dimarts, 17 de novembre de 2020

Passeig per la Vall de Mur

      Fem un tomb per la Vall de Mur a Sant Llorenç de Savall

        Iniciem el recorregut a l'ermita de mare de deu de les Arenes

 i tot seguit pugem per la riera de les Arenes fins a la masia del Dalmau


 trobem un banc al mig del bosc aprop de la masia

 una barraca


       arribem a la masia del Dalmau El Dalmau és un mas del municipi de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental), situat a la vall de Mur, a la vora del torrent de la font del Cubell, situat a uns replans anomenats Quintana del Dalmau, molt a prop de Sant Pere de Mur.

és un dels massos més antics del terme, ja citat el segle XII sota domini del monestir de Sant Llorenç del Munt. El mas prosperà durant l'edat mitjana i pogué superar la crisi de la baixa edat mitjana, durant aquest període es va aprofitar de la seva relativa bonança econòmica i s'annexionà els terrenys dels anomenats massos rònecs (abandonats) del voltant, aconseguint ser el mas més pròsper de la regió durant els segles xv i XVI. Va ser habitat fins al segle XX per la família Dalmau.

contraforts

Es conserva la casa, la masoveria i diverses dependències agrícoles. El conjunt degué ser reformat i ampliat durant els segles XVII i XVIII segons indiquen les dates gravades a les llindes. Conserva notables elements arquitectònics d'aquests segles com un portal dovellat, diferents finestrals i un rellotge solar.[

 

     Ens enfilem per un corriol que surt de darrera de la casa fins al peu de sant Llorenç per contemplar els turons i canals


Baixem fins a Sant Pere de Mur. La capella és petita i de planta rectangular. No conserva avui dia la mateixa imatge que oferia en l'època de la seva inauguració en el 1101. En el segle XVIII el temple experimentà obres de reformes capgirant-se l'orientació del temple i suprimint-ne l'absis original. A migdia i a tramuntana s'hi poden veure encara dues portes tapiades, de caràcter romànic.




El nom original de la capella és Sant Pere del Mur però més endavant va prendre el nom de Dalmau per la proximitat amb la masia. 

Anem a trobar un camí que ens porta fins a la masia del Daví

pel camí trobem un antic safareig
i ens desviem abans d'arribar a l masia per veure la font
Arribem al Daví 

El Daví és una obra del municipi de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) protegida com a bé cultural d'interès local.


Masia de la vall de Mur, situada al fons d'aquesta, sota la paret de la Morella. Consta de planta baixa, pis i golfes amb la teulada a dues aigües.


Aquesta masia està documentada des del segle XII. La seva època més prospera va ser als segles XVI i XVII, moment en què incorporà alguns masos rònecs de la vall de Mur
de tornada passem pel pi de les Quatre Besses on conflueixen les rieres de Santa Agnès, la del Dalmau i la riera Seca que es converteix en la riera de les Arenes que es per on baixem
fins a trobar el pont de la carretera que va Sant Llorenç del Munt

on acabem la passejada


dimarts, 19 de juny de 2018

De Sant Miquel del Fai a Sant Pere de Bertí


   Anem a Sant Miquel del Fai amb la intenció de fer una circular tot arribant a Sant Pere de Bertí que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situat damunt i al nord dels Cingles de Bertí, al límit amb els termes de Bigues i Riells i el Figueró.
   Seguim les marques del GR 5 que porta cap a Centelles, és un camí asfaltat que voreja el caire de la cinglera de la Vall de Riells
  Trenquem a la dreta i traspassem el torrent del Rossinyol per sobre de la Balma de la Roca Gironella.
  Arribem a un edifici en estat ruïnós anomenat  Casa dels Frares, com molts de la contrada. Vista panoràmica sobre la vall del Tenes
   El camí va planejant per les planes de Soler de Bertí i per sobre de la cinglera de la casa de l’Ullà
   Deixem a ma esquerra la pista que mena a la casa de Barnils i seguim a ma dreta per una pista que baixa fort vers al sot de Barnils
  Al costat d'una alzina veiem els senyals de GR5
   Arribem a Sant Pere de Bertí, A la banda de migdia hi ha el cementiri i adossada a l'església hi ha la sagristia i un comunidor que presideix l’entrada del clos del pati de l’esglesiola, on hi passem una bona estona tot descansant sota l’ombra i reposant energia tot fent un mos i prenent alguns apunt d’aquest indret tan bonic
   L'accés al nou campanar és interior mitjançant una escala de cargol. La nova campana hi és des del juliol del 1998, de nom Clara.
    La porta d'accés també és amb arcada adovellada. Un nou element a la façana de la rectoria, un rellotge de sol.
   El lloc apareix documentat en les fronteres més antigues de la diòcesi de Vic, l'any 978, com a castrum Bertini o Bertlli. L'indret eclesiàstic apareix a la documentació de Sant Miquel del Fai de l'any 1031, que l'anomenen Bertino.
   Va ser el centre d'una sèrie de masies força disperses que s'han anat abandonant. L'any 1718 només es comptabilitzaven 55 habitants.
    A les seves proximitats s'ubica la capçalera del torrent de Bertí, afluent per l'esquerra del riu Tenes.
   Deixem sant Pere de Bertí i baixem suaument pel sot de Carós, traspassant el torrent del mateix nom
   El camí va planejant i s’enlaira per sobre de la cinglera que es forma sobre el torrent de Puigfred, tot obrint-se sobre la vall del Tenes
   Per damunt nostre, ens domina la casa de l’Ullà
   La recuperació vegetal després de les cremades és molt esponerosa
   El camí que continua planer va dibuixant-se per sobre de la cinglera, cada cop més obert.
  A sota nostre tenim Riells del Fai, més enllà Sant Feliu de Codines, a ma esquerra Bigues i Santa Eulàlia de Ronçana
  L’alzinar que es va salvar del foc, ombreja el camí en aquest indret

   Traspassem el torrent de l’Unyó   El camí va retallant-se tot revoltant la cinglera i mostrant tota la bellesa de les roques il·luminades pel sol de mitja tarda
   Anem en direcció tramuntana, per sobre la vall del Tenes, prop de Sant Miquel del Fai
    Pel camí trobem molts cireres d'arboç
  curulls de cireretes boníssimes!

  Al nostre costat esquerra, mirant a ponent, a l’altra banda del riu, veiem la petita ermita romànica dedicada a Sant Marti
  A ma dreta destaca la cascada de Sant Miquel del Fai, despenjant-se per la falla del riu Tenes
  Ressalten sobre la cinglera els edificis de Sant Miquel del Fa, ja som a prop del punt de sortida, cal baixar de la cinglera per un camí fresat i estret
   Pont d’entrada al recinte de Sant Miquel del Fai que vam trobar tancat per obres i on acabem el recorregut

 Aquesta excursió la vam fer l'octubre del 2017
   Itinerari extret de la XXIII Ronda Vallesana - Sant Quirze de Safaja de la UES ( unió excursionista Sabadell

dimarts, 15 de maig de 2018

El penyal d'Ifac a la Marina Alta


  Passejant per la platja d'Altea i contemplant de lluny el Penyal d'Ifac, vam decidir de pujar-hi.
  El penyal d'Ifac és una penya aïllada, localitzada a la població de Calp a la Marina Alta, de 332 m d'altura, que s'endinsa en la mar Mediterrània, formant una petita península.
  Aquest paratge de 47 hectàrees va ser declarat parc natural pel govern valencià el 28 de gener de 1987.
   És una enorme massa calcària que cau de manera abrupta des de 332 m d'altitud fins al mar. Està unit a terra per un istme. Per les seues característiques físiques, és un vèrtex geodèsic de tercer ordre que en el seu moment fou utilitzat per a la triangulació d'Espanya.
   Travessem la porta d’accés al parc i iniciem l’ascens per un sender, envoltat de baranes de fusta.
   Després d’un parell de revoltes ens trobem al mirador de Ponent, orientat al sud, amb unes increïbles vistes en especial sobre el morro de Toix i la serra Gelada.
   Al penyal d'Ifac s'han establit diversos poblats des de temps remots. Al peu del massís, en el seu vessant occidental, es va establir un poblat iber entre els segles IV-III aC.
   En època romana, la població va descendir a l'istme que uneix el penyal amb el continent, però troballes de ceràmiques i peces numismàtiques permeten afirmar que a l'edat mitjana es van tornar a habitar els vessants del penyal. Tanmateix, els continus atacs de navegants des del mar obligaren els habitants a descendir cap al poble de Calp i crear un sistema de vigilància per a fer front a les incursions pirates. 
    El sender ascendeix envoltat d’una vegetació única, ja que, gràcies a l’aïllament del penyal durant mil·lennis, representa un rar reducte del Terciari que no va ser envaït per les carrasques i els roures valencians.

   Ens criden l’atenció les capritxoses formes dels pins, quasi completament tombats per l’efecte dels forts vents de llevant de la zona.

   Veiem parets verticals d’esquerra a dreta, aparentment no hi ha continuïtat, però al final del sender es troba un vistós túnel artificial que comunica les vessants nord i sud.
   A començament del segle XIX es va obrir aquest túnel que travessa una de les parets per la part nord-est, des de llavors es pot ascendir per un camí fins al cim.
    El pas continuat durant dècades de visitants ha polit tant la pedra que resulta perillós el seu caminar, per la qual cosa ens ajudem de cordes instal·lades al seu interior, a modo de passa-mans, per a creuar-lo amb la màxima seguretat.

   Arribem a una bifurcació i seguim recte per a visitar l’antiga caserna dels carrabiners, una plataforma de vigilància situada a l’extrem llevantí del penyal, on gaudim d’unes vistes increïbles sobre la mar.


  De nou a la bifurcació, amb el cim a la vista i a uns quinze minuts de distància, ens dirigim en direcció oest per un sender estret i rocós

  Si be fins ací la ruta és un suau passeig, a partir d’aquest punt hi ha un cert risc de relliscada per caminar durant molts trams per roca nua, molt esvarosa inclòs quan està seca. 
 
     Ens trobem als peus d’un barranc, si alcem la vista a la dreta dalt del mateix ja podrem distingir el cim.
     Caminant vora els penya-segats de la vessant nord veiem la costa entre Calp i Moraira, amb el Montgó al fons i on únicament les taques blanques de milers de xalets aconsegueixen llevar l’atractiu del paratge.
   A punt d’arribar al cim cal fer una menuda trepada per pedra llisa, passem a pop d’una olivera i de sobte ens veiem dalt del penyal d’Ifac, vèrtex geodèsic de tercer ordre amb 332 metres de roca vertical que cauen a plom per la vessant oest.
   Una panoràmica des del cim on es veuen les Salines de Calp que ja formaven una llacuna, en temps dels grecs, s'estenia des del penyal fins a les muntanyes més pròximes. Posteriorment, va ser tancada per un cordó i reblada per arenes transportades pel vent. La llacuna fou convertida més tard en salines, que van ser abandonades al segle XVII per a després ser novament recuperades.

  Tornem pel mateix camí sempre contemplant un paisatge únic
  Al capvespre i gairebé al final del recorregut albirem Benidorm que mostra els seu perfil darrera de la serra Gelada
  Aquest és el recorregut fet

Powered by Wikiloc

entrades al bloc