Vam tornar-hi de nou al cap d'un temps i només vam poder voltar per fora perquè el monestir estava tancat. Finalment aquest estiu hem pogut fer la visita, tornar a contemplar i deixar-nos sorprendre altre cop pel que ja coneixíem amb calma i captar-ho en imatges.

    Un breu resum de la història ens situa a l'any 1069 on s’instal•la una comunitat de monjos que segueixen les regles de Sant Agustí. En un document de l’any 1102 es fa referència a l’existència de germans i germanes converses, pel que cal considerar que en el seu començament aquesta comunitat tenia caràcter mixt

    Els religiosos agustinians fan vida comunitària com a monjos i també es cuiden del servei parroquial. L’any 1151 es consagra el nou edifici en presència de bisbes i d’abats. L’evocació d’aquesta cerimònia es materialitza per creus gravades dins les parets de la nau i l’abadia. El priorat i des de llavors pren el nom de Santa Maria de Serrabona

    La gran crisi econòmica i demogràfica del segle XV significa l’acabament del priorat. A la manca de recursos s’afegeix la falta de disciplina i la vida en comunitat es relaxa. L’any 1448 un prior és cessat per “crims enormes”, dels quals ignorem la natura. L’any 1592 tots els priorats agustinians són suprimits. Un any més tard el priorat i els seus bens són donats a la nova diòcesi de Solsona, que els conserva fins l’any 1896.  Durant dos segles és la parròquia del llogaret de Serrabona, pastors i ramats es refugien ocasionalment al claustre o dins l’església. El 1819 una part de la nau s’enfonsa i l’any 1822 pobre i despoblat el priorat és suprimit

 

   A partir de l’any 1836 es realitzen les primeres obres de consolidació completades el segle XX en nombroses campanyes de restauració que asseguren el salvament definitiu de l’edifici. A partir de l’any 1968 és obert al públic i esdevé un dels primers monuments històrics del romànic català.
*
*

Les Gorges de la Fou a Arles de Tec - Vallespir

  Anem a les Gorges de la Fou, és un congost a la Ribera de la Fou, un afluent de Tec al Vallespir.Trobem les gorges entre els municipis nord-catalans d'Arles, d'on surt el recorregut visitable, Cortsaví, d'on ve el riu de la Fou i de Montferrer.

   És un passeig de 3 km de longitud, anada i tornada pels canyons de la Fou, coneguts popularment com a Gorges de la Fou. Seguim en tot moment una passarel·la metàl·lica amb baranes i ben protegida per una lona metàl·lica que impedeix i recull els rocs que es desprenen.

    Les Gorges de la Fou són un canyó de 1.739m de longitud total que l'aigua ha anat excavant a la roca calcària durant centenars de milers d'anys.

  Les gorges són d’una gran bellesa difícil de captar en imatges per l’estretor i perquè la passarel·la i la lona que les cobreix ho impedeixen.

    El canyó té una profunditat mitjana de 200m i en alguns trams arriba als 250m. La característica que fa que aquestes gorges siguin més espectaculars és la seva estretor, que en alguns trams no supera els 70 cm. Segons diuen "les gorges més estretes del món".

   Tant a l'inici com al llarg del recorregut trobem diversos punts d'observació i alguns panells explicatius que ens donen informació sobre les característiques geològiques del canyó, la seva història, anècdotes relacionades amb les espectaculars formes que fa la roca i informació de les plantes i vegetació que hi podem trobar. Hi ha una xarxa de galeries subterrànies i de grutes disposades tant al llarg com en l'alçada de les gorges.

   La llegenda vinculava aquest lloc amb la presència de bruixes i genis malèfics i no es va explorar el congost durant segles. Als anys 1830-1850, els trabucaires (bandolers de camí ral) s'hi refugiaven dels Miquelets; però no fou fins al 1928 que es documentà per primer cop que un grup de veïns d'Arles travessessin les gorges de cap a cap.  
   Un cop acabat la passejada per les Gorges hem fet una visita a Arles-sur-Tech, Arles del Tec en català, és una vila situada a la comarca del Vallespir, a la Catalunya Nord.

    El poble està situat a la riba del riu Tec La població es desenvolupà al voltant de la seva abadia benedictina que té el seu origen en l'antic monestir de Santa Maria d'Arles, el primer monestir que es va aixecar a Catalunya després de l'ocupació sarraïna.

    El monestir, s’edificà primer a les parets de les antigues termes romanes "El Banys d'Arles", es transfereix després de la destrucció al lloc actual.

   El poble conserva una estructura medieval, amb carrers estrets i edificis de pedra

 on destaquen els balcons de forja, que donen testimoni d'una de les activitats tradicionals de la vall: el treball del ferro.

    La font de creixement econòmic va ser les riques mines de ferro del Canigó, la producció de carbó vegetal en els vessants boscoses i, en conseqüència, l'alliberament de grans pastures per a la cria d'ovelles.

Joan Salvat-Papasseit va dedicar-li el poema Vileta d'Arles diumenge a la tarda en la seva obra pòstuma Óssa Menor (1925).

Per la Vall d'Eina fins al Coll de Núria

  Anem de nou fins al poble d'Eina amb la intenció de pujar fins al coll d’Eina, tot resseguint la vall.

   La Vall d'Eina és una de les més boniques de la Cerdanya no sols pel paisatge, sinó per la seva variada riquesa botànica.

   

 





    Sortim del poble d’Eina i anem a través de prats, deixem a la dreta un vial ample i entrem al bosc. La pista es fa més estreta i esdevé camí de bast. Trossos empedrats i ben conservats. La ruta per on anem fou antany emprada per pastors i pelegrins que es dirigien a Núria.

   Creuem un canal i més endavant una tanca per al bestiar, amb el riu d'Eina a l'esquerra passem per la part més estreta de la vall.

   Arribem al Pla de l’Orri on grans pastures s’estenen per la part baixa dels dos caients de la vall. Cascada a l’esquerra.

   El camí molt fressat, s’enfila pel contrafort a la base del qual hi ha una font. Curta ascensió enmig de pedregam i nerets. Petits aiguamolls i un torrent que desemboca al riu Eina.

   Assolim el Pla de la Beguda on les pastures són ocupades sovint pel bestiar a l’estiu. Des d’aquest punt veiem els vessants rocosos de la torre d’Eina.

   Decidim enfilar per un fort pendent que ens porta fins al coll d’Eina, el camí a partir d'aquí guanya altitud en llaçades per arribar al pas elevat que domina tota la vall.

      Superant una costa pronunciada i constant, força inclinada al final, s'ateny aquest coll (2.684 m, des d’on contemplem l'altra vessant, un bell panorama de la vall de Núria.

En una hora i mitja es pot arribar al santuari de Núria però nosaltres retornem al poble d’Eina pel mateix camí * * * *

Ulldecona - la Foradada i el Castell

   Anem fins Ulldecona per enfilar-nos a la Foradada a la serra del Montsià, sense oblidar el paisatge que conformen les oliveres i també visitar Ulldecona i el seu castell.

  La Serra del Montsià és l’àrea més muntanyosa d’Ulldecona, el GR-92 la travessa i en destaquen el seu cim més alt, la Torreta i la Foradada, un peculiar forat a la pedra des d’on es pot contemplar els Parcs Naturals del Delta de l'Ebre i els Ports de Beseit

   A Ulldecona trobem la major concentració coneguda d’Oliveres Mil•lenàries de tot el Món

   De baixada ens aturem davant d’algunes oliveres imponents que ens mostren en els troncs clivellats el que han viscut, és una mostra de com l’agricultura tradicional mil•lenària ha superat el pas del temps.

   Fa més de dos mil•lennis, durant l'edat de ferro, va ser introduït el cultiu de les oliveres a la península Ibèrica, es va ampliar amb l'arribada dels fenicis, dels grecs i dels romans, però van ser els àrabs els qui van consolidar aquest conreu aplicant noves tècniques de cultiu revolucionaris per l'època.

   Visitem el Castell d’Ulldecona que ha deixat empremta al llarg de la Història.Els ibers ja es van establir al capdamunt del turó, la part nord del recinte emmurallat data de fa més de dos mil•lennis.

   Són visibles els vestigis de l’ocupació àrab del segle VIII al XI.. L’Ordre de l’Hospital edificà sobre l’anterior fortificació musulmana i formà part del límit entre els regnes cristians i musulmans.

   Una passejada pel centre històric d’Ulldecona que conserva nombroses construccions de diferents èpoques, destaca l’Església de Sant Lluc, d’estil gòtic català que s’alça imponent al centre de la vila

   Les nombroses cases senyorials com ara la Casa de l’Encomanda. Un seguit de construccions barroques del S. XVII – XVIII amb interessants portalades. També trobem escampades tant dintre com fora del casc antic tot un seguit de cases noucentistes i modernistes destacant, la Casa de la Feligresa, l’antiga Església del Roser i l’antic Convent de Sant Domènech, l’actual Ajuntament

   A les afores del poble, el riu de la Sénia, antigament anomenat riu d'Ulldecona fa de límit amb el país Valencià.

     És el punt final del GR92 per terres catalanes. El pont medieval el travessa i seguirem la ruta en una altre ocasió. * *