dimarts, 29 d’octubre de 2013

El que queda de La Garde un castell/palau occità



  De camí cap a Camon veiem al fons el perfil d’un castell imponent per la seva mida i quan ens acostem comprovem que és el testimoni del que havia estat. La Garde
   El voltem per fora ja que l’accés està prohibit segurament per raons de seguretat.
Malgrat tot és impressionant contemplar murs i parets que han resistit el pas del temps i s’alcen orgullosos conservant l’equilibri precari que les sosté.  
   El castell de Lagarde és un edifici medieval del segle XI, construït per Ramiro I, rei d'Aragó i comte de Barcelona, en origen era una primera torre quadrada.
  Al final de la croada contra els catars Simon de Montfort otorga el poble i el seu castell al mariscal de les croades, Guy de Lévis, lloctinent del seu exèrcit.
   El castell creix amb quatre torres de planta quadrada, un portal, un pont llevadís i un fossat al peu de les muralles.
   Al segle XVI  comença una nova fase marcada per l'esperit del Renaixement.


    Es basteix la torre amb la gran escala interior de cargol que porta a la nova capella, es millora les defenses del castell mitjançant l'addició d'una bastida a cada cantonada de l'edifici i una a cada front per defensar les entrades, s'afegeix una paret i amplia el fosar,  però l'actual estructura correspon al segle XVII, quan l'antiga fortalesa es modifica per a convertir-se en un palau, envoltat de jardins a la francesa d'aquí prové el nom de Versalles de l'Arieja

   El palau és destruït durant la Revolució Francesa i venut pedra per pedra,  avui és un espectacular i gran conjunt de ruïnes.


   Del poble de La Garde situada al peu del castell i que té el mateix nom, ben poca cosa podem dir, doncs no hi ha informació,  l’església té un campanar d’espadanya que vist de perfil sembla transparent i els portals de les cases pintades de diferents colors són expressius i tenen l’encant especial de la senzillesa.
 

4 comentaris:

El pare ha dit...

M'agrada l'esperit de la descoberta, tot fent camí veieu alguna cosa que crida l'atenció i cap allà falta gent. En ocasions obtenim agradables sorpreses.
De la sèrie d'imatges destaco la tercera, la que és en blanc i negre. Fantàstica.
Una abraçada.

maria moncal ha dit...

És ben cert el que dius que seguim un camí marcat però a la vegada alerta i lliure per descobrir el que ens depara el camí!
Una abraçada

m pilar peiro ha dit...

Maria, acabo de descobrir el teu meravellós bloc .. i ja em tens enganxada.
fa temps que vaig començar a preparar un, i ho tenia oblidat ... però ho vaig a continuar, i espero oferir també informació perquè els amants de fer descobertes i conèixer racons del nostre País, ho tinguin una mica més fàcil.
una abraçada
MPIlar (Milketa)

maria moncal ha dit...

ei MPilar, no havia vist el teu comentari, ara me n'he adonat i estic contenta de retrobar-te aquí i de que t'agradi el bloc, ara et faré una visita al teu!
una abraçada

entrades al bloc