Un tomb per la serra de Llaberia

      Anem a visitar el poble de Llaberia  i  fer un recorregut per la serra del mateix nom.

 

                                                                                                        Mola de ColldeJou

    La Serra de Llaberia, la Serra de Montalt i la Mola de Colldejou, formen part del Priorat, el Baix Camp i la Ribera d'Ebre. Situades entre la falla del Montalt a l’oest, d’uns 50 km de longitud i a l’est per la falla de Reus – Valls, de 75 km.

                                                                                                cingles d'en Jover
  
    El relleu és força accidentat, amb barrancs encaixats i cingleres espectaculars, parets de roca calcària, balmes, coves, avencs i ponts naturals. Destaquen els cims del Mont-Redon, la Miranda, on hi ha instal·lat un radar del servei meteorològic, i la Mola.

  

    Sortim del poble de Llaberia i ens dirigim cap al torrent prop del cementiri, enfilem en direcció a la Mola de Colldejou fins al collet on el deixem i passem a l'altra banda seguint un camí que baixa en decisió, fins un corriol que surt de l'esquerra que dona la volta per sota dels cingles d'en Jover.

     Passem arran d'un barranc una bona estona i al fons apreciem el Priorat amb les poblacions de Falset i Marçà  Es puja un graó amb l'ajuda d'unes cadenes, fem una marrada per veure les restes de l'avió que es va estavellar i després seguim unes marques blaves que ens tornen al poble.

    A la història de Catalunya del segle XVIII sobresurt un personatge nascut a Capçanes, que va estar estretament vinculat a la serra de Llaberia. Es tracta del guerriller Carrasclet, un home profundament compromès amb el seu país, que va enfrontar-se al poder de Felip V un cop acabada la Guerra de Successió. La muntanya encara guarda el record de les seves gestes i de la valentia dels seus homes

   Els alzinars dels vessants de la mola de Colldejou van ser intensament aprofitats per produir carbó vegetal mentre que les pastures del capdamunt eren molt apreciades pels pastors. La seva silueta característica forma part indestriable dels paisatges del Priorat i del Camp de Tarragona.Llaberia és un nucli de població del municipi de Tivissa, a la comarca de Ribera d'Ebre. Es troba situat al vessant occidental de la serra de Llaberia. L'església parroquial de Sant Joan Baptista és romànica dels segle XII i fou fortificada.

    . És el poble més petit i més alt del municipi de Tivissa, està situat a 680 m sobre el nivell del mar..L’encant de Llaberia rau en la seva fesomia medieval que roman intacta.

De Pena-roja de Tastavins fins a les Roques del Masmut

     Anem a Pena-roja de Tastavins i pugem a les Roques del Masmut, al Matarranya de Terol. Ens enfilem pel darrera fins a l'altiplà i ens acostem a diferents punts del cim. Baixem pel mateix indret i fins al peu de les Roques després les voregem i acabem de donar la volta  tot passant pel riu Tastavins fins a l'inici de la ruta

    Sortim del poble i a mesura que comencem a caminar descobrim un paisatge agrest format per barrancs on creixen pins, alzines i plantes aromàtiques. El nostre camí, una pista forestal en bon estat, discorre per un camí ramader utilitzat pels ramats d’ovelles per desplaçar-se.

     El topònim 'Masmut' fa referència al poble bereber dels Masmuda, es creu que es van instal·lar en aquesta zona durant la dominació musulmana.
   El camí puja fins una cruïlla que ens mena a peu de les Roques del Masmut, on ens enfilem tot grimpant.

      Les penyes del Masmut amb una altitud màxima de 1.058 metres, és una impressionant mola calcària de color vermellós de parets verticals de més d’un centenar de metres, pel seu interès ecològic i paisatgístic està catalogades com a LIC - lloc d’interès comunitari
    A dalt del cim es pot gaudir d’una excel•lent panorama des de diferents punts, ja que és un altiplà. Avui fa molt vent i gairebé alcem el vol.

    De tornada seguim el sender que davalla per l'altra vessant i s'allunya progressivament de les Roques. Durant el primer tram les vistes de les Roques del Masmut són impressionants.

   Arribem al riu, normalment porta poca aigua i avui gens, seguim una estona pel mig, el creuem de nou i ens enfilem fins arribar al punt d’inici del recorregut.
     Pena-roja de Tastavins, probablement el nom prové del color vermellós de les roques del Masmut, és un poble del Matarranya a Terol. Enlairat damunt d’un turó, de carrers empedrats, costeruts i estrets que segueixen l’orografia del terreny, conformen un laberint urbà amb cases amb espectaculars balconades i ràfecs de fusta.
    L’església de Santa Maria de mitjan segle XVIII, barreja els estils renaixentista i barroc. L’edifici de l’Ajuntament, del segle XVI, alberga l’antiga presó. La Llotja, aixecada en el segle XVI per celebrar-hi el mercat i on després es van col•locar els safareigs.

   A l’entrada del poble hi ha el Santuari de la Mare de Déu de la Font, conjunt històric-arquitectònic que alberga un temple gòtic, un altre barroc, un bell claustre medieval i una hostatgeria reformada; el sostre del temple primitiu, és de fusteria mudèjar, amb policromats, està catalogada per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat.

Volta per la La Serra de Cardó fins al cim

   Pugem al sostre de la comarca de la Ribera d'Ebre, el Xàquera o Creu de Santos  a la Serra de Cardó i visitem algunes de les ermites.

   Sortim de l’aparcament al costat de l’antic balneari i seguim el camí dels frares, està marcat amb senyals grocs (PR-C-80)
   L’origen del balneari, que s’abastava d’aigües bicarbonatades i arsenicals provinents de les seves múltiples fonts, avui inexistents, es remunta al 1866 quan un grup d’empresaris tortosins n’adequaren les antigues dependències del convent. Durant la Guerra Civil va ser utilitzat primer com a seu de les Brigades Internacionals i més tard, coincidint amb la Batalla de l'Ebre, com a hospital de l'exèrcit republicà. Acabada la guerra el balneari va continuar la seva activitat fins l'any 1967. 

    Trobem les ruïnes de l’ermita de la Trinitat, que va ser transformada en casa de pagès i passem per dins de les restes de l’ermita de Sant Àngel.

   El 1605 uns frares de l’ordre dels carmelites descalços es van establir a una cova prop de l’actual ermita de la Columna. L’any següent la congregació va construir una capella, que fou la llavor del convent de Sant Hilari de Cardó i del ermitatge, amb un total de tretze ermites actualment en estat ruïnós. A principis del segle XIX havien 24 frares, però arran de la desamortització de Mendizábal, el 1835, el convent va quedar abandonat i fou saquejat.

   El camí s’endinsa pel bosc i puja per sota una cinglera fins assolir el Portell de Cosp i la teixeda de Cosp, on hi més de 200 exemplars. La font del Teix, hi ha un abeurador pel ramat. El teix que li dóna el nom està al costat de la font. Entrem dins la Cova Llòbrega, des d’aquest punt s’albira el mar, les muntanyes de Vandellós, Tivissa i les cingleres del Montsant.

    Seguim ascendint pel cantó assolellat de la muntanya i assolim el portell  Es fa patent l'abast del gran incendi de l'agost de 1995, que va cremar fins a 1.235 ha. A la zona assolellada creix el margalló, que es treballa a Rasquera i altres poblacions de la comarca per fer cistells, senalles o cabassos.

   Passem a l'altra banda del fons del torrent i accedim a un punt senyalitzat al peu d'un caos de roques fins a al punt més alt del recorregut. Xàquera o Creu de Santos, cim culminant de la serra amb molt bona vista sobre els entorns, veiem el Delta, les serres del Boix i del Montsià, el massís del Ports de Beseit, les serres de Pàndols i Cavalls, les serres del Montsant i de Llaberia, la Mola de Colldejou, les muntanyes de Tivissa i Vandellós...

    Tornem pel mig del bosc, a l’obaga, on alzines, roures i aurons cobreixen el terreny. Baixem pel barranc de la Columna, cal cercar el millor pas degut a les restes d'un esfondrament que ha espatllat el camí.

    Pugem pels graons del trencall que duu a l'ermita de Sant Simeó o de la Columna, la més singular del conjunt de Cardó. L'indret, és solcat d'agulles, pilars i perfils verticals. A l'altra banda del barranc, la visió de l'edifici suspès sobre l'agulla és espectacular.

Arribem al Balneari de Cardó, fi de l'excursió.

Camon, una vila del Pays de Mirepoix

   Tot seguint la ruta dels castells càtars ens trobem amb aquesta bonica i tranquila vila mil·lenària de Camon al mig de la vall i envoltada pel riu Hers.
   El seu nom ve del gal-romanès Cambo-dunam, que significa meandre fortalesa. És una vila considerada com una de les més boniques de França, on podem passejar per l'entramat de carrers medievals de l'antic recinte emmurallat, construït a l'entorn d'un imponent castell-abadia que fou erigit en els seus inicis per Carlemany.

    La llegenda diu que Carlemany el 778, de retorn de Roncesvalls, va fer construir un monestir i una església. La primera acta que dona fe de l’existència de l’abadia data del 923.
   Al segle X l'agricultura creix en els turons dels voltants de la vila. Els monjos propietaris de moltes de les terres, ofereixen als vilatans la seva protecció a canvi del cultiu de la vinya i els cereals per garantir les taxes que s'han de pagar a l'Abadia de Lagrasse.
   Els agricultors, ajudats per l’experiència dels monjos, construeixen feixes als turons de l’entorn, cabanes de pedra per albergar a les seves eines i creen un sistema hidràulic amb aqüeductes que faciliten els cultius.
   El 18 de juny 1279, la ruptura de la presa natural que retenia el llac Puivert destrueix Camon i tots els pobles de la vall. La reconstrucció serà entre 1280 i 1316 a imatge de les fortaleses reials franceses. Durant la guerra de 100 anys, es va construir un mur emmerletat al voltant del Priorat.
   L'església i el monestir són destruïts en gran part pels saltejadors de camins el 1494, no és fins a la segona meitat dels segle XVI que es reconstrueix de nou. Philippe de Lévis fa bastir la gran torre de planta rectangular i també les muralles que envolten el poble (1526-1535).
   El cardenal Georges d'Armagnac, que era prior de Camon, restaura aquestes fortificacions i fa edificar la torre de la cantonada oest del recinte entre 1560 i 1570. Es prenen totes les mesures de protecció contra les amenaces a la guerra religiosa. Els Priors que es succeeixen els segles XVII i XVIII, continuen enriquint el patrimoni, tot proporcionant elements decoratius de gran riquesa, tant a l’Abadia com al Castell.
  Amb la puixança econòmica la població creix fins a 860 persones. Alguns s’instal•len en barraques que esdevindran amb el temps les futures granges. Els monjos abandonen el convent sense resistència durant la Revolució. El Castell i l’Abadia són venuts com a bé nacional el 1791.

Avui dia una part de l'Abadia és un hotel que ofereix habitacions i un restaurant.

**les cabanes de pedra seca són molt semblants a les que podem trobar a Catalunya.
    És la vila dels rosers, doncs moltes cases en tenen a les façanes i pel maig es celebra la festa de la rosa.

itinerari al voltant d'Escaladei i visita a la Cartoixa

    

   Visitem la Cartoixa d’Escaladei amb l’ànim de contemplar el nou claustre que no podrem veure ja que ens hem adelantat al dia de la inauguració i roman tancat al públic. Fem la visita igualment de la Cartoixa per després seguir un itinerari que ens porta pel fons de la vall i als peus de la serra del Montsant .

     La ruta comença seguint el camí d'arribada a Escaladei, de cara a les parets del cingle Major del Montsant. El camí voreja el recinte del monestir i s'enfila per l'esquerra amb una vista dels marges de pedra seca i del monestir. Arribem a les ruïnes de la Pietat que estan envoltades d'arbres centenaris, els monjos que estaven malalts eren traslladats a aquest recinte per descansar i rebre les atencions sanitàries pertinents, més amunt trobem un antic forn de calç. Al fons de la vall i sota les cingleres del Montsant hi ha la font Pregona.

                                                                             imatges de l'itinerari al voltant de la Cartoixa
 

   La baixada que segueix el fons del barranc ens ofereix una impressionant perspectiva aèria de les ruínes d'Escaladei i ens permet arribar al peu de les coves Roges - un gran torm d'arenisques roges que els primers cartoixans van utilitzar com a pedrera. Arribem a la font del Manitral que en realitat és una mina que recull l'aigua dels costers del barranc i assegurava aigua corrent al monestir. Hem arribat al final del recorregut en el mateix punt d'inici.

  

  De Provença vingueren al segle XII els monjos de l’Ordre de la Cartoixa a construir un monestir i fundaren així la primera cartoixa de la Península Ibèrica. Escolliren un paratge singular, protegit per la Serra Major de Montsant.
   La cartoixa va subsistir fins el 1835, travessant èpoques de gran esplendor. Durant set segles els monjos feren poblar els camps, construir molins, difongueren el conreu de les vinyes. El Prior, d’aquí el nom de la comarca, podia exercir justícia i era el batlle general del pobles de la zona, centre de l’actual comarca.

       

    Amb la Desamortització de Mendizábal (1835) els monjos fugiren sobtadament, privats per decret de les seves terres i abandonaren cel·les, claustres, l’església i l’hostatgeria. En només dos anys la majestuosa cartoixa es convertí en un munt de ruïnes pel saqueig d’uns pagesos cansats d'haver estat sotmesos a vassallatge, de pagar delmes i de submissió.imatges de la Cartoixa d'Escaladei  

                                                            

  Avui dia es poden visitar les seves ruïnes fent un recorregut per l’exterior dels claustres, l’església i refectori, així com d’una cela reconstruïda amb tot detall. 

  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       imatges del poble d'Escaladei

   El poble d’Escaladei és un petit nucli sorgit al lloc on fou la conreria del monestir cartoixà que s’establí prop d’allí. Va ser la seu dels negocis de la Cartoixa, des d’on el germà conreador dirigia els treballadors, monjos o no, que tenien cura dels cellers, ramats, el molí d’oli i camps diversos.      

     De tornada veiem de lluny el perfil de Poboleda, l’antiga Populeta vora el riu Siurana, va ser on els cartoixans residiren mentre es bastia la Cartoixa d'Escala Dei.

  

Passejada entorn del poble de la Figuera - balcó del Priorat

      Fem una volta entorn del poble de la Figuera i arribem als miradors del Coll dels Solans, el Guixar i Sant Pau per després visitar el poble de la Vilella Baixa.

     El Coll de Solans a prop del poble, des d'on es divisa una perpectiva única de tota la comarca, és conegut com el balcó del Priorat.

                                     la Vilella Baixa en primer terme i la Vilella Alta al fons

   Des de l’Ermita dedicada a Sant Pau i la Mare de Déu de la Mola, es poden veure els Pirineus, les terres del Segre, les Garrigues, els Ports, el Maestrat i l’Aragó. 

   Molt a prop d’aquesta ermita hi ha un observatori militar des d’on es dirigí  la Batalla de l’Ebre a l'estiu de 1938.

                                                                  imatges del recorregut

   El poble de La Figuera és al nord del terme i està situat dalt d'una carena, a 578 m. alt., des d'on es pot gaudir d'un panorama impressionant. Se la coneix també com el sentinella del Priorat 

  

    El terme és un conjunt de valls separades per serres i barrancs, que formen el barranc de Rec de Bas que s'aboca a l'Ebre a la Ribera de l'Ebre

                                                                          imatges del poble de La Figuera

   La Vilella Baixa  218 m. alt, és dalt d’un turó, la travessen els rius de Montsant i Escaladei que s'ajunten on hi ha l'impressionant pont romànic de tres arcades.

    La característica més peculiar del poble és l'alçada de les seves cases, que poden tenir sis o més plantes a la banda del riu. L'escriptor Josep Maria Espinàs l'anomenà en un dels seus primers llibres de viatges La Nova York del Priorat.                                                             imatges de La Vilella Baixa   
   Destaca el Carrer que no Passa, on se situa el nucli original del poble. És un porxo d'arcs apuntats i el carrer no té sortida. En el primer dels arcs encara s'hi poden veure els forats que es feien servir per tancar-se dins el recinte emmurallat en cas d'incursions enemigues.
   El Sindicat Agrícola, modernista en no gaire bon estat i pendent de restauració.

 

   Ha estat una bona excursió, hem contemplat un ampli paisatge i la descoberta de dos pobles de característiques diferents amb  la seva història i personalitat.

Parc Natural de la Serra del Montsant - congost de Fra Guerau

Aquest bell paratge que forma el riu Montsant quan s’obre pas entre roques imponents de formes arrodonides, entre la Serra de la Llena i la del Montsant, és un dels llocs més emblemàtics del Parc Natural.
L'ermita de Sant Bartomeu és un dels racons més bonics del Montsant, és l'única ermita romànica de la serra, amb uns cirerers de pastor impresionants i al costat esquerra una petita balma a on teniu assegurada l'aigua tant a l'hivern com a l'estiu.

El congost deu el seu nom a l’anacoreta Fra Guerau que habità en una balma propera al riu, a l’Edat Mitjana, al costat de la qual s’hi alça l’ermita romànica de Sant Bartomeu. L’entrada al congost s’inicia a les Cadolles Fondes, unes basses esculpides a la roca que ha modelat l’acció de l’aigua. Un altre dels atractius és el pontet penjat que cal travessar sobre el riu per arribar a l’ermita.

Del fons de la vall a les crestes més altes, aquest recorregut ens permet gaudir dels contrastos del paisatge del vessant nord del Montsant.
El camí, quasi tot el temps en forma de sender, l a senyalització ens permet seguir la ruta en els moments de dubte.
Té una certa dificultat en alguns trams: l'ascens llarg i sostingut, la baixada, molt forta al començament, cal anar amb compte també en el moment de superar les crestes dels ventadors.

És un recorregut adequat per qualsevol època de l'any però no s'hauria de realitzar en cas de boira i cal tenir molta precaució si les roques estan mullades.

Un cop acabada la ruta vam dinar a Santa Magdalena, on hi ha una excel·lent lloc sota d'uns espléndits plataners que fan una ombra que s'agraeix. Després a Ulldemolins per comprar oli i vi de la terra, descobrir els seus racons i un passeig per la bonica vila de Vimbodí, per acabar al capvespre a Poblet sota la pau del monestir.

*

*

*