Camon, una vila del Pays de Mirepoix

   Tot seguint la ruta dels castells càtars ens trobem amb aquesta bonica i tranquila vila mil·lenària de Camon al mig de la vall i envoltada pel riu Hers.
   El seu nom ve del gal-romanès Cambo-dunam, que significa meandre fortalesa. És una vila considerada com una de les més boniques de França, on podem passejar per l'entramat de carrers medievals de l'antic recinte emmurallat, construït a l'entorn d'un imponent castell-abadia que fou erigit en els seus inicis per Carlemany.

    La llegenda diu que Carlemany el 778, de retorn de Roncesvalls, va fer construir un monestir i una església. La primera acta que dona fe de l’existència de l’abadia data del 923.
   Al segle X l'agricultura creix en els turons dels voltants de la vila. Els monjos propietaris de moltes de les terres, ofereixen als vilatans la seva protecció a canvi del cultiu de la vinya i els cereals per garantir les taxes que s'han de pagar a l'Abadia de Lagrasse.
   Els agricultors, ajudats per l’experiència dels monjos, construeixen feixes als turons de l’entorn, cabanes de pedra per albergar a les seves eines i creen un sistema hidràulic amb aqüeductes que faciliten els cultius.
   El 18 de juny 1279, la ruptura de la presa natural que retenia el llac Puivert destrueix Camon i tots els pobles de la vall. La reconstrucció serà entre 1280 i 1316 a imatge de les fortaleses reials franceses. Durant la guerra de 100 anys, es va construir un mur emmerletat al voltant del Priorat.
   L'església i el monestir són destruïts en gran part pels saltejadors de camins el 1494, no és fins a la segona meitat dels segle XVI que es reconstrueix de nou. Philippe de Lévis fa bastir la gran torre de planta rectangular i també les muralles que envolten el poble (1526-1535).
   El cardenal Georges d'Armagnac, que era prior de Camon, restaura aquestes fortificacions i fa edificar la torre de la cantonada oest del recinte entre 1560 i 1570. Es prenen totes les mesures de protecció contra les amenaces a la guerra religiosa. Els Priors que es succeeixen els segles XVII i XVIII, continuen enriquint el patrimoni, tot proporcionant elements decoratius de gran riquesa, tant a l’Abadia com al Castell.
  Amb la puixança econòmica la població creix fins a 860 persones. Alguns s’instal•len en barraques que esdevindran amb el temps les futures granges. Els monjos abandonen el convent sense resistència durant la Revolució. El Castell i l’Abadia són venuts com a bé nacional el 1791.

Avui dia una part de l'Abadia és un hotel que ofereix habitacions i un restaurant.

**les cabanes de pedra seca són molt semblants a les que podem trobar a Catalunya.
    És la vila dels rosers, doncs moltes cases en tenen a les façanes i pel maig es celebra la festa de la rosa.