Tornem al Delta per
resseguir el canal de la Bunyola fins a la platja i acostar-nos a l’antiga
caserna dels Carrabiners i al Mirador del Semàfor
Fins ben entrat el segle XX, el litoral del Prat fou un territori inhòspit i poc poblat, cobert d’aiguamolls, força allunyat del poble, dels conreus i dels camins més freqüentats.
L’edifici del Semàfor i les ruïnes de la caserna dels Carrabiners es troben incloses en el catàleg de Patrimoni Històric i Arquitectònic del Prat. Són una mostra significativa d’arquitectura militar en un entorn natural protegit de gran valor.
Els carrabiners van arribar al Prat, com a cos de vigilància, el 1830, només un any després de la fundació del cos. La seva missió principal era la vigilància de la costa i combatre el contraban especialment de tabac, també van participar activament en el salvament de vaixells, i, més tard, d’avions.
Els primers edificis daten de 1844 i ocupen el centre i la dreta de l’ala central. El 1926-27 es construïren un tercer edifici en aquesta ala i els dos pavellons laterals. Al pati interior es construí un pou artesià , un dipòsit d’aigua i un safareig.
Els carrabiners havien de suportar moltes dificultats: El despoblament de l’entorn de la caserna, la seva llunyania del poble i la fragilitat dels camins davant d’aiguats i riuades provocava que sovint quedessin aïllats.
La precarietat i l’estretor dels habitatges originals provocava que visquessin amuntegats.
Els oficials residien, en canvi, al Prat o al veí Semàfor.
La principal dificultat però era el paludisme transmès pels mosquits per la insalubritat de la zona en els espais inundats propers. Sovint tota la guarnició i les seves famílies estaven malalts de febres.
El cos va ser dissolt el 1940 com a represàlia per la seva fidelitat a la República. Molts dels carrabiners van ser expulsats i la resta van ser integrats al cos de la Guàrdia Civil fins a 1970. A la marxa dels agents, a partir d’aquell any, bona part dels edificis van ser desmuntats.
El Semàfor es va construir l’any 1887 per regular el tràfic marítim costaner i amb la funció d'avisar als vaixells per tal d’evitar que naufraguessin al delta i alhora informar al castell de Montjuïc de qualsevol incidència. Els avisos es feien mitjançant llenguatge de banderes. Els carrabiners s’encarregaren del seu funcionament.
Els guaites vivien al semàfor amb les seves famílies per tal de garantir la vigilància permanent. Cap el 1910 va deixar de funcionar substituït per altres mitjans de comunicació, va servir llavors de vivenda per als oficials dels carrabiners. S’abandonà el 1930
Els canals, àrees d inundació i aiguamolls garanteixen la infiltració d aigua dolça en direcció a l’aqüífer superficial , la comporta abatible del canal de la Bunyola assegura que es mantingui una lamina d’aigua estable. En cas de pluges intenses es pot baixar per afavorir el desguàs
La zona humida "Estany de la Ricarda-Estany de la Magarola" està formada per dues llacunes litorals, que juntament amb la llacuna del Remolar, formaven unes de les antigues desembocadures del riu Llobregat.
L'Estany de la Ricarda és una llacuna que es troba en una finca particular on l'accés no és permès. A la part més interior hi ha un embarcador que, abans, permetia desplaçar-se en barca des del mar fins a la torre de la Ricarda
L'edifici del Semàfor a principis del segle XX
L'Estany de la Magarola, petita llacuna situada a prop de l'edifici del Semàfor, que ja apareixia documentada el 1762, on es veu la situació de l'estany. Extret del llibre "Prat de Llobregat (ensayo histórico)". Pare Andreu de Palma. Edició facsímil. Ajuntament del Prat de Llobregat. El Prat de Llobregat, 2009.
Cames-llargues a l'estany de la Magarola
Originàriament era un estany tant gran com el seu veí, l'estany de la Ricarda, però va ser dessecat en bona part per dedicar els terrenys a l'agricultura. Avui dia, desapareguda l'activitat agrícola en bona part d'aquesta zona, la vegetació natural pròpia ha tornat a ressorgir, i podem veure al voltant de la bassa plantes típiques del Delta.
L’estany de la Magarola és una llacuna especialment
representativa de les zones humides salabroses, ja que la proximitat al mar
n'accentua la salinitat de les aigües i del sòl.
Al voltant de l'estany hi ha canyissars,
i una mica més separats hi ha pins,
que formen part de la pineda litoral plantada, a finals del segle passat, per
aturar les dunes.
De tornada multitud d'avions treuen el nas entre les canyes, un darrera l'altre creuen el riu i canals per aterrar a l'aeroport del Prat situat al costat.
