D'Alpens al Puig Cornador

Recorregut circular fins a Santa Margarida de Vinyoles, ascensió al Puig Cornador on neixen les rieres del Lluçanès i de Matamosses i tornada per Sant Pere de Serrallonga.

    Les vistes del Lluçanès al sud i de les Lloses i dels cims del Pirineu Oriental al nord són esplèndides.

    Sortim de la masia de Torrats a Alpens  i passem pel costat de la roca de Pena, una curiosa formació de roca amb aspecte de mur, lloc de gran bellesa, possiblement fruit de l’erosió i descomposició natural de la pedra i que probablement donà origen al nom d’Alpens. Deixem a la dreta la font de les Matamosses 

  Arribem a un prat que hi ha al costat de Pujampí, una masia enrunada situada en un lloc privilegiat

Seguim pujant fins arribar al coll Tallat, punt d’encreuament de camins i nexe d’unió amb el Ripollès.

  Anem cap a Santa Margarida de Vinyoles que ja existia el 1208 i sembla que era la primitiva capella del castell de la Guardia de Ripoll. El 1854 s’edifica l’església actual. Seiem a l’esquena del pou i veiem tot el Lluçanès sota nostre. Som al “seient del Rei”

   Tornem enrere fins al Coll Tallat per tal d’enfilar-nos pel dret fins al Puig Cornador 1212m, sota nostra i al sud veiem una gran part del Lluçanès, al fons la carena prelitoral des del Montseny fins a Montserrat, al nord els boscos i camps de les Lloses i al fons el Pirineu on s’aprecia el Taga, el Puigmal..

   Descendim suaument per la carena, coll de les Bruixes que forma la divisòria natural entre el Ripollès i el Lluçanès, el Pirineu corre paral•lel amb nosaltres

  Deixem a l’esquerra la masia de Serrallonga de Dalt

   Ermita de Sant Pere de Serrallonga que fou una parròquia rural esmentada el 938 amb el nom de Vilallonga que pertanyia a Ripoll. Sufragània d’Alpens des del segle XIV, és un petit edifici preromànic amb planta gairebé quadrada.

  Arribem a la masia abandonada de Serrallonga de Baix. En aquest punt ens desviem i baixem primer per entre els camps abandonats de la masia i després per entre el bosc que cada cop es fa més espès fins arribar a la carretera.

 Creiem que no és una bona opció i es millor baixar per la pista ben ampla, fins a trobar un rètol amb un gran mapa del Lluçanès, després cal seguir una estona per la carretera fins a arribar a la masia de Torrats on hem deixat el cotxe, prop d’Alpens.

De Sanavastre a Mossoll i passeig arran del Segre

  Fem un tomb per Sanavastre i ens acostem al riu Segre tot passejant, és un recorregut senyalitzat arran del riu que mena a Santa Maria de Quadres, abans d’arribar-hi però ens dirigim per l’interior fins a Mossoll.

  Sant Iscle i Santa Victòria de Sanavastre és una església romànica del poble de Sanavastre, és protegida com a bé cultural d'interès local. D'una sola nau amb arc de canó i dues capelles laterals de mig punt. No forma absis.

   Al costat dret de l'altar s'hi troba la sagristia. El cor és de fusta i dóna accés al campanar, el qual es troba a la façana oest i és en forma d'espadanya, amb dues obertures de mig punt. A mitja alçada s'obre tanmateix un ull on hi ha esculpides boletes. L'interior està enguixat, excepte un tros repicat. La porta s'obre al costat sud. Consta com a parròquia en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell del 839. Fou una de les esglésies més batudes en 1198 pels partidaris del comte de Foix i Arnald de Castellbó, emportant-se tot lo millor.    Santa Maria de Mosoll és una església romànica situada a Mosoll que pertany al municipi de Das a la comarca de la Baixa Cerdanya.

   Surt documentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de final del segle X. Va pertànyer al monestir de Sant Martí del Canigó i va patir com tantes altres esglésies de la Cerdanya, el saqueig i incendi per part de les tropes càtares del comte de Foix i el vescomte de Castellbò el 1198.

   A unes excavacions portades a terme l'any 1975 al paviment, va aparèixer ocupant tota la planta, una trentena de sitges ovoides a tocar l'una de l'altra, les seves mesures són aproximadament d'un metre de diàmetre i d'1,50 de profunditat. Segons alguns arqueòlegs, eren sepultures i d'altres opinions els donen com sitges, anteriors a la construcció de l'església.

   A la part exterior no té cap element decoratiu, destaca el campanar de cadireta de dos ulls i amb l'amplada de tota la façana.

   Un frontal d'altar sobre fusta del segle XIII amb diverses escenes representant l'Adoració dels Mags, Maria amb Jesús, la Presentació, l'Anunciació i la Dormició de la Verge , es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona.

Queden restes de pintura mural amb el pantocràtor i apostolat als murs de l'absis.

 

 

A l'altra banda del riu veiem els tossals d'Isòvol i Olopte com destaquen sota el Puigpedrós emblanquinat

Les imatges del barroc de Sant Climent de Talltorta

Ens dirigim a Talltorta a la plana de la Cerdanya per contemplar les pintures de Sant Climent, una joia poc coneguda que aquest estiu havíem pogut veure des de l'entrada ja que una porta de vidre ens ho permetia però sense accedir dins de l’església.

   Fem un tomb pel poble format per quatre cases envoltades de camps. Talltorta es troba a la Plana a 1.060 m d'alçària.  S'hi arriba pel camí que surt d'Escadarcs o bé des de Puigcerdà. Creuem un pont que salva el riu Querol i ens mena a les cases.

   Trobem el portal de l’església tancat, com és molt habitual en totes les ermites romàniques de casa nostra, anem a una de les cases del poble per demanar l’accés, tenim sort, tenen la clau i ens acompanyen amablement, podem entrar i contemplar d’aprop les singulars pintures que cobreixen gairebé totes les parets.

    l'església consta d'una única nau, amb diverses capelles laterals, un absis poligonal i un petit campanar. L'element més destacat és la decoració pictòrica barroca, que data de l'episcopat de Simenó Guinda i Apeztegui, bisbe d'Urgell del 1714 al 1737. Les pintures, d'estil popular barroc, representen diverses escenes de la història bíblica.
   En una intervenció arqueològica es varen localitzar les restes, molt malmeses, d'un edifici romànic preesxistent. Es pot veure el que queda de l'absis romànic a la zona del prebisteri, a través d'una estructura de metall i vidre.
   L'actuació més difícil i lenta va ser la consolidació i restauració de les pintures barroques que cobreixen la majoria dels murs interiors de l'església.

  

     Contemplem un dels millors exemples de pintura religiosa barroca de les nostres comarques, que dóna a l'església de Talltorta un caràcter únic i fa molt recomanable la seva visita.

Llac de la Vallserra, Jaça de les Ganyades i runes de Santa Maria Vallem Ursariam - les esglesietes

  

   Sortim dels Angles en direcció al llac de Vallserra per un ampli camí convertit ara en pista d’esquí de fons.

   Voregem una part del llac i enfilem en direcció a la cabana refugi de les Ganyades, punt de partida de l’ascensió al pic del Pam, el paisatge emblanquinat ha canviat substancialment des de l’última vegada que hi vam accedir per pujar el cim.

   Ens aturem prop de la jaça per fer un mos, per poc temps ja que el sol declina i fa un fred que pela per estar-hi gaire estona.

 

  Deixem la Jaça de les Ganyades i baixem cap al fons de la vall per un altre camí amb la pendent més pronunciada amb la intenció de creuar el rierol que surt del llac de Vallserra

   A l’arribar a la vall i prop del riu, un cartell ens explica que en aquest indret hi havia un forn de calç que proveïa de material per la construcció de moltes cases de Formigueres i els Angles.
  A la vall de Vallsera ens trobem les ruïnes de l’antiga parròquia de Santa Maria Vallem Ursariam 1011, a l’indret conegut com Les Iglesiettes,. les esglesietes.

   Aquestes ruines són els vestigis del llogaret de Vallserra i de Son

      Al segle xiv aquest indret va ser desvastat per la pesta negra. La llegenda parla de dues germanes, úniques supervivents del llogaret delmat, que van fer la donació del territori a la població que les va acollir,  però el cert va ser que el 1701 l’abadia de Sant Miquel de Cuixà concedí la devesa de Vallserra a la població dels Angles.

   Creuem el riu per un pont amagat sota un bon tou de neu i pugem fins trobar la pista que ens mena al lloc d’on hem sortit quan ja les ombres del capvespre cobreixen la vall.

  Ha estat una ruta circular prou bonica pel paisatge i interessant per la història que les pedres que queden dempeus ens expliquen.

bOnEs FeStEs!

D'Eina fins al Circ de Cambra d'Ase

   Sortim d'Eina amb l'intenció d'acostar-nos fins les parets que tanquen el Circ de Cambra d'Ase en una ascensió constant, al final serà d'uns 600 metres de desnivell.

 

   Anem fins al Pla i enfilem la fi de l'últim telesquí, el mític Les Pioches, un remuntador a l'antiga que permet pujar dues persones alhora, tenim la sort de veure que no funciona, aquest fet fa més agradable l'ascensió per altra banda prou pronunciada.

   Al capdemunt seguim un camí a la dreta que s'enfila muntanya amunt, ens endinsem en un bonic bosc d'avets, la quantitat i qualitat de la neu és impressionant i gaudim de l'ascens.

   Quan arribem al peu del circ, veiem com les parets majestuoses ens encerclen, és un racó magnífic des d'on contemplem unes vistes espléndides dels murs verticals per una banda i per l'altra la vall de la Cerdanya amb els Perics i el Carlit al fons.
   

  

   Situat a la part dreta de la cara nord del circ, el popular corredor Vermicelle és la canal més freqüentada, segurament perquè és una de les vies més assequibles però que vista d'aprop impressiona per la seva pronunciada verticalitat.

   Els últims raigs de sol que s'amaguen darrera del circ ens indiquen que em d'empendre el camí de tornada que fem tot lliscant.

   Al final del recorregut comentem que ha valgut la pena la passejada i que ha estat millor del que pensàvem, l'estat de la neu ha tingut un paper important també.

L'entorn del Pont Vell i el Castell de Castellbell i Vilar

    Castellbell i el Vilar es troba en un terreny  trencat i muntanyós que actua com a corredor biològic entre els parcs naturals de Montserrat  i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. 

   Anomenat el mirador de Montserrat perquè es pot observar tot l’espadat íntegre de la muntanya de Montserrat, amb els seus cims, parets i agulles.

     El riu Llobregat travessa el municipi de nord a sud i dibuixa un gran meandre d’interès natural a l’alçada del turó del Castell que en aquest tram es troba envoltat per un variat bosc de ribera que acull una gran riquesa faunística.

   El Pont Vell construït al segle XV pel senyor de Castellbell, al llarg dels segles no ha sofert transformacions importants i és considerat un dels ponts més autèntics d’origen medieval.

   El poble té un important patrimoni industrial que data de finals del segle XIX, quan s'edificaren diferents fàbriques tèxtils i colònies industrials. Es troba dispers en diversos nuclis que corresponen a les antigues colònies fabrils Burés, Borràs i Bauma

  

   El 1872, Esteve Burés instal·la la fàbrica i al mateix temps construeix habitatges per als obrers, ja que es tracta d’una zona despoblada,  per això compra al Marquès de Castellbell els terrenys, una quartera de sembrat per 750 pessetes, en els quals construeix la nova fàbrica de teixits i filats i per 1800 pessetes, altres dos quarteres i 4 quartans i mig  perquè pogués passar un canal pel mig.
  El 1971 un riuada destrueix l’edifici i la fàbrica.

 

   El castell de Castellbell es troba situat dalt del turó, que es pot veure des de diferents punts. És una fortificació documentada des del 979,  amb el nom de Castell Beliti, que en origen actua com a eina defensiva i de domini territorial.durant l’època de reorganització i expansió política dels comptats catalans.

    Per la seva situació estratègica vigila el pas sobre el Llobregat, controlant el pont i el camí que obre l’accés a Manresa, Cardona i Berga; i per extensió a la Cerdanya i França. D’altra banda, també és la fortalesa que domina la ruta més bona d’ascens als monestirs de Montserrat.
  Durant la guerra de Successió, juntament amb Cardona, va esdevenir una guarnició resistent a l’ocupant borbònic, fins i tot després de la caiguda de Barcelona. Finalment, amb la guerra perduda, va capitular el 18 de setembre de 1714.

   Ens expliquen que avui dia és propietat del metge del poble, que va fer construir un ascensor que modifica i desfigura el seu perfil.

   Arribem al peu del castell  i com que és de propietat privada i no s’hi pot accedir el resseguim pel peu fins arribar a l’altra extrem del penya-segat fins a l’església de Sant Vicenç, indret d’aplecs i trobades, que la gent del poble anomena l’ermita, on acabem la passejada.