Llac de la Balmeta

El llac de la Balmeta es troba en un racó del Capcir, als peus del mont Llaret a 2047m d’altitud.

Hem seguit un camí que surt de la població de Les Angles i planeja sobre la vall de Vallserra, durant el recorregut veiem els dos Pérics, el Pic del Pam i el llac de Vallserra.
Fins a la font Grossa 1875 m, que és una captació d’aigües, el camí és ample, a partir d'aquest punt s'estreny i puja a través del bosc, després de creuar un seguit d'aiguamolls es torna a enfilar fins arribar al llac. Nosaltres ens hem calçat les raquetes a partir de la font i fins al llac.

Trobem el llac cobert de la neu, sense apreciar els seus límits, és un indret preciós que convida a estar-s'hi una bona estona, fem un mos asseguts en unes roques, però el vent glaçat i els últims raigs de sol  ens convida prompte a fer el camí de retorn.
Hem pensat de tornar-hi un altre dia amb més temps i fer una passejada més complerta passant per la cabana de la Balmeta i fins al llac de l'Aude o bé enfilant el Petit Peric.

De Matamala al llac de Vallserra

És un passeig agradable que ens porta fins al llac de Vallserra Balcère i ens permet un descobriment tranquil d'aquest indret forestal.

Sortim de la població dels Angles i deixem enrera el llac de Matamala
El camí és ample i ombrívol, la neu trepitjada l'ha convertit en una autopista que ens permet fer via sense les raquetes. Podem veure el cim del Pam que havíem enfilat l'estiu passat i que malgrat ser un cim modest és una atalaia que permet contemplar el paisatge que l'envolta.
i també divisem els dos Perics que s'alcen majestuosos.
Arribem a l'estany i veiem l'últim raig de sol de la tarda que s'amaga darrera de la serralada que l'envolta.

És un racó idíl·lic, el llac de la Vallserra, a França li hi han canviat el nom i li han posat el  nom de Balcère, està cobert de neu i glaç. 

L'últim raig de la tarda ens sorprén al final del camí de tornada.

De Maçanet de Cabrenys a Sant Llorenç de Cerdans

L'endemà arribem a Maçanet de Cabrenys, municipi situat a 370 metres d'altitud. Avui bufa la tramuntana i ens deixa un cel clar i nítid que afavoreix la captació d'imatges amb el mòbil.
El caràcter de Maçanet el defineix la situació geogràfica és a l’Empordà però no a la plana, sinó a les Garrotxes. És al nord de la Catalunya del Sud, però a tocar de la del Nord. El Vallespir és a dues passes, a l’altra banda de les muntanyes. És ben bé al mig de  dos punts de referència cabdals: el Canigó i el cap de Creus.

Limita amb quatre municipis sud-catalans (Albanyà, Sant Llorenç de la Muga, la Vajol i Darnius) i sis de nord-catalans (Costoja, Sant Llorenç de Cerdans, Reiners, els Banys d'Arles, Ceret, i Morellàs i les Illes). Això fa que, a Maçanet, la influència francesa hi sigui ben palpable. El poble està envoltat per les muntanyes més altes de l’Empordà. Des del puig Moixer --de 1.450 metres d’alçada-- s'observa bona part de la Catalunya del Nord, de la plana empordanesa i de la badia de Roses, que, des de Maçanet, és un festival de llums en la llunyania. Destaca l'església de Sant Martí al centre de la població.

Projectede Camí de la Retirada, entre el Vallespir i l'Alt Empordà

Els senders de muntanya que uneixen els pobles de Maçanet de Cabrenys, Costoja i Sant Llorenç de Cerdans, passant per Tapis, van tenir una funció important ara fa 70 anys. Al gener i  principi de febrer del 1939 arriba a Maçanet una allau de refugiats que fugen del nou règim franquista i travessen el Pirineu. 

Durant la postguerra el contraban es converteix en un mitjà bàsic de supervivència. 

Al llarg de la segona guerra mundial arriben a Maçanet molts refugiats europeus fugits del nazisme, que volen arribar al nord d’Àfrica.  

Nosaltres seguim el camí avui dia asfaltat que uneix les dues poblacions. Arribem a Sant Llorenç de Cerdans, 680 m alt, és un municipi del Vallespir, terra de forjadors i artesans, és situat a la dreta del riu de Sant Llorenç sota el Montcapell.
Els orígens de Sant Llorenç es remunten a temps dels íbers amb la presència dels ceretans a la zona de la Cerdanya i l’alta vall del Tech, cosa que justificaria el topònim de Sant Llorenç de Cerdans.
El nucli vell  es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Llorenç, durant el període medieval, va estar sota la tutela de l’abadia benedictina d’Arles de Tec fins a la Revolució francesa al s XVIII.

L'abril de 1793 hi tingué lloc un avalot amb motiu de la prohibició, per part de la Convenció, de la processó de dijous sant; hi hagué una cruel repressió i els veïns demanaren auxili al general Ricardos, aleshores capità general de Catalunya, un dels fets que originà la Guerra Gran.

La Casa del Patrimoni i de la Memòria d’André Abet és un espai de memòria col•lectiva situat dins els murs d’una antiga fàbrica. Els treballs de ferro (reconstrucció d’una antiga forja), de fusta, de tints de teixits , fabricació d’espardenyes es mostren en l’espai com a record de la memòria del poble. 

Deixem Sant Llorenç i fem via cap a Prats de Molló i passat el coll de la Cella i el coll d'Ares arribar a Molló.

*

De Sant Llorenç de la Muga a Albanyà

La vila de Sant Llorenç de la Muga, a 173 m d'altitud, és un municipi de l’Alt Empordà. Està situat a la vall alta del riu Muga que l'envolta a migdia i a llevant. Rodejat de muntanyes i boscos de pins, alzines i roures.
És trist arribar el capvespre a una vila tan bonica i de sobte adonar-te que la màquina de fotografiar s'ha declarat en vaga, bé no ben bé així, la bateria exhausta i la seva germana que dorm al fons de la bossa també. Gairabé no sé mirar sino és a través de l'ull de la càmera i després de comprovar que no hi ha solució m'avinc a fer-ho a través del mòbil, però no és ben bé el mateix, ni de bon tros, no puc jugar amb la profunditat de camp, ni la llum i les imatges queden planes, fosques, mogudes...bé doncs tornarem de nou amb temps, claror i piles.

El segle X Sant Llorenç apareix documentat amb el nom Santi Laurenti de Sambuca, situat ben probablement sobre un assentament romà. De la població fortificada dels segle XIV i XV se'n conserva encara el traçat medieval.
El recinte emmurallat d'època medieval destaca pel seu bon estat de conservació, així com la majoria de les cases del casc antic. Passejant pel centre de Sant Llorenç trobem racons molt agradables que formen part de la història del poble. La muralla configurada per les mateixes cases, els tres portals d'accés, diferents torres circulars o de base quadrada ubicades al mig de la muralla, l'església parroquial de Sant Llorenç o el canal de rec que travessa el casc antic pel nord de la muralla on s'hi conserven rentadors públics i també alguns de privats.

Sota el regnat de Carles III, el segle XVIII, per ser terreny de mines de ferro i plom s'hi van fundar diverses fargues. La més famosa va ser la Farga Reial de Sant Sebastià, dedicada a fer munició. El maig del 1794 va ser destruïda a la batalla de Sant Llorenç de la Muga, durant la Guerra Gran. Ara, les ruïnes d'aquesta fosa les cobreix l'aigua del pantà de Boadella.
 *
Arribem de nit a Albanyà i fem un tomb pel casc antic, es fa evident que hi hem de tornar de nou per descobrir tot el que amaga. És un municipi de la comarca de l'Alt Empordà, a 239 metres d'altitud. Forma part del consorci Salines-Bassegoda i del PEIN de l'Alta Garrotxa. La zona és habitada des de temps prehistòrics. Ho demostren diferents vestigis arqueològics, com ara el jaciment de la cova de la Pólvora i la tomba megalítica o cista de la Creu de Principi.
Portal d'Albanyà, porta antiga de la muralla de la població del segle XII, declarat Bé cultural d'interès nacional (BCIN).
En el primer mil·lenni de la nostra era hi varen arribar els àrabs, però no en queda cap rastre. Albanyà apareix documentat per primera vegada -amb el nom d'Albanianum- el 844, en un diploma del rei franc Carles el Calb a favor de l'abat Dòmnul, que hi va fundar el 820 un dels monestirs benedictins més antics de Catalunya: Sant Pere d'Albanyà, que, a partir del 869, va passar a dependre de Santa Maria d'Arles (Vallespir).
*

Sanaüja - vila i castell -

El municipi de Sanaüja - del basc zani-goia, que vol dir guàrdia de dalt - es troba situat al nord de la comarca de la Segarra, a la vall mitjana del riu Llobregós. La vila està orientada al migdia i la presideix el perfil emblematic del seu castell.
Una vila tranquil·la d'uns cinc-cents habitants que conserva l'estructura de l'època medieval, un passeig per la història carregat de tresors i sorpreses per descobrir!

 Les restes del primitiu castell de Sanaüja es troben al punt més alt d’un turó que domina la població de Sanaüja. És un dels castells més primerencs de la comarca i els seus orígens es remunten al segle XI. Bastit damunt dels diferents estrats de roca amb finalitats defensives, fou ampliat posteriorment en etapes successives per convertir-lo en castell palau o residència del bisbe. D’aquesta època, és el magnífic campanar de cadireta amb cinc ulls,  que va fer les funcions de campanar fins abans de la Guerra Civil.

Sanaüja encara conserva la seva estructura medieval i té el seu centre a la plaça Major des de la qual s’estenen els carrers fins als límits de la muralla.. Resguardar-se sota els seus porxos o passejar pels carrers que la voregen és viatjar a través del temps.

De Sanahuja

Dels antics portals d’accés a l’interior del poble – el de Sant Roc, el dels Escots... -, en destaca el conegut com La Portalleta, un pas cobert amb una successió d’arcs que constitueix un dels llocs més bonics de la vila.
El pont medieval (sXIV-XV) era antigament , el principal accés a la vila. Es tracta d’una sòlida construcció amb dos arcs de  mig punt, mènsules i tallamar, que consisteix un dels exemples més interessants de l’arquitectura civil.
Un dels tresors artístics és la magnifica col·lecció de la seixantena llarga d'esteles funeràries discoïdals, que podem trobar al cementiri, datades entre el segle XII i XVIII

De Montsonís a Salgar

Un bell recorregut per un indret que conserva tot l'encant d'un passat medieval i  on sembla que el temps s'hagi aturat. El poble de Montsonís, està situat al vessant oriental de la serra de Montsonís (596 m), a l'esquerra del Segre. La població conserva restes de fortificacions dels segles XIII i XIV, pertanyents a l'antic castell romànic. Hi ha també, al cim del pujol, l'antiga església parroquial romànica de Sant Urbà de Montsonís, que ha estat remodelada. Altres edificis tenen finestrals ogivals.

L’encant de Montsonís és, precisament, l’ambient medieval que s’hi respira. Part de la muralla que devia protegir el poble s’ha convertit ara en murs i parets de vàries cases; i encara queden en peu algunes antigues torres de defensa, convertides amb el pas del temps en dipòsits de vi o d’aigua.

A la part alta del poble hi ha el Castell de Montsonís, construït l'any 1024 per ordre del Comte d'Urgell, Va estar en mans de diversos llinatges, fins a arribar a Carles de Montoliu, Baró de l'Albi, trentè Senyor de Montsonís i actual propietari del castell. És un castell habitat, per aquest motiu la bandera segueix onejant a la Torre de l’Homenatge i algunes de les habitacions són d’ús privat.

Crida l'atenció la magnífica façana exterior, la torre d'homenatge de nova construcció, el finestral d'estil gòtic, l’oratori privat amb accés directe a la capella per a seguir la missa i no barrejar-se amb el poble, el celler d'on parteix el subterrani secret que es comunicava amb l'església romànica de Salgar (en estat semi ruïnós), el forn de pa, el poble estava obligat a fer-lo en el forn del castell i donar-ne una part al senyor, la sala d'armes antigues, la complerta cuina, la presó...

Baixem caminant fins a Santa Maria de Salgar i ens sorprèn la bellesa de l’indret, és un paratge engorjat sobre el Segre, un congost espectacular ple de coves i balmes.

El nom de Salgar procedeix de l’àrab algar , que significa cova, en una clara referència a aquest indret on el Segre passa per un congost on les aigües han anat excavant balmes a la roca. Hi ha constància arqueològica de l’ocupació d’aquesta zona en època ibèrica. En el mateix congost, a l’altra banda del riu, s’aixecava el castell de Malagastre.

L’edifici és, fonamentalment, una obra barroca que aprofita parts de les estructures de l’alta edat mitjana. El lloc apareix referenciat per primera vegada el 1054 en una dotació d’Arnau Mir de Tost a la canònica de Montmagastre. Originàriament era un ermitatge. El 1404 degut l'abandó del lloc es cedit als carmelitans, que hi basteixen un convent i amplien l'església romànica. El 1530 edifiquen el claustre renaixentista i el completen amb  altres construccions sota la balma. Els monjos foren exclaustrats el 1835 i el lloc venut, bé que continuà com a santuari.

Durant la guerra civil de 1936-39 els edificis foren malmesos, però posteriorment el culte fou restaurat i el 1972 l'església fou arranjada. El convent conserva la façana però l’interior està en runes.

el castell de Concabella

Visitem el castell de Concabella que és el casal fortificat més gran de la Segarra, es tracta d’un gran castell renaixentista de planta quadrangular, amb grans finestrals, organitzat al voltant d’un pati central, i una torre a cadascuna de les cantonades, de les quals només se’n conserven dues. La torre del costat sud-oest és de planta octogonal, a diferència de l’altra que és de planta quadrada.

A la façana principal destaca la porta de mig punt amb grans dovelles. A la façana occidental, en canvi, hi ha una galeria de petits arcs – evolució dels antics merlets- que remata la part superior.

A l’interior han desaparegut pràcticament tots els elements propis de l’edifici, tot i que encara hi podem veure una sala coberta amb unes grans arcades, ocupada avui per la cafeteria. La façana conserva un finestral del segle XVI

Aquest castell originàriament era una torre de vigilància. Trobem el nom de Concabella datat del segle XI, com a denominació d’una fortificació i per extensió va prendre nom del llinatge que hi havia en aquell moment. Més tard va passar a mans dels Peramola i posteriorment dels Oluja, aquests eren membres d'una de les famílies que anava acaparant castells i propietats i que per contrapartida estava constantment en lluita amb tots els parents i veins, els va succeir els Erill que van transformar l’antiga fortalesa en castell-palau.

Actualment alberga el Centre d'interpretació dels Castells del Sió com a testimoni arquitectònic i de la història de la Catalunya central, l'expansió feudal sobre l'Al-Andalus i la pervivència senyorial a l'època moderna.

Concabella és un poble del municipi de les Pallargues (Segarra), prop de la riba dreta del Sió, al voltant de l'antic castell de Concabella i de l'església parroquial de Sant Salvador. A llevant hi ha l'antic castell de Ratera, que esdevingué posteriorment molí i fou denominat el molí de Concabella. Formà part de l'antic terme de l'Aranyó.