Tornem al llac de l’Aude, després que l’última vegada no hi vam arribar perquè el temporal de neu ens ho va impedir.
Canviem en part el recorregut, passat el refugi de Buc a la cruïlla deixem a l’esquerra el camí que mena al refugi Bernardí i seguim l’itinerari més llarg del circuit de fons a l’estany.
El Capcir forma un altiplà de 1 500 metres d’altitud mitjana, al nord-est de la Cerdanya i al nord-oest del Conflent, al nord, fa frontera amb Occitània. El riu Aude, el travessa de sud a nord.
Travessem el riu d’Aude que inicia el seu recorregut al llac i que treu el cap entre la neu.
Continuem per la pista, ara en lleugera pujada, amb una bona vista, cap al sud, del cim de Cambradase, a mesura que pugem, aquesta visió s’amplia amb el Puigmal i el Canigó.
La paraula Capcir té com a origen el terme "caput circii", que significa "cap de cers". El cers és el vent del nord, la tramuntana. El Capcir, seria doncs, el país que fa front al vent del nord.
Aquest nom li hauria estat donat pels habitants del Conflent o de la Cerdanya, veïns dels capcinesos que mai no han deixat de considerar el Capcir com el país més fred, anomenat com La petita Sibèria d’Europa
Arribem a l’estany cobert de neu però que ja inicia el desglaç doncs podem veure en alguns punts l’aigua. Ens aturem i el voltem per contemplar-lo des de diferents angles.
El mateix llac a l’estiu
Aquí neix el riu Aude, un dels rius occitans més important, té una llargada de 224 kms. desemboca al Mar Mediterrani, al Grau de Vendres, tot passant primer per poblacions com Limós, Carcassone i Narbone.
Desfem el camí i tornem al pla de Mir a les Angles que és el lloc on hem iniciat el recorregut, cal dir que aquest cop el bon temps ens ha acompanyat i el paisatge que hem pogut contemplar ha estat fantàstic.
* *
* *
4 comentaris:
Fantàstica ruta Maria, de calor segur que no en vareu passar, me'n alegro que aquest cop ho hageu pogut fer, un gran reportatge molt ben documentat, amb tu sempre s'arpen alguna cosa. Una abraçada i endavant.
Quin paisatge tan bonic, ho és a l'hivern i ho és a l'estiu. M'ha agradat veure també una fotografia sense neu que dóna una idea de la bellesa de l'indret en qualsevol època de l'any.
Gràcies, Maria, per compartir-ho.
Gràcies Josep, si que és un lloc amb encant i la tafaneria em porta a esbrinar una mica d'història del lloc que trepitgem.
És veritat Manel, fa dos estius vam fer un circuit fins a les Bulloses i vam passar pel llac, ara he recuperat les fotografies que em donen la dimensió de la bellesa intemporal del lloc.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada