2. Delta del Llobregat. El semàfor i Carrabiners

    Tornem al Delta per  resseguir el canal de la Bunyola fins a la platja i acostar-nos a l’antiga caserna dels Carrabiners i al Mirador del Semàfor

    Fins ben entrat el segle XX, el litoral del Prat fou un territori inhòspit i poc poblat, cobert d’aiguamolls, força allunyat del poble, dels conreus i dels camins més freqüentats.

    L’edifici del Semàfor i les ruïnes de la caserna dels Carrabiners es troben incloses en el catàleg de Patrimoni Històric i Arquitectònic del Prat. Són una mostra significativa d’arquitectura militar en un entorn natural protegit de gran valor.

    Els carrabiners van arribar al Prat, com a cos de vigilància, el 1830, només un any després de la fundació del cos. La seva missió principal era la vigilància de la costa i combatre el contraban especialment de tabac, també van participar activament en el salvament de vaixells, i, més tard, d’avions.

    Els primers edificis daten de 1844 i ocupen el centre i la dreta de l’ala central. El 1926-27 es construïren un tercer edifici en aquesta ala i els dos pavellons laterals. Al pati interior es construí un pou artesià , un dipòsit d’aigua i un safareig.

       Els carrabiners havien de suportar moltes dificultats: El despoblament de l’entorn de la caserna, la seva llunyania del poble i la fragilitat dels camins davant d’aiguats i riuades provocava que sovint quedessin aïllats. La precarietat i l’estretor dels habitatges originals provocava que visquessin amuntegats.

     Els oficials residien, en canvi, al Prat o al veí Semàfor. La principal dificultat però era el paludisme transmès pels mosquits per la insalubritat de la zona en els espais inundats propers. Sovint tota la guarnició i les seves famílies estaven malalts de febres.

     El cos va ser dissolt el 1940 com a represàlia per la seva fidelitat a la República. Molts dels carrabiners van ser expulsats i la resta van ser integrats al cos de la Guàrdia Civil fins a 1970. A la marxa dels agents, a partir d’aquell any, bona part dels edificis van ser desmuntats.

    El Semàfor es va construir l’any 1887 per regular el tràfic marítim costaner i amb la funció d'avisar als vaixells per tal d’evitar que naufraguessin al delta i alhora informar al castell de Montjuïc de qualsevol incidència. Els avisos es feien mitjançant llenguatge de banderes. Els carrabiners s’encarregaren del seu funcionament.

    Els guaites vivien al semàfor amb les seves famílies per tal de garantir la vigilància permanent. Cap el 1910 va deixar de funcionar substituït per altres mitjans de comunicació, va servir llavors de vivenda per als oficials dels carrabiners. S’abandonà el 1930

       Els canals, àrees d inundació i aiguamolls garanteixen la infiltració d aigua dolça en direcció a l’aqüífer superficial , la comporta abatible del canal de la Bunyola assegura que es mantingui una lamina d’aigua estable. En cas de pluges intenses es pot baixar per afavorir el desguàs

    La zona humida "Estany de la Ricarda-Estany de la Magarola" està formada per dues llacunes litorals, que juntament amb la llacuna del Remolar, formaven unes de les antigues desembocadures del riu Llobregat.

     L'Estany de la Ricarda és una llacuna que es troba en una finca particular on l'accés no és permès. A la part més interior hi ha un embarcador que, abans, permetia desplaçar-se en barca des del mar fins a la torre de la Ricarda

                                                                          L'edifici del Semàfor a principis del segle XX
    L'Estany de la Magarola, petita llacuna situada a prop de l'edifici del Semàfor, que ja apareixia documentada el 1762, on es veu la situació de l'estany. Extret del llibre "Prat de Llobregat (ensayo histórico)". Pare Andreu de Palma. Edició facsímil. Ajuntament del Prat de Llobregat. El Prat de Llobregat, 2009.

                                                                                     Cames-llargues a l'estany de la Magarola
    Originàriament era un estany tant gran com el seu veí, l'estany de la Ricarda, però va ser dessecat en bona part per dedicar els terrenys a l'agricultura. Avui dia, desapareguda l'activitat agrícola en bona part d'aquesta zona, la vegetació natural pròpia ha tornat a ressorgir, i podem veure al voltant de la bassa plantes típiques del Delta.

   L’estany de la Magarola és una llacuna especialment representativa de les zones humides salabroses, ja que la proximitat al mar n'accentua la salinitat de les aigües i del sòl.

   Al voltant de l'estany hi ha canyissars, i una mica més separats hi ha pins, que formen part de la pineda litoral plantada, a finals del segle passat, per aturar les dunes.

   De tornada multitud d'avions treuen el nas entre les canyes, un darrera l'altre creuen el riu i canals per aterrar a l'aeroport del Prat situat al costat.

Puigbalador i Riutort al Capcir

      
   Tornem a Puigbalador i ens acostem a Riutort, dos pobles situats a prop d'un llac i una estació d'esports d'hivern al Capcir, als límits de l'Aude i l'Ariège.

   A Mont-Louis anem en direcció a Les Angles i seguim el camí que va al llac de Matamala, creuem Formiguères i arribem a Puigbalador, després seguim un trencall a l’esquerra que ens porta a Riutort.

    El Capcir és una comarca del Principat de Catalunya, amb capital a Formiguera. Se situa al nord-est de la Cerdanya i al nord-oest del Conflent. Al nord, fa frontera amb Occitània..

    Els cims de l’entorn actuen com una sòlida presa de granit que acumula les aigües de l'Aude i els seus afluents en un paisatge de gorges i prats, amarats d’humitat

    Ens passegem per les pistes d’esquí tancades

    fins arribar a una bassa que recull les aigües.

    Ens aturem a Riutort que fa honor al riu que travessa la població i visitem el poble i l'església romànica,

    el pont romà de la Galba i a Puigbalador, les restes d'un castell medieval

Deixem el Capcir amb la impressió que pobles tan bonics i amb tanta història a sobre no es poden perdre.

El llac de l'Aude al Capcir

    Tornem al llac de l’Aude, després que l’última vegada no hi vam arribar perquè el temporal de neu ens ho va impedir.

    Canviem en part el recorregut, passat el refugi de Buc a la cruïlla deixem a l’esquerra el camí que mena al refugi Bernardí i seguim l’itinerari més llarg del circuit de fons a l’estany.

    El Capcir forma un altiplà de 1 500 metres d’altitud mitjana, al nord-est de la Cerdanya i al nord-oest del Conflent, al nord, fa frontera amb Occitània. El riu Aude, el travessa de sud a nord.

    Travessem el riu d’Aude que inicia el seu recorregut al llac i que treu el cap entre la neu.

    Continuem per la pista, ara en lleugera pujada, amb una bona vista, cap al sud, del cim de Cambradase, a mesura que pugem, aquesta visió s’amplia amb el Puigmal i el Canigó.

    La paraula Capcir té com a origen el terme "caput circii", que significa "cap de cers". El cers és el vent del nord, la tramuntana. El Capcir, seria doncs, el país que fa front al vent del nord. Aquest nom li hauria estat donat pels habitants del Conflent o de la Cerdanya, veïns dels capcinesos que mai no han deixat de considerar el Capcir com el país més fred, anomenat com La petita Sibèria d’Europa

    Arribem a l’estany cobert de neu però que ja inicia el desglaç doncs podem veure en alguns punts l’aigua. Ens aturem i el voltem per contemplar-lo des de diferents angles.

     El mateix llac a l’estiu

    Aquí neix el riu Aude, un dels rius occitans més important, té una llargada de 224 kms. desemboca al Mar Mediterrani, al Grau de Vendres, tot passant primer per poblacions com Limós, Carcassone i Narbone.

    Desfem el camí i tornem al pla de Mir a les Angles que és el lloc on hem iniciat el recorregut, cal dir que aquest cop el bon temps ens ha acompanyat i el paisatge que hem pogut contemplar ha estat fantàstic.
* *

Un tomb per Mijanes al País del Donasà - Occitània

    Volíem pujar al cim del Tarbessó des del coll d'Ascou-Pailhères però ens trobem la carretera D25 que hi accedeix tallada a causa de la neu, canviem de plans i fem un tomb per l’estació Mijanès-Donezan que malgrat  la quantitat i qualitat de la neu està tancada.

     Des d’aquest punt es pot accedir als pics del Tarbésou (2.364m), el Canrusc (2.132m), el pic de la Coumeille de l'Ours (2.217m), el pic de Balbonne (2.305m) o el Roc Blanc (2.542m).

    És una bona àrea per realitzar-hi excursions amb raquetes de neu o esquís ja que la neu acostuma a ser abundant i la orografia suau dels seus cims és ideal. Mijanes també està situat a prop de dos castells càtars, el castell de Quérigut i el castell d'Usson.

    Sortim de l’estació i fem un camí que s’enfila suaument en direcció als cims de Balbonne i Roc Blanc, que veiem al fons, trobem la cabana de la Mire, el paisatge és majestuós, el silenci trencat només pel cant dels ocells que senten a prop la primavera

     De cop apareixen una parella de cervatons, creuem les mirades i en un instants desapareixen lleugers muntanya amunt, comprovem que el camí té sovint unes petjades que el travessen.                                         Arribat al punt més alt del recorregut fem la tornada per un camí ampla que ens mena fins les pistes d’esquí que baixem pel dret fins al punt d’inici.

    Després de l’excursió anem a Mijanes, un petit poble de muntanya situat a l'extrem nord-oriental del país del Donasà, al departament de l'Arieja que forma part d’Occitània. Situada a la solana, les cases estan construïdes est/oest i de cara al sol de migdia, que crea una atmosfera càlida a la qual no es pot restar impassible.

    Per arribar a Mijanes si hi accedim des de la regió del Capcir, a Puigbalador hem d'agafar la D32 fins a Quérigut i des d'aquí anar a Mijanes tot passant per Le Pla.
 

                              El riu Bruyante (sorollós) segueix el peu de la població fent honor al seu nom.

    Després de fer un tomb pel poble que s’enfila muntanya amunt acabem contents del que hem descobert i gaudit
*
*

1- Tot passejant pel delta del riu Llobregat

   Anem al delta del Llobregat per conèixer l’espai natural format pel riu Llobregat i els estanys de Cal Tet i Ca l’Arana. Són gairebé 90 hectàrees situades a la riba dreta del tram final del riu Llobregat.

   Després de seguir una bona estona camins que ens menen pel Parc Agrari arribem als espais naturals del Riu Llobregat

   Trobem estanys litorals, canyissars, jonqueres, prats humits, pineda i platja i gran diversitat de flora i fauna, especialment aus aquàtiques.

   Sorprèn l’existència d’aquest espai natural tan ple de vida mentre passen per sobre nostre, amb un soroll eixordador, gran quantitat d’avions en ple enlairament.

   Des de la torre de cal Lluquer gaudim d’una bona panoràmica d’aquests espais naturals situats al marge dret del tram final del riu Llobregat. Al mig del riu una gran quantitat de gavines i altres aus es disputen un lloc al mig de l’illa

   Seguim la nova llera del riu fins a la torre de cal Malet arran del riu, un altre punt d’observació Anem fins a la desembocadura del riu, a l’altra banda les màquines i grues no paren de treballar.

   Des de la torre de l’Arana veiem com el riu arriba al mar, trobem la platja més o menys inundada, on hi ha una gran quantitat d’aiguamolls i llacunes.

   A l’aguait de Cal Tet, un estany molt poblat de planta subaquàtica i una gran quantitat d’ocells: cabussons emplomallats, ànecs, fotges, xibecs..

   Reprenem de nou el camí fins a l’aguait del Sabogal, des d’on es té una nova perspectiva de l’estany i de les dues illes on nien i descansen els ocells aquàtics: cames llargues, perdius de mar, bernats pescaires...

    Havíem anat cap el tard per poder veure millor les aus però ens vam trobar amb la sorpresa que l’horari d’hivern vigent ens va tancar la porta a les cinc de la tarda, després vam fer el recorregut per fora de l’espai protegit amb la intenció d’acostar-nos a la platja però al final del camí també ens vam trobar el camí barrat. Cal doncs tenir en compte els horaris.

   Tornem seguint els canals que ens permet contemplar a través del canyissar un capvespre preciós.

    Cal tornar-hi doncs tan sols hem vist una petita mostra del delta. Ha estat doncs una aproximació per conèixer i fer-nos una idea de l’espai.

El Plan de Belha / Plateau de Beille a Occitània

    Anem al Plan de Belha amb la intenció de conèixer l’indret i de fer un passejada amb raquetes.

   Plateau de Beille (en occità: Plan de Belha) és un altiplà situat dins la cadena muntanyosa dels Pirineus.. Es troba al sud de la vall de l’Ariege entre Tarascon d'Arieja (en occità Tarascon d'Arièja) i Ax-les-Thermes (en occità Acs)

   L’altiplà està limitat per de dos afluents de l'Ariège: l’Aston a l’oest i Laball a l'est. S'acaba al sud al Coll de Finestres (1.967 m), i més enllà trobem Andorra i al nord cau vertical sobre la vall del Ariege

   L'accés és per la carretera D 522 a Les Cabannes (en occità las Cabanes) Antigament aquest altiplà era un lloc de pastura particularment de bous i vaques. Ara s’ha convertit en una estació d’esquí de fons, amb pistes situades entre 1.650 i 2.000 m d'altitud. És un punt de la ruta del GR 10, sender que travessa els Pirineus d'est a oest. No havíem vist mai una estació d’esquí de fons tan concorreguda sobretot per famílies franceses però també que tingués tan bones instal•lacions i serveis, semblant a les pistes d’esquí alpí.. Entre les atraccions hi havia una passejada amb trineu tibat per gossos.

   El paisatge impressionant perquè és una gran esplanada amb un cert desnivell però envoltada per muntanyes, mirant al sud pots entreveure les muntanyes d’Andorra.

      L'ascensió de Les Cabanas al Plan de Belha sol ser una de les etapes més populars del Tour de França.

Del Pla de Mir al llac de l'Aude al Capcir

    Anem al Capcir per fer una passejada sobre la neu. Sortim del Pla d'en Mir a les Angles en direcció cap al  llac de l’Aude.

   Neva quan iniciem la ruta, L’itinerari està ben senyalat, amb una llargada d’uns 12 km d’anada i tornada i uns 300 m de desnivell

    Pugem per l’itinerari més directe Passem per la cabana del Pla del Buc que està oberta i en molt bones condicions en canvi el refugi Bernadí roman clos.

    Comença a nevar copiosament. Els flocs de neu ara són grans. La neu és flonja, avancem amb les raquetes que s’enfonsen a la neu.

   És meravellós l’ambient, el paisatge, el silenci i la pau que és respira quan neva. Et reclou en la intimitat i t’embolcalla un mantell que és pura delícia

     Al final el sol treu el cap embolicat amb els núvols Hem fet un passeig hivernal per sota i sobre la neu. Una agradable excursió molt recomanable.

Del Pla de Mir al llac de l'Aude