Fem un tomb per la serra de Rubió als peus de Montserrat

   Fem una volta per la serra de Rubió, és un contrafort de Montserrat que s’allarga des de Collbató fins a Esparreguera.

  Sortim de la Colònia Sedó, visitem Santa Maria del Puig i de tornada, una petita ermita romànica Santa Margarita del Cairat o sa Planca, penjada a un cinglera sobre congost del Cairat, a la dreta del Llobregat.

   En lloc d’anar-hi directament seguint el GR6, fem una volta cap a Collbató i tornem per aquest tram que ara és una pista asfaltada. Iniciem la caminada a prop de la Colònia Sedó des de dalt s’aprecia l’aqüeducte construït per subministrar energia a la fàbrica.

    Anem cap a l’ermita de santa Maria del Puig, que s'aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat. És una església romànica construïda durant els segles X-XI (nau) i XII (capçalera, absis i cimbori). El campanar és posterior. Va resultar molt malmesa amb els terratrèmols del segle XV, després es van fer les ampliacions i reformes.

    El 1982 es constitueix "Amics de Santa Maria del Puig" per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.
   Fou la parròquia del terme del castell fins el 1612 A prop hi ha les runes del que queda del castell d’Esparraguera.

    Seguim en direcció Nord cap a Collbató, agafem un sender de forta pendent tot passant pel costat de les Roques Blaves situades entre la unitat geològica de la Depressió del Vallès-Penedès i la de la Serralada Pre-litoral, són el resultat d’un procés de deformació de gran magnitud.

    És l’únic indret de Catalunya (junt amb les Ribes Blaves d’Olesa de Montserrat) on afloren aquests tipus de materials d’origen tectònic.

   Aquestes roques estan formades per la Farina de Falla, la qual es formà a partir de la trituració d’esquists de l’Era Primària, gràcies a les condicions de metamorfisme (Falla del Vallès-Penedès), que va sotmetre aquests materials a una pressió i temperatura elevades.

    Al mirador fem camí per una pista ampla fins arribar al poble de Collbató.

   Al peu de Montserrat ens dirigim cap a la font Closa per un corriol ombrívol, anem paral•lels a unes feixes ara densament poblades de vegetació i travessem dos torrents fins que arriba un punt que el camí es fa impracticable.

    De lluny veiem Ca l’Estruc Vell que és allà on ens dirigim.

    i reculem fins al peu de l’ermita de la Salut, continuem per un camí fins a la font del mateix nom que es troba mig abandonada, situada a l'ombra d'un immens plataner.

    baixem pel mateix torrent i a estones per un camí paral•lel, que en cas de pluges deu ser impracticable també.

    al final del camí per una pista asfaltada que ens porta a Ca l’Estruc Nou i poc després l’ermita de Santa Margarida del Cairat que es troba situada damunt d’un espadat, a tocar del congost del Cairat.

   L’ermita és un excel·lent mirador sobre el riu, on s’aprecia la represa anomenada justament del Cairat, que subministrava d’aigua la Colònia tèxtil Sedó

   Formada per una nau i un absis, estructura molt habitual en el període preromànic a banda i banda dels Pirineus.

    El camí de tornada és seguint la mateixa pista tot travessant algunes masies i amb una vista panoràmica impressionant del mateix massís de Montserrat, del riu i l’autovia que el circumda.

   i de Sant Salvador de les Espases a l’altra banda del riu

   Arribem al capvespre a una urbanització a les afores d’Olesa i a la Colònia Sedó d’Esparraguera d’on hem sortit.

Aquesta caminada l’hem fet gràcies a la lectura del bloc d’un bon excursionista que ens va descobrir aquest indret Xiruquero Kumbaià

9835

De Santa Maria del Puig a Santa Margarida del Cairat

De Montellà al Santuari de Bastanist

   Anem a fer un tomb pels rodals de Montellà i decidim acostar-nos al Santuari de Bastanist pel camí que travessa torrents, boscos i camps, tot carenejant a mitja alçada el puig Montellà, en direcció cap a la cara nord del Cadí.

  Sortim del poble de Montellà  per una pista de terra, el GR 150 i el seguim tot el camí. La vila de Montellà de Cadí, fou el centre històric del municipi  Monteliano, al 843. Va pertànyer a la senyoria del capítol d’Urgell i tingué castell. Al fossar destaca l’església romànica, del s. XI, de Sant Genís.

     Al capdamunt d’una forta pujada deixem la pista que segueix cap a Prat d’Aguiló i seguim per un camí que voreja uns camps, fins arribar la masia mig abandonada de Can Bartomeu.

    La vista sobre la paret nord del Cadí, amb la Serra Cabirolera i les canals com la del Cristall és impressionant. A l’altra banda de la vall, per sobre el Torrent de Bastanist, es divisa Estana.

    Voltem la masia per sobre i travessem el torrent que baixa del Puig de Montellà per entremig d’una fageda. El camí s'enfila fins a transformar-se en un corriol a voltes molt estret

      Al fons de la vall veiem les cases i l’ermita de Víllec.

        Entrem al bosc de pi direcció migdia, en lleu pujada, a l’alçada d’Escàs som al punt més alt.

     Ens aturem al mas abandonat i mig ensorrat de les Valls, pocs metres desprès d’una tanca, a ma dreta, un corriol baixa fins al costat del torrent que cal travessar a gual, per arribar a Bastanist

         Veiem Bastanist al fons de la vall. El sol s’ha amagat darrera les parets del Cadí i valorem de fer la tornada pel torrent de Bastanist però des d’aquest punt el veiem glaçat

    Decidim recular pel mateix camí i deixar per un altre dia el Santuari ja que encara està prou lluny, sobretot al fons de la vall i calculem que se’ns faria de nit a la tornada.
   Algun tram del camí és una pista de gel.

      Arribem a Montellà que ja és de nit, els llums de les cases s’encenen tot formant un bonic pessebre.

    Se sent un tractor que s’acosta i de sobte apareixen els tres Reis ben instal•lats al remolc ben guarnit.

      S’hi afegeixen un grup de gent amb torxes per fer el camí fins al poble tot fent una cavalcada que emociona a grans però sobretot als més petits.

   Ha estat un final prou bonic que per sort hem pogut gaudir pel fet d’anar tard i arribar al poble de nit.

De Montellà al Santuari de Bastasnist

De Tavertet a Sant Corneli al Collsacabra

   Anem fins a Tavertet amb la intenció de fer una ruta circular que ens portarà fins a Sant Corneli tot passant per l’Avenc, la Rocallarga i la balma del Puig dels Cortils.

   Sortim de Tavertet, al Collsacabra, el poble està situat ben bé al límit de la cinglera,

   Resseguim una bona estona els cingles de l'Avenc, tot contemplant unes vistes espectaculars d'un paisatge mig cobert per la boira.

   Ens aturem a L’Avenc, casal gòtic català del segle XV, actualment casa de turisme rural.

    Seguim per un camí que surt darrera de la casa de l'Avenc i que ens acosta a la Rocallarga.
    La Rocallarga es una roca que sobresurt de la carena sobre l’abisme, està penjada al buit sobre els prats del  Pla Boixer. Al centre de la roca hi ha un vèrtex geodèsic

   és el lloc on es pot contemplar els cims Pirinencs tot obrint-se una panoràmica circular molt amplia.

    Puig de Cortils i la seva balma, impressionant roca que sobre surt de la paret. El camí ara frondós ens acompanya bona part del recorregut. Travessem una fageda, ara despullada, amb uns exemplars espectaculars per la mida.

    Arribem a l’ermita romànica de Sant Corneli del s. XIII però reformada cap el 1717. La capella és petita, d'una sola nau, destaca l'atri que és un comunicador, l'únic que hi ha al Collsacabra.

   A tocar de l'ermita, al seu costat nord, s'hi distingeixen les restes d'un dolmen.

   Acabem l’itinerari al lloc d'on hem sortit, la plaça Major de Tavertet, davant l'església de Sant Cristòfol s.XI. El poble destaca pel seu nucli de cases antigues del s XVII al XVIII i per l'entorn natural que l'envolta de cingles i avencs.

    Ha estat una agradable passejada d'un recorregut senzill però agraït per la quantitat d'indrets interessants que hem vist i el paisatge que l'envolta.

Del Querforadat a la Guarda - serra del Cadí

    Sortim del poble Querforadat en direcció a les parets del Cadí, darrera nostre la Serralada del Pirineu, on es distingeix clarament la tossa Plana de Lles, el Puigpedrós i més lluny el Carlit.

   Entrem al parc natural de la Serra del Cadí i travessem dos rierols, al coll de l'Eruga seguim recte i el deixem a la dreta, el camí està glaçat i els gruixos del gel als tolls és considerable. Ens enfilem dalt del turó de la Guarda, a prop tenim el naixement del riu Quer, on ens aturem.
   Impressionants vistes de les canals i parets del Cadí

    Aviat el sol s’amaga darrera de les parets del Cadí  El fred és viu i es fa sentir.

   Desfem el camí i retornem al poble d’on hem sortit . Ens enfilem dalt d’un turó on hi ha les restes del castell  que ens mostra un bonic panorama amb el Cadí al fons

   El Querforadat és una població del municipi de Cava. Històricament pertanyia al Baridà, comarca natural, tot i que la resta de municipi pertany a l'Alt Urgell

      Descobrim les restes de l'antic castell al roquer del poble, damunt la riba esquerra del riu Quer.

      Un quer, mot d'origen preromà, és una penya. Sobre la gran roca hi havia el castell. Segons la llegenda, un forat comunicava el castell amb el riu permetent esquivar els setges.

   En resten només fragments de murs. Al segle XI era dels comtes de Cerdanya i posteriorment passà per donació als Pinós. Vers el 1620 era senyor del lloc Gaspar Galceran, primer comte de Guimerà, que s’intitulà, sembla que per decisió personal, vescomte de Querforadat, títol que seguiren usant els seus successors.
La caminada ha estat curta però la descoberta d'aquest lloc prou interessant.

Passeig per la Vall de Campcardós

     Anem fins a Portè amb la intenció de endinsar-nos a la bonica vall solitària i despoblada de Campcardós i fruir del paisatge tardorenc.

   Aquesta vall tancada a l'oest per la Portella Blanca d'Andorra, es troba protegida dels vents del nord per la serralada que formen els Pics de Fontfreda, de Font Negra i d'Envalira. Té una clara morfologia glacial amb muntanyes escarpades a la part de la baga com el Peiraforca

    Des de l'aparcament situat al costat del riu Querol prenem la pista asfaltada que comença a remuntar la vall i que arriba fins a un repetidor. A partir d'aquí comença la pista sense asfaltar el primer tram de l'itinerari, el més costerut, delimitat per boniques parets de pedra seca.

   De tant en tant, veiem a les roques les marques blanques i vermelles del sender GR 7, que prové d'Andorra, i del GR 107 camí dels bons Homes que ve de la vall de la Llosa. Arribem a unes tanques per al bestiar, el camí planeja i la vall s'eixampla cada vegada més. Primeres vistes de les esveltes siluetes del Roc Colom i del Peiraforca.

    Continuem pel costat del riu Campcardós, que baixa a l'esquerra. El camí ara amb trams empedrats, antigament freqüentat per traginers, pastors i contrabandistes, entrem en una densa avellanosa amb bedolls, freixes, pins i moixeres.

    Seguim l'ampla sendera i arribem al refugi La pista es transforma en sendera i puja entremig de prats.Ens dirigim al fons de la vall i ens acostem al curs del riu Campcardós, travessem el riu per unes pedres i arribem a l'estany Petit, després enfilem per uns turons coberts de neret, a l'estany Gros.

    A partir d’aquest punt es pot continuar fins a la Portella Blanca d'Andorra però nosaltres desfem el camí i arribem a Portè lloc d’inici del recorregut i fem un tomb pel poble

.
    Portè, o també Portè i Pimorent antigament Portesa (en francès Porté-Puymorens) és un municipi de l'Alta Cerdanya, situat a la part més alta i estreta de la vall del Querol. És la frontera natural entre Catalunya i Occitània que passa pel coll de Pimorent.

    El poble antigament era una agrupació de cabanes de pastor. L’església parroquial és romànica i dedicada a Sant Joan Baptista i una estació, on passa el tren en direcció a Tolosa en occità Tolosa, en (francès Toulouse) ciutat d'Occitània i capital del Llenguadoc.

Volta al castell de la Popa a Castellcir

   El Castell de Castellcir, anomenat de La Popa per la forma de vaixell de la roca sobre la que està construït, data del segle X.

 

     El Camí del Castell és un antic camí rural que uneix el nucli antic del poble de Castellcir i el Castell.
    Sortim de Castellcir, pel camí que baixa fins la riera del mateix nom, sense travessar-la, seguim riera amunt, fins el fons de la vall i pugem dalt del turó on és troba situat el castell. Pel camí passem pel costat de la Torrassa dels Moros, restes d’una antiga torra de defensa.

   Abans d’entrar al castell per les escales de la porta principal, donem una volta pel peu de l'esperó rocós, per la part est, i contemplem la seva forma balmada i de vaixell, i que li dóna el nom popular de la Popa.

    El conjunt del castell està format per les muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca.
   La longitud de la plataforma on s'assenta el castell és d'uns 100 metres, mentre que l'amplada no supera mai els 7. Això fa que el recinte sigui allargassat, amb el cos principal cap a ponent i la capella en el de llevant.

    El castell té un únic accés, situat al sector nord-oest del cos principal. Un cop traspassat aquest portal, ens trobem dins, un espai cobert amb volta de canó.

      De la sala que hi havia al nord-est, només en queden els basaments de les parets i una altra sala, que tenia a l'interior una cisterna.

    Els primers documents que parlen del castell  de la Popa daten del 1107 quan, pertanyent a Guillem Ramon d’Òdena, aquest noble va testar a favor d’Arnau i Ponç,  la Roca de Castellcir amb les seves batllies, parròquies i pertinences, tal com li havia llegat el seu pare, encara que es tenen constàncies prèvies de l'existència del lloc. Com és habitual en aquest tipus d'edificis, la seva propietat passà a mans de diferents cavallers i nobles, i va ser lloc de batalles i setges diverses, fins que al segle XX va ser venut a un particular.

     Les edificacions que formaven el castell es van preservar força bé fins a la meitat del segle XX, perquè hi hagué masovers durant molt de temps, cosa que va propiciar que utilitzant les seves dependències evitessin abans la seva ruïna, si bé alterant bona part de les seves estructures com a castell. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. En fotos, fetes al voltant del 1920, es pot veure com era.. Un cop vist el castell anem cap a una masia abandonada, la Casa Nova, com si anéssim a la Sauva Negra, per poder veure el castell des d’un altre angle i després baixem travessant camps i per l’altra banda de la riera.