El llac del Diable i la Peira Escrita a la Vall de la Galba

Tornem a la Vall de la Galba amb la intenció d’arribar fins a la seva capçalera, passant pel pla de la Peira Escrita i fins a l’estany del Diable.

 Ha desaparegut el mantell blanc que aquest hivern cobria la vall però encara en ple més de juliol podem trobar algunes clapes i congestes a la muntanya i arran del camí, el mateix estany del Diable està rodejat neu i destaca el blau marí de les seves aigües glaçades.

Anem fins a Esposoille i pujem amb cotxe fins a l'aparcament de La Jaceta 1635m. Continuem a peu pel camí que és ben ample, perquè encara hi passa el cotxe d'algun pastor que porta sal als ramats. Es va tota l'estona per la dreta del riu, es passa de llarg la cabana de la Jaça de la Llosa 1705m

Travessem el riu de La Galba per sobre les pedres, ja que sembla que una riuada s’ha endut la passera,  més avall es veuen les pilones de la construcció del nou pont.
 Al fons de la vall veiem el Puig de Morters i el Puig Terrers, ens enfilem fins arribar a un pla amb mulleres, deixem aquí a l’esquerra el Tour du Capcir, que puja en direcció als estanys de Camporrells i seguim a la dreta per un sender, al principi una mica tapat per la vegetació, però després més evident, que s’enfila per un contrafort del Puig de Terrers

Pugem en diagonal cap a la dreta fins a dalt d’un coll, quan traiem el cap se’ns apareix de cop i per sorpresa el magnífic llac cobert de  neu en forma de cràter, l’estany del Diable 2332 m. Una de les raons per les quals sembla que es va batejar amb aquet nom és perquè no perd aigua per cap rierol. i sempre manté un mateix nivell d'aigua, en realitat l'aigua es filtra i acaba sortint a l'exterior uns metres més avall.

 Baixem pel torrent de la dreta i arribem al pla de la Peira Escrita. Aquest nom fa referència a les grans lloses esquistoses que hi ha escampades pel pla amb antigues inscripcions (noms, dates, creus i altres signes) que des de fa segles la gent de les contrades ha anat fent; fins i tot els experts han sabut veure signes dels temps neolítics. Les millors i més antigues inscripcions les podem veure a la gran llosa situada vora el torrent, amb noms i dates dels segles XVII al XX.

S’ha fet tard i fem el camí de tornada tranquil·lament tot fruint del paisatge fins al pla de la Jaceta. Ha estat una jornada fantàstic i màgica.

Cap el castell de Santa Coloma de Farners i relax al balneari

   Seguim un itinerari que s’endinsa pels boscos de Farners, on abunden les sureres, les alzines i els roures tot gaudint de la natura i també, de la història en la visita al castell de Farners.

   Arribem a l’ermita de la Mare de Déu de Farners, part de la qual conserva la construcció original romànica del s. XII i des d'on es pot contemplar perfectament el castell, és un lloc habitual de pícnic i avui hi ha molta gent però l’ermita roman tancada

   Per accedir al castell cal pujar per unes escales excavades a la pròpia roca, està situat dalt d'un turó,  prop de l'antic camí de Santa Coloma a Sant Hilari,  en un punt estratègic del pas entre les planes de la Selva, del Vallès i d'Osona. Apareix documentat per primera vegada a l'any 1040 com a possessió del comte de Barcelona Ramon Berenguer, posteriorment va passar als Vilademany, sota el domini superior dels vescomtes de Cardona, va ser abandonat cap al segle XV.
   El castell està format per una torre central de planta rodona i un recinte emmurallat al seu voltant. Els murs tenen una alçada de vuit metres. A la part inferior els carreus són de majors dimensions i  distribuïts en filades més o menys regulars, a la part superior els carreus són més petits i col·locats irregularment amb nombroses espitlleres en la part inferior i coronats per merlets.

    La torre té un diàmetre de vuit metres i mig i una alçada de dotze metres. La porta d'accés a la torre es troba a uns set metres d'alçada i s'hi podia accedir gràcies a una estructura de fusta.

  De la resta de dependències del castell no s'ha conservat pràcticament res, només la base dels murs que delimitaven algunes estances.

  En el turó que hi ha just al davant del castell s'alçava una torre de guaita, de la que només queden unes quantes pedres del que era un dels seus murs. Damunt les roques hi ha restes de la muralla exterior que la protegien, similar als castells de Cruïlles o de Beuda. Hi ha una cisterna feta amb carreus ben picats que recull l'aigua que baixa del rocam. Com en el cas del castell, per accedir a ella calia pujar per uns esglaons excavats a la roca.

Pel camí descobrim un munt de formacions granítiques esculpides amb formes curioses fruit de l'erosió patida al llarg del temps, 

*

Després una estada relaxant al Balneari Termes d'Orion que està catalogat com a monument del municipi de Santa Coloma de Farners i inclòs en l'Inventari delPatrimoni Arquitectònic de Catalunya.

A causa de l’origen profund i de l'especial circulació subterrània, les aigües adquireixen unes característiques físico-químiques bicarbonatades sòdiques, fluorades, silicatades i radioactives, que brollen transparents sense olor ni sabor especials, de 39 a 45ºC.

Aquestes propietats terapèutiques són tan antigues com la humanitat. Les primeres referències històriques de les aigües termals de Santa coloma de Farners són durant la Guerra del Francès contra Napoleó, en que s'aprofiten per curar els soldats amb tractaments balneorològics, és doncs al segle XIX quan comencen a obtenir l’admiració i el reconeixement de la societat catalana de l' època.

De la Valldora al pla de Busa i Sant Pere de Graudescales

   Ens enfilem al pla de Busa des de Sant Lleïr de la Valldora i tornem arran del riu d'Ora fins al monestir romànic de  Sant Pere de Graudescales.

 

   Sortim de Sant Lleir en direcció al pla de Busa, travessem el pont romànic, en aquest racó trobem la serradora de ca l’Ambrós i l’Estudi, antiga escola reconvertida en museu de la vall d’Ora. Al llarg del riu d’Ora s’hi troben uns quants molins fariners.

   Creuem el Pujol, masia important i arribem al peu del cingle on ens enfilem , seguim un camí mil·lenari que aprofita replans, cornises i canals per anar guanyant alçada, arribem a la Balma Roja on ens aturem per esmorzar.

   Al cap de poc som al peu d’una escala 1200 m  Ens hi enfilem  i després per la canal amb l’ajuda d’uns graons de fusta ben encaixats a la roca i un cable per ajudar-nos a salvar un tram força vertical.

    Des del pla de Busa caminem pel costat dels penya-segats amb impressionants vistes de la vall.

Arribem al Mirador al pla de Busa on tenim una amplia vista, en direcció nord veiem la Serra del Verd, el Cadí, el Pedraforca, Ensija, els Rasos de Peguera.

   Passem arran de cingle pel grau de l’Esguerrat el camí és aeri, en alguns trams la baixada és sobtada, al fons de la vall podrem veure la palanca sobre el riu Aigua d’Ora i l’església de Sant Pere. La pluja ens acompanya cap al final

  Sant Pere de Graudescales és una església romànica situada a la Valldora a la falda dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d'Aigua d'Ora, solitària enmig d'un paratge de gran bellesa natural, al municipi de Navès. És l'únic edifici que resta d'un antic monestir de monjos benedictins.

El monestir va ser consagrat l'any 913 i a l'any 960 s'hi erigí el monestir dels benedictins. La comunitat benedictina va decaure al segle XIII però fins a l'any 1504 no hi va desaparèixer el culte. Cap el 1680 s'ensorrà la part de ponent de la nau, cosa que va obligar a fer una paret prop del creuer per aïllar la part sinistrada de la que encara es trobava en bon estat. El retaule de Sant Pere fou traslladat a la parròquia de Busa. L'església quedà abandonada i gairebé en ruïna.

Als anys 60 es restaurà l'església i s'estudiaren les ruïnes del monestir. Als anys 80 hi hagué una nova restauració molt acurada, es van eliminar les restes de construccions annexes que enlletgien el conjunt i mig l’amagaven.

La tornada a Sant Lleïr la fem creuant la palanca per la pista que segueix el marge esquerra del riu Aigua d’Ora, coincident amb un tram del GR 1, convenientment marcat amb senyals blancs i vermells. Arribats a Sant Lleïr passem pel costat de l’ermita i accedim al punt d’inici de la nostra excursió.

Més informació de la ruta i d'altres itineraris pel Solsonès al llibre Camins del Solsonès

Cap al Roc de Madres i el Serrat de l'Ós a la Serra de Madres i visita de Ral al Capcir

Anem fins a Ral al Capcir per pujar al cim del Roc de Madres. La Serra de Madres és un massís del Pirineus  Oriental, situat entre el Capcir, el Conflent, la Fenolleda i el País de Sault al Llenguadoc

 Al nord-oest rau el pic del Dormidor, i entre els dos una depressió anomenada coll de Jau, que és el lloc de pas tradicional des del Conflent fins al País de Sault
. 

Iniciem el recorregut al coll de Sansa per una pista força planera i ampla que deixem aviat per enfilar-nos a través del bosc fins al petit cim de l’Esquena d’Ase on contemplem l’altra vessant. Continuem pel mig de bosc i de prats on veiem multitud d’arbres tombats alguns de soca-rel per la força del vent, no es veu cap camí clar i seguim el que sembla ser un antic camí ramader, per tot arreu es veuen clapes de neu que hem d’anar remuntant algunes  de prou fondes, quan deixem el bosc ens enfilem pel dret cap al cim de l’Ós,

però el pendent és costerut i les clapes de neu fan que l’ascensió sigui delicada perquè és poc estable i rellisquem, a més bufa un fort vent que ho complica encara més, al final desistim d’arribar fins al Roc de Madres quan ja el teníem a tocar ja que el tram final un cop superat aquest cim és una carena planera.

Visitem Ral que és el municipi més petit del Capcir, es troba a la dreta de l’Aude i del pantà de Puigbalador. Comprèn el nucli de Ral Real, Odelló i els desapareguts de Querramat i Anglars.

 El lloc apareix citat per primer cop el 908 en un document en el qual confirmava a l’abadia de Sant Jaume de Jocó la possessió de l’església de Sant Romà de Ral

El testament del comte Guifré, llega al seu fill, Berenguer, la muntanya del Capcir ipsa montania amb les villae pròximes a l’Aude, Creu ara Matamala i Ral Ral. Més endavant passà dels comtes de Cerdanya a ser domini reial i a la fi del segle XV fou adquirit per Joan de Banyuls, senyor de Nyer. Al 1793  durant la Revolució francesa va ser fusionat amb el poble d’Odeillo i la comuna resultant rebé el nom de Realet-Odeillo. Al 1837 és esmentada com a Real et Odeillo  i que és el nom actual.

Ral 1.445 m  és el cap del municipi i està format per un agrupament de carrerons i cases que conserven l’arquitectura tradicional, separades de l’església parroquial de Sant Romà, des d’on podem contemplar una magnífica vista de la plana del Capcir.

De Coll de Pal a la Tossa d'Alp

Fem una ascensió fins al Niu de l'Aliga al cim de la Tossa d'Alp

La boira empesa pel fort vent ens embolica de tant en tant per després quan alça el vol puguem contemplar un paisatge fantàstic!

itinerari al voltant d'Escaladei i visita a la Cartoixa

    

   Visitem la Cartoixa d’Escaladei amb l’ànim de contemplar el nou claustre que no podrem veure ja que ens hem adelantat al dia de la inauguració i roman tancat al públic. Fem la visita igualment de la Cartoixa per després seguir un itinerari que ens porta pel fons de la vall i als peus de la serra del Montsant .

     La ruta comença seguint el camí d'arribada a Escaladei, de cara a les parets del cingle Major del Montsant. El camí voreja el recinte del monestir i s'enfila per l'esquerra amb una vista dels marges de pedra seca i del monestir. Arribem a les ruïnes de la Pietat que estan envoltades d'arbres centenaris, els monjos que estaven malalts eren traslladats a aquest recinte per descansar i rebre les atencions sanitàries pertinents, més amunt trobem un antic forn de calç. Al fons de la vall i sota les cingleres del Montsant hi ha la font Pregona.

                                                                             imatges de l'itinerari al voltant de la Cartoixa
 

   La baixada que segueix el fons del barranc ens ofereix una impressionant perspectiva aèria de les ruínes d'Escaladei i ens permet arribar al peu de les coves Roges - un gran torm d'arenisques roges que els primers cartoixans van utilitzar com a pedrera. Arribem a la font del Manitral que en realitat és una mina que recull l'aigua dels costers del barranc i assegurava aigua corrent al monestir. Hem arribat al final del recorregut en el mateix punt d'inici.

  

  De Provença vingueren al segle XII els monjos de l’Ordre de la Cartoixa a construir un monestir i fundaren així la primera cartoixa de la Península Ibèrica. Escolliren un paratge singular, protegit per la Serra Major de Montsant.
   La cartoixa va subsistir fins el 1835, travessant èpoques de gran esplendor. Durant set segles els monjos feren poblar els camps, construir molins, difongueren el conreu de les vinyes. El Prior, d’aquí el nom de la comarca, podia exercir justícia i era el batlle general del pobles de la zona, centre de l’actual comarca.

       

    Amb la Desamortització de Mendizábal (1835) els monjos fugiren sobtadament, privats per decret de les seves terres i abandonaren cel·les, claustres, l’església i l’hostatgeria. En només dos anys la majestuosa cartoixa es convertí en un munt de ruïnes pel saqueig d’uns pagesos cansats d'haver estat sotmesos a vassallatge, de pagar delmes i de submissió.imatges de la Cartoixa d'Escaladei  

                                                            

  Avui dia es poden visitar les seves ruïnes fent un recorregut per l’exterior dels claustres, l’església i refectori, així com d’una cela reconstruïda amb tot detall. 

  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       imatges del poble d'Escaladei

   El poble d’Escaladei és un petit nucli sorgit al lloc on fou la conreria del monestir cartoixà que s’establí prop d’allí. Va ser la seu dels negocis de la Cartoixa, des d’on el germà conreador dirigia els treballadors, monjos o no, que tenien cura dels cellers, ramats, el molí d’oli i camps diversos.      

     De tornada veiem de lluny el perfil de Poboleda, l’antiga Populeta vora el riu Siurana, va ser on els cartoixans residiren mentre es bastia la Cartoixa d'Escala Dei.

  

Passejada entorn del poble de la Figuera - balcó del Priorat

      Fem una volta entorn del poble de la Figuera i arribem als miradors del Coll dels Solans, el Guixar i Sant Pau per després visitar el poble de la Vilella Baixa.

     El Coll de Solans a prop del poble, des d'on es divisa una perpectiva única de tota la comarca, és conegut com el balcó del Priorat.

                                     la Vilella Baixa en primer terme i la Vilella Alta al fons

   Des de l’Ermita dedicada a Sant Pau i la Mare de Déu de la Mola, es poden veure els Pirineus, les terres del Segre, les Garrigues, els Ports, el Maestrat i l’Aragó. 

   Molt a prop d’aquesta ermita hi ha un observatori militar des d’on es dirigí  la Batalla de l’Ebre a l'estiu de 1938.

                                                                  imatges del recorregut

   El poble de La Figuera és al nord del terme i està situat dalt d'una carena, a 578 m. alt., des d'on es pot gaudir d'un panorama impressionant. Se la coneix també com el sentinella del Priorat 

  

    El terme és un conjunt de valls separades per serres i barrancs, que formen el barranc de Rec de Bas que s'aboca a l'Ebre a la Ribera de l'Ebre

                                                                          imatges del poble de La Figuera

   La Vilella Baixa  218 m. alt, és dalt d’un turó, la travessen els rius de Montsant i Escaladei que s'ajunten on hi ha l'impressionant pont romànic de tres arcades.

    La característica més peculiar del poble és l'alçada de les seves cases, que poden tenir sis o més plantes a la banda del riu. L'escriptor Josep Maria Espinàs l'anomenà en un dels seus primers llibres de viatges La Nova York del Priorat.                                                             imatges de La Vilella Baixa   
   Destaca el Carrer que no Passa, on se situa el nucli original del poble. És un porxo d'arcs apuntats i el carrer no té sortida. En el primer dels arcs encara s'hi poden veure els forats que es feien servir per tancar-se dins el recinte emmurallat en cas d'incursions enemigues.
   El Sindicat Agrícola, modernista en no gaire bon estat i pendent de restauració.

 

   Ha estat una bona excursió, hem contemplat un ampli paisatge i la descoberta de dos pobles de característiques diferents amb  la seva història i personalitat.