4. De Mataró a Canet - passeig arran de mar

Sortim de les afores de Mataró prop de Sant Andreu de Llavaneres amb la intenció d’arribar a Sant Pol, al final ens quedarem a Canet on agafarem el tren per retornar al lloc d’inici. Creuem les poblacions de Sant Andreu de Llavaneres, Caldes d'Estrac i Arenys de Mar.

Fins aprop d'Arenys hi ha un passeig entre la via i el mar que pren diferents noms depenent de la població que travessem, a Caldetes passeig de la Musclera i passeig dels Anglesos. 
Sant Andreu de Llavaneres inicialment estava format per nombroses masies escampades pel sector muntanyós, presidides per l'antiga església parroquial.
Nosaltres seguim al costat del barri de Can Sanç que es va poblar a la segona meitat del segle XIX per mariners i pescadors que construïren una línia de casetes amb planta baixa i pis. Als inicis del segle XX es va convertir en un lloc d'estiueig i veiem interessants cases d'estil modernista.

Caldes d'Estrac es popularment coneguda amb el diminutiu de Caldetes, el topònim deriva del llatí caldarios, i del nom de persona Astaracum procedent d'Aquitània.


Abans d’arribar a Arenys s’acaba el camí coincidint en un túnel de la via i ens veiem obligats a enfilar-nos fins a la carretera per travessar el turó per dalt i creuar la via després.

Arenys de Mar tingué una gran importància marítima durant els segles XVIII i XIX. El port d'Arenys era l'únic existent a tota la costa nord de Barcelona, és l'exemple més evident de la llarga tradició marinera de la vila.

Finalment arribem a Canet de Mar, Canet del llatí cannetum significa lloc de canyes. De gran tradició marinera i turística, és un important centre cultural, són de gran interès les cases modernistes de Domènech i Montaner. Ha estat un recorregut interessant on podem destacar els ports d'Arenys i Sant Andreu, els passeigs que recorren la platja a la major part de l'itinerari, la dificultat de seguir arran de mar poc abans d'arribar a Arenys i unes platges amplies i endreçades.

Un tomb pels Rasos de Peguera

Arribem a l’estació dels rasos de Peguera de bon matí, el vent glaçat i la sorpresa de trobar-ho nevat, el dia abans ho havia fet, ens fa canviar en part la idea inicial que teníem pensada de l’excursió. Comprovem que en principi no ofereix cap dificultat especial fer l’itinerari sense raquetes i enfilem cap al roc d’Oró.
Ens proposem fer un recorregut circular que ens porta als principals cims que envolten els Rasos de Peguera: Els Rasos, el Pedró, els Rasos de Baix, el Roc d'Oró, el Puig Estela. Hi ha alguna grimpada a la pujada al Roc d'Oró i no vam pujar al Puig Estela perquè hi havia glaç.

Ens acompanya el Thor, un cadell que descobreix la neu amb molta alegria i no para de córrer amunt i avall sense parar, apart de tastar-la i assaborir-la per primera vegada
En el recorregut es veuen excel•lents vistes de la Serra d'Ensija amb la Paret de la Gallina Pelada, Serra del Verd, Port del Compte, el Cadí , Serra de Busa, Cingles de Queralt, La Figuerassa, pantà de la Baells. Puigllançada , la Molina, el Montsec..

El dia és clar i veiem al sud també la serralada Prelitoral: el Montseny, la Mola, Montserrat.
Al final ha resultat una excursió magnífica, hem disfrutat del bon temps i les vistes d'un paisatge espléndit!

D'Avinyonet de Puigventós a Llers

Avinyonet i Llers, dues poblacions situades al cor de l'Empordà però mirant cap a la Garrotxa i el Pla de l'Estany per causa de les vies de comunicació que divideixen la comarca. Són dues viles de gran importància històrica 

Avinyonet de Puigventós. El diminutiu Avinyonet es va començar a utilitzar probablement des del segle XIV per l'envergadura que anava adquirint la ciutat occitana d'Avinyó, que era seu papal.
Algunes troballes arqueològiques als voltants demostren que el lloc estava habitat a l'època romana, encara que es va fundar a l'edat mitjana. La ciutat va créixer prop d'un castell que pertanyia a l'ordre militar de l'Hospital.
Castell de la Comanda Hospitalera d'Avinyonet és un conjunt arquitectònic, en resten diverses construccions que foren edificades en moments diferents.
L’església de Sant Esteve es troba dins d'aquest recinte, és un edifici d'una nau, de planta rectangular, de murs emmerlats. Fou reconstruït al segle XV, època de la fortificació i reformat al segle XVIII.


El terme municipal de Llers és força extens i accidentat per turons i serralades de poca elevació. Són els darrers contraforts prepirinencs de formació calcària, que assenyalen el límit nord-occidental de la plana. Hi ha nombrosos torrents, on conflueixen les conques del Manol i la Muga.
 A la banda de llevant hi passava la Via Romana que durant l'Edat Mitjana va ser anomenada camí del Francès i que servia de límit dels antics comtats de Besalú i Empúries.
Aquesta situació de frontera durant l'Edat Mitjana va fer de Llers la zona més fortificada de l'Empordà. La vila tenia un castell baronial del qual en depenien onze més. El terme del castell era molt més extens que l'actual municipi.

Del castell de Llers, documentat el 1021, resta, la torre mestra cilíndrica, de gran diàmetre i murs molt gruixuts, envoltada per una muralla.
La fotografia de la torre pertany a Albert Sarola i és d'abans que comencés el procés de rehabilitació, que ens impedeix veure com era en orígen.
 Carles Fages de Climent va publicar el 1924 el poemari Les bruixes de Llers, amb il·lustracions d'un encara desconegut Salvador Dalí.

Llac de la Balmeta

El llac de la Balmeta es troba en un racó del Capcir, als peus del mont Llaret a 2047m d’altitud.

Hem seguit un camí que surt de la població de Les Angles i planeja sobre la vall de Vallserra, durant el recorregut veiem els dos Pérics, el Pic del Pam i el llac de Vallserra.
Fins a la font Grossa 1875 m, que és una captació d’aigües, el camí és ample, a partir d'aquest punt s'estreny i puja a través del bosc, després de creuar un seguit d'aiguamolls es torna a enfilar fins arribar al llac. Nosaltres ens hem calçat les raquetes a partir de la font i fins al llac.

Trobem el llac cobert de la neu, sense apreciar els seus límits, és un indret preciós que convida a estar-s'hi una bona estona, fem un mos asseguts en unes roques, però el vent glaçat i els últims raigs de sol  ens convida prompte a fer el camí de retorn.
Hem pensat de tornar-hi un altre dia amb més temps i fer una passejada més complerta passant per la cabana de la Balmeta i fins al llac de l'Aude o bé enfilant el Petit Peric.

De Matamala al llac de Vallserra

És un passeig agradable que ens porta fins al llac de Vallserra Balcère i ens permet un descobriment tranquil d'aquest indret forestal.

Sortim de la població dels Angles i deixem enrera el llac de Matamala
El camí és ample i ombrívol, la neu trepitjada l'ha convertit en una autopista que ens permet fer via sense les raquetes. Podem veure el cim del Pam que havíem enfilat l'estiu passat i que malgrat ser un cim modest és una atalaia que permet contemplar el paisatge que l'envolta.
i també divisem els dos Perics que s'alcen majestuosos.
Arribem a l'estany i veiem l'últim raig de sol de la tarda que s'amaga darrera de la serralada que l'envolta.

És un racó idíl·lic, el llac de la Vallserra, a França li hi han canviat el nom i li han posat el  nom de Balcère, està cobert de neu i glaç. 

L'últim raig de la tarda ens sorprén al final del camí de tornada.

De Maçanet de Cabrenys a Sant Llorenç de Cerdans

L'endemà arribem a Maçanet de Cabrenys, municipi situat a 370 metres d'altitud. Avui bufa la tramuntana i ens deixa un cel clar i nítid que afavoreix la captació d'imatges amb el mòbil.
El caràcter de Maçanet el defineix la situació geogràfica és a l’Empordà però no a la plana, sinó a les Garrotxes. És al nord de la Catalunya del Sud, però a tocar de la del Nord. El Vallespir és a dues passes, a l’altra banda de les muntanyes. És ben bé al mig de  dos punts de referència cabdals: el Canigó i el cap de Creus.

Limita amb quatre municipis sud-catalans (Albanyà, Sant Llorenç de la Muga, la Vajol i Darnius) i sis de nord-catalans (Costoja, Sant Llorenç de Cerdans, Reiners, els Banys d'Arles, Ceret, i Morellàs i les Illes). Això fa que, a Maçanet, la influència francesa hi sigui ben palpable. El poble està envoltat per les muntanyes més altes de l’Empordà. Des del puig Moixer --de 1.450 metres d’alçada-- s'observa bona part de la Catalunya del Nord, de la plana empordanesa i de la badia de Roses, que, des de Maçanet, és un festival de llums en la llunyania. Destaca l'església de Sant Martí al centre de la població.

Projectede Camí de la Retirada, entre el Vallespir i l'Alt Empordà

Els senders de muntanya que uneixen els pobles de Maçanet de Cabrenys, Costoja i Sant Llorenç de Cerdans, passant per Tapis, van tenir una funció important ara fa 70 anys. Al gener i  principi de febrer del 1939 arriba a Maçanet una allau de refugiats que fugen del nou règim franquista i travessen el Pirineu. 

Durant la postguerra el contraban es converteix en un mitjà bàsic de supervivència. 

Al llarg de la segona guerra mundial arriben a Maçanet molts refugiats europeus fugits del nazisme, que volen arribar al nord d’Àfrica.  

Nosaltres seguim el camí avui dia asfaltat que uneix les dues poblacions. Arribem a Sant Llorenç de Cerdans, 680 m alt, és un municipi del Vallespir, terra de forjadors i artesans, és situat a la dreta del riu de Sant Llorenç sota el Montcapell.
Els orígens de Sant Llorenç es remunten a temps dels íbers amb la presència dels ceretans a la zona de la Cerdanya i l’alta vall del Tech, cosa que justificaria el topònim de Sant Llorenç de Cerdans.
El nucli vell  es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Llorenç, durant el període medieval, va estar sota la tutela de l’abadia benedictina d’Arles de Tec fins a la Revolució francesa al s XVIII.

L'abril de 1793 hi tingué lloc un avalot amb motiu de la prohibició, per part de la Convenció, de la processó de dijous sant; hi hagué una cruel repressió i els veïns demanaren auxili al general Ricardos, aleshores capità general de Catalunya, un dels fets que originà la Guerra Gran.

La Casa del Patrimoni i de la Memòria d’André Abet és un espai de memòria col•lectiva situat dins els murs d’una antiga fàbrica. Els treballs de ferro (reconstrucció d’una antiga forja), de fusta, de tints de teixits , fabricació d’espardenyes es mostren en l’espai com a record de la memòria del poble. 

Deixem Sant Llorenç i fem via cap a Prats de Molló i passat el coll de la Cella i el coll d'Ares arribar a Molló.

*

De Sant Llorenç de la Muga a Albanyà

La vila de Sant Llorenç de la Muga, a 173 m d'altitud, és un municipi de l’Alt Empordà. Està situat a la vall alta del riu Muga que l'envolta a migdia i a llevant. Rodejat de muntanyes i boscos de pins, alzines i roures.
És trist arribar el capvespre a una vila tan bonica i de sobte adonar-te que la màquina de fotografiar s'ha declarat en vaga, bé no ben bé així, la bateria exhausta i la seva germana que dorm al fons de la bossa també. Gairabé no sé mirar sino és a través de l'ull de la càmera i després de comprovar que no hi ha solució m'avinc a fer-ho a través del mòbil, però no és ben bé el mateix, ni de bon tros, no puc jugar amb la profunditat de camp, ni la llum i les imatges queden planes, fosques, mogudes...bé doncs tornarem de nou amb temps, claror i piles.

El segle X Sant Llorenç apareix documentat amb el nom Santi Laurenti de Sambuca, situat ben probablement sobre un assentament romà. De la població fortificada dels segle XIV i XV se'n conserva encara el traçat medieval.
El recinte emmurallat d'època medieval destaca pel seu bon estat de conservació, així com la majoria de les cases del casc antic. Passejant pel centre de Sant Llorenç trobem racons molt agradables que formen part de la història del poble. La muralla configurada per les mateixes cases, els tres portals d'accés, diferents torres circulars o de base quadrada ubicades al mig de la muralla, l'església parroquial de Sant Llorenç o el canal de rec que travessa el casc antic pel nord de la muralla on s'hi conserven rentadors públics i també alguns de privats.

Sota el regnat de Carles III, el segle XVIII, per ser terreny de mines de ferro i plom s'hi van fundar diverses fargues. La més famosa va ser la Farga Reial de Sant Sebastià, dedicada a fer munició. El maig del 1794 va ser destruïda a la batalla de Sant Llorenç de la Muga, durant la Guerra Gran. Ara, les ruïnes d'aquesta fosa les cobreix l'aigua del pantà de Boadella.
 *
Arribem de nit a Albanyà i fem un tomb pel casc antic, es fa evident que hi hem de tornar de nou per descobrir tot el que amaga. És un municipi de la comarca de l'Alt Empordà, a 239 metres d'altitud. Forma part del consorci Salines-Bassegoda i del PEIN de l'Alta Garrotxa. La zona és habitada des de temps prehistòrics. Ho demostren diferents vestigis arqueològics, com ara el jaciment de la cova de la Pólvora i la tomba megalítica o cista de la Creu de Principi.
Portal d'Albanyà, porta antiga de la muralla de la població del segle XII, declarat Bé cultural d'interès nacional (BCIN).
En el primer mil·lenni de la nostra era hi varen arribar els àrabs, però no en queda cap rastre. Albanyà apareix documentat per primera vegada -amb el nom d'Albanianum- el 844, en un diploma del rei franc Carles el Calb a favor de l'abat Dòmnul, que hi va fundar el 820 un dels monestirs benedictins més antics de Catalunya: Sant Pere d'Albanyà, que, a partir del 869, va passar a dependre de Santa Maria d'Arles (Vallespir).
*