El conjunt monumental de Coaner, romànic llombard

   Dins del terme municipal de Sant Mateu de Bages, i molt proper a Súria, hi ha el lloc de masos dispersos de Coaner, amb una població de 25 habitants, centrat per la torre circular i l’església de Sant Julià, testimonis de l’antic castell medieval.

   Sortim de Súria, amb la intenció de fer una circular que ens porti fins a Coaner.

   Iniciem la ruta des del Pont de Reguant que travessa el riu Cardoner, davant de la Casa de Cal Vinader, per una pista asfaltada que porta cap a Mas Pujol

  Contemplem des d'aquest punt una panoràmica de Súria
  Pel camí ens trobem una cursa, corren amunt i avall tot enfilant cims i valls

   Aproximadament en una hora arribarem a la Font del Ferro. A partir d’aquí anirem seguint les marques grogues del PR-134 per una pista molt planera.
 Apropant-nos cap a Coaner, deixem les marques grogues i ens desviem a l’esquerra, pujant la pista gaudirem d’unes magnífiques vistes per sobre de Coaner. 

   Arribem a Sant Julià de Coaner on gaudim del conjunt de la torre i l’església romànica llombarda i del santuari de la Mare de Déu de Coaner.

   El conjunt monumental de Coaner, romànic llombard, és situat en una vall dins del Pla d'Espais Interès Natural de la Serra de Castelltallat.
   Esmorzem al resguard del Santuari que es troba a prop de l'església.

   El santuari es va erigir a l'any 1654, per perpetuar, segons la tradició, el record de la troballa de la Verge al peu del torrent, en aquest mateix punt.

    L'església de Sant Julià, juntament amb l'antiga torre del castell i la masia de can Serra, ofereixen un conjunt romànic de bellesa peculiar damunt un paisatge rocós. L'església de Sant Julià Coaner. Es troba dins del recinte del castell, al costat de la torre.

    És un edifici del segle XI. El campanar és de torre, de planta quadrada, de dos pisos, amb una coberta de lloses, a quatre vessants, i està edificat damunt de la nau central. La data pot ser una mica posterior. A l'interior del temple es conserven tres ares de pedra que pertanyent als tres altars que hi havia, un a cada absis.

    La Torre és l'únic element que ha subsistit de l'antic castell. Es tracta d'una construcció de planta circular, molt esvelta. Fou construïda cap a l'any 1000 i es pot relacionar amb altre torres de la mateixa època, com per exemple les torres de Fals.

   La torre està corronada amb merlets. L'interior està format pels baixos, dos pisos i un terrat superior. la separació dels nivells superiors es deu a dues arcades que estan situades al centre de la torre.

 Imatge antiga d'un aplec a Coaner
De tornada seguim la pista que travessa vàries vegades la riera direcció al mas de La Ribera

    Passem pel costat de Cal Jover antiga fàbrica

    I arribem a Súria seguint el curs del riu Cardoner

 Ara seguim el curs del riu fins a creuar-lo pel mateix pont que ens porta al lloc d'on hem sortit

  I arribem a Súria seguint el curs del riu Cardoner

Powered by Wikiloc

Els Emprius - Parc de Sant Llorenç del Munt

    Anem al Parc de Sant Llorenç del Munt per enfilar-nos als Emprius, una serra situada al municipis de Mura a la comarca del Bages i el de Sant Llorenç Savall a la comarca del Vallès Occidental, amb una elevació màxima de 883 metres.

   És com una espina dorsal que s’estén a l’est del Montcau i hi connecta pel collet del Llor, perllongant-se cap al nord perdent alçada progressivament.

   Envoltat de cingles de roca: les agulles de Finestrelles, la Vella, el Puro i el Queixal Corcat.

   “A l'estiu del 2003, la carena rocosa i amb poca vegetació dels Emprius es va interposar a l'avanç del gran incendi (4600 Ha) que va arribar de l'est, de Sant Llorenç Savall i Monistrol de Calders, aconseguint aturar-lo. D'una altra forma el foc hagués arrasat els alzinars del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, el Montcau i la serra de l'Obac.”

  Sortim del Marquet de la Roca situada al fons de la val del Llor, al fons es divisa la carena dels Emprius

  Des del Marquet de la Roca agafem un corriol que s'enfila paral·lel al torrent del LLor, que avui porta molta aigua.

         Abans però visitem un forn de pega a prop de la masia

   Ens aturem a la font del LLor, al principi del camí. Una font ben arranjada, en un indret ombrívol i preciós.

    Avui baixa aigua a dojo pels camins que menen al torrent

  Seguim enfilant fins a una cruïlla ( a l'esquerra va a la Cova Simanya i a la dreta els Emprius)

   Nosaltres seguim cap a la dreta que passat un corriol s’obre i s’enfila on podem veure les agulles de Finestrelles

   Entrem en un camí fressat que descendeix un tram arran de roca per poc després tornar a remuntar El camí travessa unes roques i ja som dalt dels Emprius.

    Tenim al davant el llarg altiplà dels Emprius, amb una ampla panoràmica,

  a la nostra esquerra el turó del Montcau i al fons Montserrat i el Bages,

   a la dreta l'ampla vall d'Horta, també divisem el castell de la Pera i més enllà el de Granera, el Puig de la Creu i les poblacions de Sant Llorenç Savall i al Nord la carena del Pirineu.

   Recorrem tota la carena i quan s'acaba el camí cerquem a la nostra dreta una fita que ens senyala el lloc de baixada, en principi força pronunciat i que més endavant es suavitza,

      a prop nostre veiem les restes del castell de Pera

anem a sortir a la vall d'Horta a un ample camí que corre paral·lel a la riera d'Horta.La riera baixa avui pletòrica

    Arribem a un punt que un indicador ens mena cap el Marquet de la Roca tot travessant la riera per una passera

i després d'un breu recorregut arribem al punt d'inici, sortint per la part del darrera del Marquet de les Roques

      El Marquet de les Roques és un casal modernista, protegit com a bé cultural d'interès local. La masia -amb masoveria que data de l'any 1200- és una de les cases de camp més privilegiades perquè l'aigua és abundosa, la mateixa de la Font del Llor.
   L'any 1895 fou totalment restaurada, donant-li a la vegada, l'aspecte de masia i de casa-castell senyorial.

    En altres temps casa pairal i residència d'estiueig del poeta Joan Oliver, on aquest organitzava tertúlies literàries.
     "Mai no oblidaré les nits d'agost al Marquet de les Roques, al fons de la vall d'Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinat amb el maó vist. Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobre tot prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques” Joan Oliver, Temps, records

Powered by Wikiloc

L'entorn del Pont Vell i el Castell de Castellbell i Vilar

    Castellbell i el Vilar es troba en un terreny  trencat i muntanyós que actua com a corredor biològic entre els parcs naturals de Montserrat  i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. 

   Anomenat el mirador de Montserrat perquè es pot observar tot l’espadat íntegre de la muntanya de Montserrat, amb els seus cims, parets i agulles.

     El riu Llobregat travessa el municipi de nord a sud i dibuixa un gran meandre d’interès natural a l’alçada del turó del Castell que en aquest tram es troba envoltat per un variat bosc de ribera que acull una gran riquesa faunística.

   El Pont Vell construït al segle XV pel senyor de Castellbell, al llarg dels segles no ha sofert transformacions importants i és considerat un dels ponts més autèntics d’origen medieval.

   El poble té un important patrimoni industrial que data de finals del segle XIX, quan s'edificaren diferents fàbriques tèxtils i colònies industrials. Es troba dispers en diversos nuclis que corresponen a les antigues colònies fabrils Burés, Borràs i Bauma

  

   El 1872, Esteve Burés instal·la la fàbrica i al mateix temps construeix habitatges per als obrers, ja que es tracta d’una zona despoblada,  per això compra al Marquès de Castellbell els terrenys, una quartera de sembrat per 750 pessetes, en els quals construeix la nova fàbrica de teixits i filats i per 1800 pessetes, altres dos quarteres i 4 quartans i mig  perquè pogués passar un canal pel mig.
  El 1971 un riuada destrueix l’edifici i la fàbrica.

 

   El castell de Castellbell es troba situat dalt del turó, que es pot veure des de diferents punts. És una fortificació documentada des del 979,  amb el nom de Castell Beliti, que en origen actua com a eina defensiva i de domini territorial.durant l’època de reorganització i expansió política dels comptats catalans.

    Per la seva situació estratègica vigila el pas sobre el Llobregat, controlant el pont i el camí que obre l’accés a Manresa, Cardona i Berga; i per extensió a la Cerdanya i França. D’altra banda, també és la fortalesa que domina la ruta més bona d’ascens als monestirs de Montserrat.
  Durant la guerra de Successió, juntament amb Cardona, va esdevenir una guarnició resistent a l’ocupant borbònic, fins i tot després de la caiguda de Barcelona. Finalment, amb la guerra perduda, va capitular el 18 de setembre de 1714.

   Ens expliquen que avui dia és propietat del metge del poble, que va fer construir un ascensor que modifica i desfigura el seu perfil.

   Arribem al peu del castell  i com que és de propietat privada i no s’hi pot accedir el resseguim pel peu fins arribar a l’altra extrem del penya-segat fins a l’església de Sant Vicenç, indret d’aplecs i trobades, que la gent del poble anomena l’ermita, on acabem la passejada.

Monestir de Santa Maria de l'Estany

Santa Maria de l’Estany és una joia del romànic català, fou una de les principals abadies del país.

El segle X s’establí una petita comunitat de canonges per viure seguint la Regla de sant Agustí.

L’església de Santa Maria, del segle XII, conserva el mateix estil primitiu simple i auster: planta de creu llatina, formada per una nau àmplia i llarga creuada per un transsepte i acabada amb tres absis. Cal destacar-ne l'escultura de la Verge, Marededéu gòtica, d’alabastre del segle XIV.

Des de fa més de tres segles, el monestir és la seu de la parròquia de Santa Maria de l’Estany. Del monestir medieval en resten l’església, les sales del museu i, sobretot, l’extraordinari claustre romànic, una joia de l’escultura religiosa de nivell internacional..


En les dependències del monestir s’hi conserva un important arxiu històric. En ell s'hi guarda una part de la documentació de l'antic monestir -compres, vendes, testaments, capbreus, etc-, d'entre la qual es pot remarcar una bona sèrie de pergamins dels segles XII, XIII i XIV. També s'hi guarden els llibres sagramentals -batejos, casaments, defuncions- de la parròquia de Santa Maria, així com diversos llibres notarials.

El poble ha crescut a redós del monestir i de l’estany que li donà nom.

El Dolmen, el Puig Rodó i la Mina de Santa Maria de l'Estany

Anem a Santa Maria de l'Estany, per veure la Mina, pujar al cim del Puig Rodó, accedir al Dolmen del mateix nom i retornar, tot voltant el turó, al poble de nou.

L'antic Estany que dóna nom al poble, afavoria la caça, la pesca i també l'agricultura, però per altra banda, era un focus de mosquits, d'infecció, de paludisme... que, segons moltes referències històriques, era el mal endèmic de l'Estany. Per aquest motiu va ser dessecat per ordre de l'abat Carles de Cardona, el segle XVI
El mestre d’obres va ser Joan Burdó de Sant Feliu de Torelló, mitjançant la construcció d'una mina que encara avui es conserva, de 12 pams d’alçada per 6 d’amplada que anava del Pontarró – boca nord, on s’inicia un torrent que desguassa a la Gavarresa – a l’estany.
El cost de l'obra va ser de 135 lliures. L’obra va ser ampliada el 1735 fins al mig del prat.
L’estany encara es pot apreciar parcialment en èpoques de pluges notables quan el drenatge de la mina no dona a l’abast i es forma novament un embassament temporal.

El Pontarró, del qual es conserva solament el nom, és ara la boca nord de la Mina, i sobre ell passa el camí cap a puig Rodó. El Padró del Pontarró és un monument recordatori erigit per Guillem de Rocafort el 1668, en agraïment per no haver-se fer mal en caure daltabaix del Pontarró una nit que tornava de Barcelona.
Des de dalt del turó es gaudeix en dies clars d’una vista extraordinària del Bages amb els cingles de Bertí, Sant Llorenç i Montserrat al fons en direcció sud, al nord la vegetació impedeix la visió de la serralada Pirinenca. Ruta circular, veurem el Padró, la Mina, el Puig Rodó, el Dolmen del mateix nom, alguns camps, masies i la Font Vella. Malgrat que es pot fer a peu, és aconsellable en bicicleta, ja que és força planer excepte el tram inicial i la pujada curta al turó que cal fer a peu per un corriol.

Les fonts a l'entorn de Navarcles

La ruta de les Fonts és un itinerari circular que permet recórrer les més importants de la rodalia de Navarcles. Les últimes pluges han fet reviure el riu Calders que baixa ple de vida i les fonts que ragen a cor que vols.

De passeig arran del Calders - les fonts de Navarcles

Sortim del poble seguint el curs de la riera de Navarcles per després retornar pel GR3, a l'alçada de la masia i font de l'Angle ens desviem i deixem el camí per seguir arran de l'aigua amb la sorpresa que l'hem de creuar fins a quatre vegades, l'aigua baixa neta i fresca però el llot i verdet del fons fan venir esgarrifances, és molt bonic l'itinerari però no té sortida, al menys quan ha plogut molt, és aconsellable doncs no deixar el GR3.

Font Vella i la font de la Mina  Al Parc de la Font Vella, són les fonts més populars i visitades de Navarcles.  
Font dels Sobreixidors Al passeig de les Fonts. Quan el 1899 els navarclins van fer la primera canalització de l'aigua al pou de Solervicens per fer-la arribar a petites fonts escampades pel poble, van haver de fer un sobreeixidor per deixar anar l'aigua sobrant, d'aquí el nom de Sobreeixidors.
 
Font Nova. L'espai és fresc i obac i hi ha taules per poder-hi fer pícnic.  
Font de Solervicens. És una font molt antiga que devia proporcionar aigua al mas que li dóna nom; la data de 1818 inscrita damunt la font recorda una gran secada que hi va haver, segons es pot llegir de la història del mas.

Font de l'Angle Es troba al vessant que aboca damunt del riu Calders, una zona molt abundant en fonts; és una font situada dins una barraca i raja des de temps immemorials.  
Font dels Boixadors  Cal relacionar el seu nom amb la presència abundant d'aquest arbust a la zona.  
Font de la Cura Situada en començar el parc del Llac de Navarcles, documentada per primera vegada el 1891.

mar d'ordi - les onades que fa el vent en els camps d'ordi ens recorden a un mar de silenci i pau.
*
*