De Sant Julià fins al cim i santuari de Cabrera

     Anem fins a Sant Julià de Cabrera a la comarca d’Osona per pujar el cim on hi ha el Santuari del mateix nom.
   "Cabrera, vist des de la plana de Vic, és inconfusible: una llarga serra, plana de dalt amb un tall al bell mig que la divideix en dos. Del castell, en resten quatre pedres, però ens hi espera un altre tresor, el santuari de la Mare de Déu de Cabrera. L’indret és un petit paradís de pau i bellesa que ens reserva una extensa panoràmica" Aurora Montserrat

   Pugem des de Sant Julià pel coll de Cal Vidrier - el Pla del Prat - coll de l’Osca de Cabrera fins a les ruïnes del castell de Cabrera - santuari de la Mare de Déu de Cabrera i de baixada per les escales - coll del Bram – fins a Sant Julià de Cabrera de nou

   Anem per la pista, direcció nord, fins una cruïlla on trobem el coll del Vidrier i ens enfilem per un camí a la dreta entre boix i roure de fort pendent, tot flanquejant la serra.

    Trobem el primer tram equipat, unes grapes de ferro a manera d'esglaons.

    Contemplem el paisatge al nostre voltant, el Pedraforca surt darrera del santuari de Bellmunt al costat del Cadí

   A mitja alçada trobem un encreuament, nosaltres seguim pujant pel Camí de la Serrica, a la dreta. L'altre camí, per la Baga aniríem a trobar la pista, que des de Sant Julià porta a sota les escales del Santuari, revoltant tota la muntanya.

 

   Ja hem guanyat força desnivell i entrem a la fageda, som gairebé del cim de la carena.

   Arribem al Cap del Pla del Prat, aproximadament estem a la mateixa alçada del santuari. Entrem a un ombrívol bosc d'avets, amb el sota bosc de falgueres i esbarzers 

   Sortim del bosc i gaudim de la vista del Pla de Cabrera amb l’església de Santa Maria al damunt.

    El camí ens porta damunt el pas de l'Osca, ens apropem a la punta de la cinglera. És el punt més estret de la serra, que separa el Pla de Cabrera del Cap del Pla del Prat.
    Uns metres abans d'arribar a l'extrem de la cinglera, a l'esquerra, hi ha el sender de baixada que ens porta a passar el pas.

   Travessem per sobre de les roques amb l’ajuda d’un passamà de ferro, després baixem cap al punt més estret on la vista s’eixampla

   Un sender a l'esquerra puja de dret al lloc on hi havia el castell de Cabrera, del que només en queden els vestigis de la base d'una torre, també hi ha una taula d'orientació

   El camí de la dreta puja directament al Pla de Cabrera, on ja veiem el Santuari al fons.

   Arribem al santuari de la Mare de Déu de Cabrera, erigit al segle XVII en el lloc on hi havia hagut l’ermita del castell.

   L'indret on trobem l'església de Santa Maria de Cabrera, era ocupat abans per la capella del castell de Cabrera, aquestes edificacions es van ensorrar en els terratrèmols del dos de febrer del 1428.
   La capella es va reedificar, i l'actual Santuari data del segle XVII, i fou ampliat al segle XVIII.

    El dia dos de febrer de 1428 es van produir dos terratrèmols de gran magnitud (entre V i IX a l'escala EMS-98) en molt poc temps, el primer a les 8 del matí, i el segon a 2/4 de 9, l'epicentre estava situat a Camprodon, on es van produir els danys més importants, però el seu impacte es va deixar sentir fins a 300 quilòmetres de distància.
  Aquests dos moviments sísmics són els responsables de l'ensorrament del castell de Cabrera, i de la capella de Santa Maria de Cabrera. Com va succeir en altres indrets, només es va refer la capella, possiblement en aquella època alguns castells, ja havien perdut la seva raó de ser, i no es van reconstruir.

    De tornada baixem per les escales, passem pel costat de l'ermita cap al sud i seguim el camí que per darrere del santuari, ens porta fins a la punta del Pla.

    Les escales, tallades a la roca a pic l'any 1952, protegides per una barana ens porten als peus de la cinglera, al coll de Bram seguim un camí a la dreta de baixada.

    Aquest sender que porta directament cap a sant julià, primer es estret i revirat, més endavant es va eixamplant, i esdevé una antiga pista.

     Quan som a baix el camí planeja, seguim la pista de l'esquerra que ben aviat surt del bosc

i ens porta al prat on veiem Sant Julià al fons de nou que és el punt on hem començat la ruta.

  Es fa fosc i els últims raigs de sol rogent il·luminen la carena que hem deixat enrere

Aquesta és la ruta que hem fet

Castell de Milany al Bisaura i fageda del Barretó o Bonvac

   Anem a la serra de Milany amb la intenció de travessar la fageda de Bonvac i arribar-nos fins a un cim característic del Bisaura, el Castell de Milany situat dalt d'un contrafort rocós.

    Estem a la subcomarca del Bisaura que està situada al nord de la comarca d'Osona, fent frontera amb el Ripollès i està formada pels municipis de Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora, Montesquiu, Sora i Vidrà.

    Aquest terreny, aïllat de la Plana de Vic, formava part del Ripollès en una primera divisió comarcal del 1932, mentre que el 1990 va passar a ser de l'Osona.

   Passat Santa Maria de Besora, en el punt quilomètric 9,2, trobem a l’esquerra, senyalitzat, el camí del castell de Milany. El seguim durant uns 4,5 kilòmetres per una pista en força mal estat, fins arribar al mas de del Barretó i la seva capella on deixem el cotxe.

   Un cop passada la masia del Barretó, hi ha una cruïlla amb un pal indicador, prenem el camí del mig indicat com camí del Castell de Milany i del morro del Quer.

  Deixem uns metres la pista, per acostar-nos al Morro del Quer on tenim unes vistes impressionants sobre la vall de Llaers on veiem el castell del mateix nom al fons de la vall

   La masia La Sala

   Entrem a la fageda del Bonbac o del Barretó, el camí és una catifa de fulles

   Situada a l’obaga del Puig de Sant Jaume, a la zona de Llaés, una de les fagedes més importants de Catalunya, comparable i del mateix nivell que les famoses fagedes d’en Jordà (Santa Pau, a la Garrotxa) o de la Grevolosa (Sant Pere de Torelló, a Osona).

     Dins l’obaga penetra algun raig de llum

   Els arbres monumentals que s’enfilen des del fons de la cinglera on corre la riera de Milany

      Deia Ramon Vinyeta en el seu llibre Els arbres monumentals de Catalunya (1985) d’aquesta fageda: “Dotzenes d’exemplars monumentals, d’un perímetre superior als 4 m. i amb alçàries per damunt dels 30 m., arrelen als faldars del Puig de Sant Jaume, formant la ben dita Fageda de Bonbac”.

     Travessem la riera de Milany

    

    I arribem al pla de les Basses on i ha la Masia de Milany

   Deixem enrere la masia i ens enfilem pel Pla del Castell fins arribar al peu del cim rocós on hi ha les restes del castell

    El voltem pel peu fins trobar el camí d’accés a dalt del penyal

   El Castell de Milany, és un cim característic del Bisaura, amb una alçada de 1526 metres. Antigament era un punt molt important per la seva situació estratègica.

  Veiem fins al Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat vers migdia.

   Per l’altra banda Cadí, Puigmal, Bastiments i el Canigó lleugerament emblanquinats

    Les restes del castell de Milany es situen a 1.525 m en un roquer al terme municipal de Vidrà , al límit amb Vallfogona de Ripollès. Trobem cites del castell en documents de l’any 962, com a castell pertanyent al comtat de Besalú.

    Les poques restes que queden avui responen a la reconstrucció del segle XIII. Amb la recent restauració s’han afermat les parets i elements que resten drets i s’hi ha bastit una miranda. Vèrtex geodèsic i taules d’orientació.

   Segurament fou aixecat en l’avenç militar de finals del segle IX, i el seu terme comprenia els actuals municipis de Vallfogona i Vidrà amb totes les seves parròquies, i també, tal volta per agregació posterior, el terme de Llaers amb el seu petit castell.

   Els primers senyors de Milany foren els comtes de Besalú, que el governaren a través del seu vescomte. El castell es va abandonar a finals del s. XIV, quan va perdre la seva funció defensiva

 Tornem pel mateix camí amb la intenció de fruir de nou del passeig per la fageda ara ja amb la llum de la tarda.

    A l’altra banda de la fondalada ens sorprèn la vista de la balma obrada dels Fleus
   En Ramon Vinyeta, en una de les seves publicacions "El Vidranès" (Ed. Celblau. Torelló, 1986) diu: "A la serra de Milany, a les proximitats de la masia del propi nom, del terme municipal de Vidrà, però en terme de Llaés, es troba un grup de balmes troglodítiques, essent les principals la balma del Teixidor, la del Burbau, els Fleus, la Baumassa i la Baumeta. Tenen un interès remarcable ja que persones que hi van néixer encara viuen en l'actualitat. Concretament, la balma del Teixidor, la més notable, espaiosa i confortable, fou habitada fins l'any 1952, i els testimonis fotogràfics que en posseïm són abundosos i de gran interès. És possible que mil anys enrere fos un poblat ibèric-troglodita, del qual en som descendents els que vivim en aquestes comarques".

Les primeres ombres del capvespre cobreixen les valls quan acabem el recorregut.

Powered by Wikiloc

Powered by Wikiloc
* *

La fageda de la Grevolosa a la serra de Llancers

   Anem a descobrir la fageda de la Grevolosa ara que som al punt més àlgid de la tardor amb la idea de passejar pel bosc sota els faigs centenaris abans que perdin del tot les seves fulles.

   Seguim la nova carretera C37 que permet estalviar uns quants quilòmetres de revolts sortint per sant Andreu de la Vola, just abans del túnel de Bracons   

   Arribem al Coll de Bracons que uneix les dues comarques, la Vall d'en Bas a la Garrotxa amb Sant Pere de Torelló a Osona.

    Aquest punt és l'inici de l'itinerari més conegut per pujar al Puigsacalm. Al davant s'alça la Serra de Llancers, que amaga alguns racons preciosos, com la Fageda de la Grevolosa o el barranc del riu Fornés

    És dissabte i la carretera està abarrotada de cotxes a una banda i una altra. La majoria de la gent se'n va pel camí que puja al Puigsacalm per la Roca del Corb

   Nosaltres en canvi ens dirigim per un camí ample que baixa cap a sant Nazari però de seguida girem per un corriol cap a l’esquerra que ens mena cap a la Serra de Llancers.

    Des del collet dels Rabadans que ens mostra una panoràmica del sud

    Seguim per la falda de la carena de la serra de Llancers, aquí la majoria dels imponents faigs han perdut les fulles tot deixant una tupida catifa al terra i mostrant al mateix temps el seu perfil esvelt.

    La fageda de la Grevolosa és un dels boscos més espectaculars de Catalunya. Amb més de 300 anys de vida, aquesta fageda té arbres monumentals que arriben a tenir un diàmetre de més d’1 metre i més de 40 metres d’alçada, tres dels quals estan catalogats com a arbres monumentals

    Ens enfilem fins dalt de la carena per veure davant nostre el Puigsacalm i la vall d’en Bas i part del Pirineu oriental.

   Comencem a baixar per un camí més assolellat que corre paral·lel a l’anterior i ara caminem entre rouredes i avellaners. Arribem a un punt on baixem pel dret cap el torrent, on seguim un camí que baixa cap a Sant Nazari que és allà on ens dirigim.

   L'ermita de Sant Nazari està situada al NE del terme de Sant Pere de Torelló a 960 m. d'alçada, situada enmig d'un pla amb una vegetació exuberant i envoltada de roures centenaris. Anomenada ja al segle XIV va ser objecte d'obres d'ampliació a fi efecte d'afegir un estatge per als ermitans cap l´any 1721. Posteriorment ha estat restaurada diverses vegades, la darrera el 2009.

   Les fagedes mesòfiles són boscos densos dominats pel faig, en el cas de la Grevolosa l’estrat arbustiu està format per una densa massa de boix amb presència d’altres especies com el boix grèvol. Vam veure com han fet una neteja del sotabosc on el boix abunda per deixar espai al faig.

   Després de la visita ens enfilem pel camí que segueix paral•lel al torrent fins a trobar un de mes ample que havíem deixat a l’inici de l’itinerari que ens mena de nou al coll de Bracons, on arribem cap el tard quan el sol es pon darrera del Puigsacalm.

* *