Del Santuari del Miracle a Torredenegó i Sant Jaume dels Tracs

    Fem un tomb pel cor de Catalunya a prop de Pinós al Solsonès, sortint del santuari del Miracle en una circular planera que ens porta a visitar esglésies romàniques, el barroc i dòlmens, envoltats d’un paisatge esplèndid.

   Arribem a una capella situada al turó de Sant Gabriel, segle XV, des d’on es pot observar gran part de Catalunya.en un dia clar com avui.

     Veiem l’Aneto amb claredat, davant seu el Turb, la roca de Canalda, el Puig Sobirà, el Port del Comte, el Cadí, la Serra del Verd, el Pedraforca, Ensija, els Rasos de Peguera..

    al sud el Montseny, Sant Llorenç del Munt, les serres de Castelltallat  Pinós i Montserrat

       A prop es troba el Roc de la Mare de Deu. Es tracta d'un Hemidolmen de uns 2.000 anys a JC., la llosa es troba al seu costat. Els seus moviments posteriors dificulten saber la seva original orientació

.
   Trobem la creu de ferro que es coneix com la Creueta, i que dóna nom també al Camp de la Creueta que hi ha al seu costat. Indica l’encreuament de camins ramaders.

   Ens aturem a Santa Maria de Torredenegó prop de la casa Cantó. La primera notícia és del 1142. "Sancte Marie de Turre de Negó". Aquest topònim fa referència a una torre o mas fortificat, al voltant del qual s'estenia una zona amb diferents masos escampats i propietats feudals sota el domini dels comtes d'Urgell.

   L’església Romànica del segle XII.de planta rectangular i de nau única. L'interior presenta una volta de canó Al frontis s'alça un campanar d'espadanya amb dues obertures, la rectoria forma part de l’edifici

   Arribem a Sant Jaume dels Tracs dins de l'antic terme del castell de Riner. Edifici d'una nau amb coberta a dos vessants. A llevant es troba l'absis semicircular. Al mur de ponent es va afegir un porxo i la torre d'un campanar.

   En la cornisa del mur meridional hi ha alguns elements esculpits, de caràcter popular. Destaca una figura humana en posició jacent, que posa la mà esquerra al pit i l'altre sota el ventre.

    Som de nou al Miracle, al voltant de la plaça del santuari hi ha la Casa Gran, antic alberg de peregrins. L’església es comença a construir a la segona meitat del segle XVII i 150 anys després, amb la invasió dels francesos, es deixa inacabada tal com podem veure a l’actualitat.

     Al seu interior contemplem l’impressionant retaule barroc obra de Carles Morató  i el retaule Renaixentista

   A la tarda ens acostem al Dolmen de Llanera a Can Vila. Un cop s'arriba a la casa, a uns 100 metres en direcció nord-est, hi ha un camp de conreu. Vorejant aquest camp s´arriba al promontori on està emplaçat el dolmen.

   El Dolmen de Llanera o de la Vila es pot considerar el més gran de Catalunya, la prova de Carboni 14 l’ha data el 2.250 a.C. en el Neolític final  Descobert l'any 1916 per Mn. Serra i Vilaró, aquest jaciment era conegut com la "Torre dels Moros" 

   Destaca la seva funció original d'enterrament col·lectiu en època neolítica; en la segona fase, les cendres i la ceràmica trobada d'època pre-romana i romana, plantejaria la possibilitat que s'hagués emprat el dolmen com a habitació. Finalment, es creu que hi va haver una tercera ocupació de l'espai entorn del s.XVIII que hauria barrejat molt les restes d'ossos i d'altres materials. Aquestes troballes formen part de la col·lecció arqueològica del Museu Diocesà de Solsona.

Powered by Wikiloc

Aquest itinerari és tret del llibre Camins del Solsonès - 15 itineraris per la plana i la muntanya - de Marcel Camps i Josep Ferràndiz
*
*

Odén - Caminada Canalda

       La caminada de Canalda ens porta per l'acollidora raconada del Montnou, aquest any transcorre per la serra d’Oden entre comunals i masos aïllats: Sant Martí de Cavallera, el Montnou, el Call, castell d’Odèn, Santa Cecília, forat Colomer, Sant Miquel del Soler i els camins, la vegetació i paisatges que ens acompanyen durant tot el recorregut.

    Sortim de l'ermita de Sant Martí de Cavallera en direcció al Montnou tot passant pel pi de la Creueta.
    Enfilem fins el portell de les Bòfies, el punt més alt del recorregut, passem per algunes masies escampades pel Montnou  i arribem al Call, la casa més gran d’aquest antic poble d’Odèn on reposem energies amb un bon esmorzar

    Passem per sota del castell d’Oden i arribem a Santa Cecília, entrem per darrera en una espectacular vista aèria 
    La primitiva construcció romànica és del segle X., el mur de migjorn de l’església fou aprofitat per a la nova construcció actual, bastida el segle XVIII. A ponent hi resten encara uns metres de la volta apuntada primitiva, on s’hi construí la sagristia. 
   Ramon d’Odèn (1212), abans de peregrinar a Sant Jaume de Galícia, deixà tots els seus drets sobre el castells d’Odèn i de Timoneda al monestir de Solsona.

       Seguim el camí ral que conflueix amb el de llarg recorregut GR1, amb una forta pendent, arribem al punt més baix de la caminada.
       Riu amunt hi ha el forat Colomer, impressionant congost excavat per les aigües del riu d’Odèn en baixar del Montnou.

      Enfilem cap a la font de Fontanelles, trobem dues masies el Soler de Baix i el Soler de Dalt. Un lloc solitari, sota la Roca Gran de Puig Sobirà i dominant la vall del Riu d'Odèn que baixa de la raconada del Montnou.

    
       A poca distància s'aixeca l’ermita romànica de Sant Miquel. Tot i que fou usada com a magatzem, ha estat restaurada i se n'ha conservat l'estructura.

    Arribem de nou a Sant Martí de Cavallera contents per la descoberta de nous indrets que hem compartit.
   Més informació al bloc de Canalda Kanavita. L'informatiu de Canalda

A l'entorn de Vallferosa

   Itinerari circular a l'entorn de Vallferosa, una vall situada gairebé al centre geogràfic de Catalunya, a la comarca del Solsonès, travessada per les rieres de Llanera,  Vallferosa i  Comabella. Trobem boscos, masies, conreus en petits camps i pastures.

   Ens dirigim cap al Cementiri dels Nens Xics, tombes antropomòrfiques excavades a la roca, setze tombes medievals juntes, alguna d’elles de petites dimensions.

      Ens aturem a Santa Maria de Sasserra, ermita i actual seu parroquial de Vallferosa des de l'any 1940 ja que es traslladà a aquest indret perquè durant la guerra Civil van cremar la parròquia de Sant Pere.

    Travessem la carretera i anem cap a Clavells, és una gran masia que fou seu del senyor feudal al desaparèixer el castell de Vallferosa.

    No hi ha paraules per descriure la sensació que sentim en veure la torre de Vallferosa. Ens trobem davant d'una obra mestra de la arquitectura militar europea del segle X. de 32 metres d'alçada  És l'única edificació que resta en peu des del primer mil•leni, amb unes dimensions i característiques similars, molt ben conservada i de molta alçada en relació amb els anys i poca base que té.

   Les espitlleres tenien un sistema inèdit, ja que eren molt grans i estaven protegides per unes fustes que s'unien al front en diagonal per poder-se defensar millor.
  Aquestes construccions es van estendre des de la costa fins al país basc, sent precursores dels castells europeus.
   Entrem a dins la torre i pugem fins dalt mitjançant diferents trams d'escales de paret.

   Sota la torre queda dempeus però sense teulada, l'església neoclàssica construïda el 1698 i al seu voltant runes de les edificacions que formaven el poble de Vallferosa.

  De l'antic nucli del poble de Vallferosa només en queden les runes de les cases, dos cementiris, una tomba medieval, restes d'una església romànica i a sobre l'estructura de l'església neoclàssica de Sant Pere

   Del Castell de Vallferosa no en queda ni rastre ja que amb tota probabilitat es va aprofitar la pedra per construir l'església i les cases del poble.

     Travessem la riera de Vallferosa i veiem de lluny el perfil de la torre i les runes que l'envolten que ens acomiaden.

   Arribem a Fustagueres, on trobem una premsa de vi de pedra, un encuny a la roca per fer oli de ginebre, era un ungüent medicinal molt utilitzat abans i un forn d’obra.

   Acabem aquí aquest recorregut per les empremtes que ha deixat la història en aquesta bonica vall i que sobreviuen al pas del temps.

De Valmanya a Pinós, al cor de Catalunya

   Fem via cap al santuari de Pinós on es troba el centre geogràfic de Catalunya, sortim de Valmanya  i fem una ruta circular que ens portarà de nou al lloc d’inici.

   El recorregut és a través de boscos de pi, roure.. i d’extensos camps de blat i d'ordi que tenen el color torrat de la tardor, en algun camp ja despunta el verd després de la sembra.

    Iniciem el camí a Valmanya i seguim el barranc de cal Xonic que després deixem  En un coll al mig dels camps, al tossal de Puigferrers s’alça La Sala una masia d’origen medieval imponent que es veu des de molts punts del recorregut.

  Ens endinsem al bosc i aviat retrobem el barranc de cal Xonic que ara seguim per dalt i a la dreta.

  Deixem el camí principal per acostar-nos a la font d’en Codina, l’aigua es recull en una bassa.

   Arribem a Pinós que està situat dalt d’un turó de 828 metres d’alçada i dona nom a tot el municipi que està format per cinc pobles:Ardèvol, Sant Just, Matamargó, Pinós, Valmanya i Malagarriga. Al cim del turó hi ha les restes de l’antic castell

     Ara seguim el GR7 que ens porta fins a dalt del santuari de Pinós que s’alça als vessants septentrionals de la mateixa serra, a 904 m d’altitud, dominant una magnífica panoràmica que arriba als Pirineus, a Collsacabra i al Montseny.
   El santuari fou edificat pels templers el 1312 i molt aviat passà als hospitalers.
   Trobem aquí l’Hostal de Pinós, el més antic de Catalunya, s.XVI El llindar de la porta és ple d’inscripcions d’origen medieval.

   Ens acostem a la Rosa dels Vents que simbolitza el centre geogràfic de Catalunya

    Deixem el santuari i tornem per una pista asfaltada que amb un pendent pronunciat ens fa perdre alçada ràpidament, arribem cap el tard a Valmanya, pel camí hem anat veient el perfil de Pinós que es retallava al cel del capvespre.

    Valmanya és al peu de la serra de Pinós i de la riera de Vallmanya, al voltant de l’església de Sant Pere, un edifici d’origen romànic però que ha sofert diverses reformes fins al segle XIX.

   El lloc és esmentat ja el 951 en un document on el rei Lluís confirma a l’abat de Montserrat la possessió del lloc. El castell de Vallmanya pertanyé fins al segle XIV a la baronia de Pinós; fou després de Bernat de Boixadors i consta més tard com a senyoria de Montserrat.

   Se'ns ha fet de nit visitant el poble de Valmanya, els colors del capvespre acaben de perfilar aquest paisatge que ja ens és familiar.
   Trobareu  més informació i sortides al llibre: Camins del Solsonès - 15 itineraris per la plana i la muntanya - de Marcel Camps i Josep Ferrandiz.

De la Valldora al pla de Busa i Sant Pere de Graudescales

   Ens enfilem al pla de Busa des de Sant Lleïr de la Valldora i tornem arran del riu d'Ora fins al monestir romànic de  Sant Pere de Graudescales.

 

   Sortim de Sant Lleir en direcció al pla de Busa, travessem el pont romànic, en aquest racó trobem la serradora de ca l’Ambrós i l’Estudi, antiga escola reconvertida en museu de la vall d’Ora. Al llarg del riu d’Ora s’hi troben uns quants molins fariners.

   Creuem el Pujol, masia important i arribem al peu del cingle on ens enfilem , seguim un camí mil·lenari que aprofita replans, cornises i canals per anar guanyant alçada, arribem a la Balma Roja on ens aturem per esmorzar.

   Al cap de poc som al peu d’una escala 1200 m  Ens hi enfilem  i després per la canal amb l’ajuda d’uns graons de fusta ben encaixats a la roca i un cable per ajudar-nos a salvar un tram força vertical.

    Des del pla de Busa caminem pel costat dels penya-segats amb impressionants vistes de la vall.

Arribem al Mirador al pla de Busa on tenim una amplia vista, en direcció nord veiem la Serra del Verd, el Cadí, el Pedraforca, Ensija, els Rasos de Peguera.

   Passem arran de cingle pel grau de l’Esguerrat el camí és aeri, en alguns trams la baixada és sobtada, al fons de la vall podrem veure la palanca sobre el riu Aigua d’Ora i l’església de Sant Pere. La pluja ens acompanya cap al final

  Sant Pere de Graudescales és una església romànica situada a la Valldora a la falda dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d'Aigua d'Ora, solitària enmig d'un paratge de gran bellesa natural, al municipi de Navès. És l'únic edifici que resta d'un antic monestir de monjos benedictins.

El monestir va ser consagrat l'any 913 i a l'any 960 s'hi erigí el monestir dels benedictins. La comunitat benedictina va decaure al segle XIII però fins a l'any 1504 no hi va desaparèixer el culte. Cap el 1680 s'ensorrà la part de ponent de la nau, cosa que va obligar a fer una paret prop del creuer per aïllar la part sinistrada de la que encara es trobava en bon estat. El retaule de Sant Pere fou traslladat a la parròquia de Busa. L'església quedà abandonada i gairebé en ruïna.

Als anys 60 es restaurà l'església i s'estudiaren les ruïnes del monestir. Als anys 80 hi hagué una nova restauració molt acurada, es van eliminar les restes de construccions annexes que enlletgien el conjunt i mig l’amagaven.

La tornada a Sant Lleïr la fem creuant la palanca per la pista que segueix el marge esquerra del riu Aigua d’Ora, coincident amb un tram del GR 1, convenientment marcat amb senyals blancs i vermells. Arribats a Sant Lleïr passem pel costat de l’ermita i accedim al punt d’inici de la nostra excursió.

Més informació de la ruta i d'altres itineraris pel Solsonès al llibre Camins del Solsonès

Cambrils - Del Racó al Salí

Fem un recorregut pels voltants de Cambrils on visitem dues ermites, un salt i una surgència d’aigua, a més una antiga explotació de sal.

De Cambrils - Del Racó al Salí

A ponent del municipi d’Odèn hi ha l’antic terme i poble de Cambrils. Està format per dos petits grups de cases, Cambrils i Llinars, i per diverses masies escampades; entre aquestes destaquen les del Racó, on també es troben les capelles de Santa Bàrbara, edifici del segle XVII i de Sant Quintí, romànica.

 
Santa Barbara, ermita del segle XVII, restaurada, seguint el camí que passa per sota de l'ermita podem veure el curs d’aigua que després de travessar uns camps per sota, per dins d’un tunel,  cau per un cingle en un bonic salt.

De Cambrils - Del Racó al Salí

Ermita romànica de Sant Quintí, construïda amb pedra tosca, abundant a la zona. És d'una sola nau amb àbsis. La seva amplada és d'uns cinc metres  No hi ha mobiliari, excepte un petit altar. L'ermita romàn tancada però té una petita obertura a la porta des de la que es pot mirar l'interior.

Un curiós gran roc el Codró de l’Elefant

 i una surgència d’aigua, possiblement la més cabalosa de la comarca - Sant Quintí.

El Salí de Cambrils és una antiga explotació datada documentalment del 1.780, ubicada a un lloc escarpat. El sistema d’obtenció de la sal era artesanal. L’aigua salada s’emmagatzemava en grans basses i des d’aquestes basses es transportava a les eres o bancals d’evaporació amb un sistema de canals de fusta, recs i regueres.
Les eres o bancals d’evaporació eren construïts amb rajoles d’argila perquè l’aigua no s’hi filtrés, i s’omplien amb uns tres centímetres d’aigua salada. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s’evaporés l’aigua, i després feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors. Per acabar el procés, amb uns sistema de rails i vagonetes, es transportava fins el magatzem, on es molia i es guardava per portar-la a vendre.

La densitat de l´aigua que brolla de les fonts salades és deu vegades superior que la del mar, i això fa que de seguida es formin cristalls de sal al llarg dels conductes.

A la font de la Mosquera travessem de nou la riera, passem pel costat del pavelló esportiu descomunal i trobem la carretera que seguim amunt per arribar al lloc on hem sortit.

 *