Pugem al Pic de la Mina situat a l’Alta Cerdanya, a prop d’Andorra,
entre el Coll de Pimorent i el Pas de la Casa, un cim molt
freqüentat a l’hivern pels qui ho fan amb raquetes i també esquís i des d’on és pot contemplar el magnífic paisatge que l’envolta
(carena de Fontfreda, el Coma d’Or, el Puigpedrós, la vall d’Ax les Thermes...)
El nom de la Mina prové de les antigues mines de ferro del Pimorent. L'edifici de les mines, situat a uns 2.100 m d'altitud i enlairat per sobre de la carretera N-22 que va a Andorra, va ser construït a principis del segle XX i durant molt de temps es va utilitzar per allotjar els miners i les seves famílies. L'edifici va ser definitivament abandonat a principis dels anys seixanta.
Ens endinsem per la vall de Vinyola tot deixant enrere, a l'esquerra, les pistes d'esquí de Porté i Pimorent. El recorregut és obert i ample en tot moment, enfilem cap al cim quan divisem al fons de la vall l’estació del Pas de la Casa a Andorra
Aquest punt fa de partió de les aigües que van a diferents conques. A ponent cap al riu Arièja, a llevant cap a la vall de Querol. El Pic de la Mina queda evident sobre nostre en direcció migjorn, quan l’albirem, enfilem pel dret vers el cim.
Arribem al cim que te la forma característica de piràmide rocallosa. És un dia rúfol i el vent capgira la inicial intenció de quedar-nos hi una bona estona, després de contemplar el paisatge, i de fer les fotos i un petit film que ho documenta,
baixem uns metres per sota del cim on més arrecerats reposem l’energia gastada amb un àpat mentre contemplem els ramats de xais que pasturen per la vall i els núvols que creuen cel i muntanyes a tota velocitat.
Sembla talment que toquem el cim amb la ma!
Retornem pel mateix camí més o menys però desviant-nos més a la dreta cap al capdamunt de l’últim telecadira i d’aquí fins al coll de Pimorent de nou on finalitzem l’excursió
12 comentaris:
Unes fotos precioses, com el paisatge. Felicitats!
Gràcies Marta
El temps ens va acompanyar i el vent ens va empènyer cap el cim.
Maria, em sembla apreciar un salt qualitatiu important en les fotografies, els colors i els contrastos són més atractius, també m'agrada la combinació de color i blanc i negre.
La sortida i la descripció són marca de la casa, interessants com sempre.
Una abraçada.
Preciosa ruta Maria, les fotos magnifiques i la panoràmica circular molt relaxant i gracies per haber-nos pujat a tocar el cel. Una abraçada i endavant.
Gràcies Manel, com tu molt bé saps la llum juga un paper molt important alhora de fer fotografies i es pot dir que aquell dia el joc de llums i ombres, variant constantment per la força del vent, ens va anar a favor.
Una abraçada
Gràcies a tu Josep per l'amable descripció que en fas.
Una abraçada
Cada dia et superes. Els núvols els tenia a tocar.
petonarros
El dia rúfol, però, us va obsequiar amb una llum nítida. Que no treu cap mèrit a la bellesa de les fotografies, una vegada més. Ah, un detall original de la filmació: els teus cabells, suposo.
Quina excursió tant bonica!
Quina imatge tan poètica Blanca, però ben certa realment.
Una abraçada
Certament va ser una excursió molt bonica en la que el temps va jugar a favor nostre, era un vent agraït que refrescava la canícula que pot suposar pujar un cim en ple estiu.
I si, eren els meus cabells que el vent esbullava sense que els pugues controlar ja que estava enfeinada en altres afers.
Jo el vaig pujar a l'hivern, el pic de la Mina, amb un gruix de neu important i amb l'ajut dels esquís de muntanya. Em va agradar molt, sobretot, per la vista que des del cim es veu. Ara, amb les vostres fotografies, el veig ben diferent d'aleshores! Sense neu li canvia la cara del tot, això sí, continua essent preciós. Tan aviat com pugui ens hi escaparem!! he he he. Petons
Marina nosaltres hi volem tornar aquest hivern perquè tens raó l'emblanquinat canvia la fesomia del paisatge! Petons
Publica un comentari a l'entrada