6. De Calella a Blanes - passeig arran de mar

     Iniciem l’últim tram del recorregut pel Maresme seguint la línia de la costa, de Calella a Blanes

És un recorregut planer arran de mar però amb dificultats per diferents motius: el principal que la platja en alguns trams ha desaparegut pel temporal de llevant, l’accés tancat d’alguns càmpings situats ran de mar que no permeten el pas, el creuar la Tordera doncs degut a les pluges baixava molta aigua, la desaparició del passeig de S'Abanell i la dificultat d’accés al passeig de Marina de Blanes.

 

Fem una breu visita a Calella abans de començar el recorregut, seguim pel Passeig Marítim que enllaça amb Pineda de Mar, on ens aturem per fer un mos arran de mar i prop d’unes barques.

Seguint ran del camí Consolat del Mar  arribem a Santa Susanna, on descobrim un gran nombre de rulots aparcats ran de mar la majoria amb matrícula de diferents països de la UE, és doncs un indret desconegut però segons sembla que hi ha gent que el coneix bé.

 Seguim ran del Passeig Marítim  i arribem a Malgrat la part més industrialitzada del recorregut que malgrat tot disposa d’unes platges prou endreçades i ben conservades.

  

Després una gran extensió de càmpings ens barra el pas degut a que la platja  ha desaparegut en gran part, en creuem un i sortim al mig d’unes roques esquitxades pel fort onatge, les atravessem i seguim per la platja que en aquest tram té una gran acumulació de sorra semblant a les dunes del desert.

 

 Arribem als aiguamolls de la Tordera que trobem curull d’aigua i de vida doncs una gran quantitat d’aus hi fan parada i fonda.

 

I  la sorpresa ve quan ens veiem obligats a creuar la Tordera amb l’aigua que ens arriba més amunt dels genolls.  

  


 Quan creiem que les dificultats s’han acabat ens trobem que el passeig de S’Abanell davant dels càmpings ha desaparegut del tot i només apareixen unes pilones que se suposa mantenien fixada la sorra.

 Finalment veiem que no podem accedir al passeig de Marina de Blanes per una tanca que ens barra el pas, però un amable transeünt que ens observa ens obre la barrera i respirem alleujats d’haver aconseguit arribar a Blanes.

 Final del recorregut! Hi ha hagut de tot, ha estat accidentat però molt il·lustratiu!

Sant Joan de Mediona i el castell

    Visitem Sant Joan de Mediona que antigament es deia Sant Joan de Conilles (430 m) a l’Alt Penedès que s'estén a banda i banda de la riera de Mediona

  El terme es molt muntanyós i ric en aigües  subterrànies. Té un desnivell prominent, el punt més baix és de 300 metres sobre el nivell del mar, el punt més alt és a la Serra del Bolet amb 781 metres d’alçada.

  La població es formà al voltant de l’antiga església parroquial de Sant Joan de Conilles, documentada el 1299, que pertanyia a la jurisdicció del castell de Mediona. És de base romànica, bé que molt modificada en èpoques posteriors.

 Sortim de Sant Joan en direcció a Sant Quintí pel camí arran de la riera, que abandonem més endavant quan s'enfila de forma suau, en un revolt se’ns apareix de cop el castell de Mediona amb tota la seva majestuositat, encinglerat dalt d’un turó.

 El Castell de Mediona va vigilar durant segles un pas natural de gran importància estratègica entre la Mediterrània i la Catalunya interior. Actualment la fortalesa és una fita cabdal de rutes a peu:  camí ral Santes Creus-Montserrat...

   El castell del segle X va ser fortificat abans pels sarraïns,  format per diversos recintes consecutius. S'accedeix  per un portal de mig punt, de dovelles ben tallades. L'església  romànica de Santa Maria, que es començà a bastir al segle XII, d'una sola nau. La torre principal o Torre Grossa, edificada al segle XV pel duc de Cardona de planta quadrada, amb parets molt gruixudes, de tres pisos. Vora seu hi ha el basament d'una torre rodona amb parament del tipus opus spicatum i la cisterna.

    Tornem arran de riera per l’estret congost, al quedar al marge de les noves vies de comunicació, el congost del Mediona ha mantingut bona part de la seva riquesa natural. Dalt d’una paret de roques, una cabra ens observa amb interès, mutu per altra banda, i contemplem una altra panoràmica insòlita del castell que deixem enrere.

 

5. De Canet de Mar a Calella - passeig arran de mar

Sortim de Canet amb la idea de fer-ho arran de mar, tot seguint el litoral marí fins a Sant Pol per després finalitzar el recorregut a Calella.

A Canet fem una visita a la vila que es un important centre cultural on destaquen les cases modernistes de Domènech i Montaner.  











      
           

       Canet de Mar disposa d´una costa de 2100 metres de llargada. El litoral està compost per un fons sorrenc causat per la descomposició de les roques granítiques que formen el subsòl.         
              A la part est del Passeig Marítim trobem una àrea de protecció de la vegetació litoral, on es troben plantes autòctones del litoral català com el fonoll marí, el rave de mar, el cascall marí o l´atzavara.

Un cop deixat enrere les platges veiem que fins a Sant Pol no hi ha cap passeig, la major part és un estret camí que passa entre la via i la platja, cal tenir en compte doncs que el tren circula a prop i no hi ha cap tanca de protecció.




          Arribats a Sant Pol entrem per l’estació passant per sobre de les roques, seguim pel passeig ran de mar i després per la platja fins que al final trobem unes escales que pugen al mirador.  Un cop a dalt passem per sota d'un llarg pont de fusta que creua la N-II  i seguim per la vorera en direcció Calella per un estret sender habilitat durant el segle XIX que servia per controlar les poblacions de la costa i fer front al contraban

  
Degut a la seva orografia particular, la costa de Sant Pol està formada per diverses platges, la majoria petites cales rocoses, que la fan diferent de la resta de pobles del Maresme. Un paisatge construït entre els penya-segats i el mar com en plena Costa Brava.                                                   
Arribant a Calella veiem en primer terme el far, baixem fins a la platja i seguim pel passeig marítim on acabem el recorregut.

Es pot dir doncs que és una ruta prou variada, bonica i interessant de fer

d'Iravals - La Tor de Querol - a Guils

Recorregut circular que enllaça dues poblacions, de la Tour de Querol a Guils, amb una vista panoràmica esplèndida de la vall de la Cerdanya. Habitualment es pot fer a peu, però degut a la nevada excepcional vam fer alguns trams amb raquetes
Sortim de l’aparcament d’Iravals, situat davant de l’església de Sant Fruitòs. Per arribar-hi, cal anar fins La Tor de Querol i a la mateixa entrada del poble a mà esquerra veurem les indicacions que porten fins Iravals, situat a la vall del Querol, a la dreta del riu. El nucli d’Iravals 1240 m, havia estat parròquia independent des del segle X,  i era la més important de la vall, ara s’ha convertit en una rodalia de La Tor de Querol.

La Tor de Querol en francès Latour-de-Carol és un municipi de l'Alta Cerdanya, a la Catalunya del Nord, que rep el seu nom del riu Querol, afluent del Segre. Administrativament és una comuna del departament dels Pirineus Orientals. Hi ha una estació ferroviària internacional (situada al veí municipi d'Enveig, amb tres amples de via: l'internacional (línia cap a Tolosa, 1435mm), el de via estreta del tren groc (cap a Vilafranca de Conflent, 1000mm) i i l'ibèric de RENFE (cap a Puigcerdà i Barcelona, 1668mm), que es nodreixen de tres tensions elèctriques diferents. Aquestes circumstàncies fan de l'estació un cas únic al món

Enfilem fins arribar a una casa de pagès Cal Romeu i agafem el camí que surt de la seva esquerra. És un camí ombrívol i humit que discorre entre marges de pedra i una densa vegetació, ens porta fins a les ruïnes de Sant Pere Sedret que existia ja el 980 i el 1312 era ja parròquia, avui en dia hi trobem només els vestigis d’un antic poble i parròquia en ruïnes, el 1860 la seva pertinença encara era discutida entre els estats francès i espanyol.

Arribem a una cruïlla de camins, agafem el camí ascendent de la dreta, que ens mena fins a Guils de Cerdanya, la bellesa que ofereix els seus paisatges i les pistes d´esquí nòrdic són un dels màxims atractius turístics. Val la pena acostar-se a l'església de Sant Esteve de Guils, que es troba situada a la part alta del poble L'any 1042 va ser consagrada  per Guillem Guifré bisbe d'Urgell i pertanyia al monestir de Sant Martí del Canigó.

Sortim de Guils i tornem pel mateix lloc fins a Cal Romeu i després seguim per un altre camí, aquest corriol descendent circula entre blocs de granit, pins i boixos. Gaudim d’unes magnífiques vistes d’Enveig i la seva estació de ferrocarril, dels pics de Cambra D’Ase, el Puigmal i el Canigó al final de la carena.

4. De Mataró a Canet - passeig arran de mar

Sortim de les afores de Mataró prop de Sant Andreu de Llavaneres amb la intenció d’arribar a Sant Pol, al final ens quedarem a Canet on agafarem el tren per retornar al lloc d’inici. Creuem les poblacions de Sant Andreu de Llavaneres, Caldes d'Estrac i Arenys de Mar.

Fins aprop d'Arenys hi ha un passeig entre la via i el mar que pren diferents noms depenent de la població que travessem, a Caldetes passeig de la Musclera i passeig dels Anglesos. 
Sant Andreu de Llavaneres inicialment estava format per nombroses masies escampades pel sector muntanyós, presidides per l'antiga església parroquial.
Nosaltres seguim al costat del barri de Can Sanç que es va poblar a la segona meitat del segle XIX per mariners i pescadors que construïren una línia de casetes amb planta baixa i pis. Als inicis del segle XX es va convertir en un lloc d'estiueig i veiem interessants cases d'estil modernista.

Caldes d'Estrac es popularment coneguda amb el diminutiu de Caldetes, el topònim deriva del llatí caldarios, i del nom de persona Astaracum procedent d'Aquitània.


Abans d’arribar a Arenys s’acaba el camí coincidint en un túnel de la via i ens veiem obligats a enfilar-nos fins a la carretera per travessar el turó per dalt i creuar la via després.

Arenys de Mar tingué una gran importància marítima durant els segles XVIII i XIX. El port d'Arenys era l'únic existent a tota la costa nord de Barcelona, és l'exemple més evident de la llarga tradició marinera de la vila.

Finalment arribem a Canet de Mar, Canet del llatí cannetum significa lloc de canyes. De gran tradició marinera i turística, és un important centre cultural, són de gran interès les cases modernistes de Domènech i Montaner. Ha estat un recorregut interessant on podem destacar els ports d'Arenys i Sant Andreu, els passeigs que recorren la platja a la major part de l'itinerari, la dificultat de seguir arran de mar poc abans d'arribar a Arenys i unes platges amplies i endreçades.

Un tomb pels Rasos de Peguera

Arribem a l’estació dels rasos de Peguera de bon matí, el vent glaçat i la sorpresa de trobar-ho nevat, el dia abans ho havia fet, ens fa canviar en part la idea inicial que teníem pensada de l’excursió. Comprovem que en principi no ofereix cap dificultat especial fer l’itinerari sense raquetes i enfilem cap al roc d’Oró.
Ens proposem fer un recorregut circular que ens porta als principals cims que envolten els Rasos de Peguera: Els Rasos, el Pedró, els Rasos de Baix, el Roc d'Oró, el Puig Estela. Hi ha alguna grimpada a la pujada al Roc d'Oró i no vam pujar al Puig Estela perquè hi havia glaç.

Ens acompanya el Thor, un cadell que descobreix la neu amb molta alegria i no para de córrer amunt i avall sense parar, apart de tastar-la i assaborir-la per primera vegada
En el recorregut es veuen excel•lents vistes de la Serra d'Ensija amb la Paret de la Gallina Pelada, Serra del Verd, Port del Compte, el Cadí , Serra de Busa, Cingles de Queralt, La Figuerassa, pantà de la Baells. Puigllançada , la Molina, el Montsec..

El dia és clar i veiem al sud també la serralada Prelitoral: el Montseny, la Mola, Montserrat.
Al final ha resultat una excursió magnífica, hem disfrutat del bon temps i les vistes d'un paisatge espléndit!

D'Avinyonet de Puigventós a Llers

Avinyonet i Llers, dues poblacions situades al cor de l'Empordà però mirant cap a la Garrotxa i el Pla de l'Estany per causa de les vies de comunicació que divideixen la comarca. Són dues viles de gran importància històrica 

Avinyonet de Puigventós. El diminutiu Avinyonet es va començar a utilitzar probablement des del segle XIV per l'envergadura que anava adquirint la ciutat occitana d'Avinyó, que era seu papal.
Algunes troballes arqueològiques als voltants demostren que el lloc estava habitat a l'època romana, encara que es va fundar a l'edat mitjana. La ciutat va créixer prop d'un castell que pertanyia a l'ordre militar de l'Hospital.
Castell de la Comanda Hospitalera d'Avinyonet és un conjunt arquitectònic, en resten diverses construccions que foren edificades en moments diferents.
L’església de Sant Esteve es troba dins d'aquest recinte, és un edifici d'una nau, de planta rectangular, de murs emmerlats. Fou reconstruït al segle XV, època de la fortificació i reformat al segle XVIII.


El terme municipal de Llers és força extens i accidentat per turons i serralades de poca elevació. Són els darrers contraforts prepirinencs de formació calcària, que assenyalen el límit nord-occidental de la plana. Hi ha nombrosos torrents, on conflueixen les conques del Manol i la Muga.
 A la banda de llevant hi passava la Via Romana que durant l'Edat Mitjana va ser anomenada camí del Francès i que servia de límit dels antics comtats de Besalú i Empúries.
Aquesta situació de frontera durant l'Edat Mitjana va fer de Llers la zona més fortificada de l'Empordà. La vila tenia un castell baronial del qual en depenien onze més. El terme del castell era molt més extens que l'actual municipi.

Del castell de Llers, documentat el 1021, resta, la torre mestra cilíndrica, de gran diàmetre i murs molt gruixuts, envoltada per una muralla.
La fotografia de la torre pertany a Albert Sarola i és d'abans que comencés el procés de rehabilitació, que ens impedeix veure com era en orígen.
 Carles Fages de Climent va publicar el 1924 el poemari Les bruixes de Llers, amb il·lustracions d'un encara desconegut Salvador Dalí.