El que queda de La Garde un castell/palau occità

  De camí cap a Camon veiem al fons el perfil d’un castell imponent per la seva mida i quan ens acostem comprovem que és el testimoni del que havia estat. La Garde

   El voltem per fora ja que l’accés està prohibit segurament per raons de seguretat.

Malgrat tot és impressionant contemplar murs i parets que han resistit el pas del temps i s’alcen orgullosos conservant l’equilibri precari que les sosté.  

   El castell de Lagarde és un edifici medieval del segle XI, construït per Ramiro I, rei d'Aragó i comte de Barcelona, en origen era una primera torre quadrada.
  Al final de la croada contra els catars Simon de Montfort otorga el poble i el seu castell al mariscal de les croades, Guy de Lévis, lloctinent del seu exèrcit.
   El castell creix amb quatre torres de planta quadrada, un portal, un pont llevadís i un fossat al peu de les muralles.
   Al segle XVI  comença una nova fase marcada per l'esperit del Renaixement.

    Es basteix la torre amb la gran escala interior de cargol que porta a la nova capella, es millora les defenses del castell mitjançant l'addició d'una bastida a cada cantonada de l'edifici i una a cada front per defensar les entrades, s'afegeix una paret i amplia el fosar,  però l'actual estructura correspon al segle XVII, quan l'antiga fortalesa es modifica per a convertir-se en un palau, envoltat de jardins a la francesa d'aquí prové el nom de Versalles de l'Arieja. 

   El palau és destruït durant la Revolució Francesa i venut pedra per pedra,  avui és un espectacular i gran conjunt de ruïnes.

   Del poble de La Garde situada al peu del castell i que té el mateix nom, ben poca cosa podem dir, doncs no hi ha informació,  l’església té un campanar d’espadanya que vist de perfil sembla transparent i els portals de les cases pintades de diferents colors són expressius i tenen l’encant especial de la senzillesa.
 

Camon, una vila del Pays de Mirepoix

   Tot seguint la ruta dels castells càtars ens trobem amb aquesta bonica i tranquila vila mil·lenària de Camon al mig de la vall i envoltada pel riu Hers.
   El seu nom ve del gal-romanès Cambo-dunam, que significa meandre fortalesa. És una vila considerada com una de les més boniques de França, on podem passejar per l'entramat de carrers medievals de l'antic recinte emmurallat, construït a l'entorn d'un imponent castell-abadia que fou erigit en els seus inicis per Carlemany.

    La llegenda diu que Carlemany el 778, de retorn de Roncesvalls, va fer construir un monestir i una església. La primera acta que dona fe de l’existència de l’abadia data del 923.
   Al segle X l'agricultura creix en els turons dels voltants de la vila. Els monjos propietaris de moltes de les terres, ofereixen als vilatans la seva protecció a canvi del cultiu de la vinya i els cereals per garantir les taxes que s'han de pagar a l'Abadia de Lagrasse.
   Els agricultors, ajudats per l’experiència dels monjos, construeixen feixes als turons de l’entorn, cabanes de pedra per albergar a les seves eines i creen un sistema hidràulic amb aqüeductes que faciliten els cultius.
   El 18 de juny 1279, la ruptura de la presa natural que retenia el llac Puivert destrueix Camon i tots els pobles de la vall. La reconstrucció serà entre 1280 i 1316 a imatge de les fortaleses reials franceses. Durant la guerra de 100 anys, es va construir un mur emmerletat al voltant del Priorat.
   L'església i el monestir són destruïts en gran part pels saltejadors de camins el 1494, no és fins a la segona meitat dels segle XVI que es reconstrueix de nou. Philippe de Lévis fa bastir la gran torre de planta rectangular i també les muralles que envolten el poble (1526-1535).
   El cardenal Georges d'Armagnac, que era prior de Camon, restaura aquestes fortificacions i fa edificar la torre de la cantonada oest del recinte entre 1560 i 1570. Es prenen totes les mesures de protecció contra les amenaces a la guerra religiosa. Els Priors que es succeeixen els segles XVII i XVIII, continuen enriquint el patrimoni, tot proporcionant elements decoratius de gran riquesa, tant a l’Abadia com al Castell.
  Amb la puixança econòmica la població creix fins a 860 persones. Alguns s’instal•len en barraques que esdevindran amb el temps les futures granges. Els monjos abandonen el convent sense resistència durant la Revolució. El Castell i l’Abadia són venuts com a bé nacional el 1791.

Avui dia una part de l'Abadia és un hotel que ofereix habitacions i un restaurant.

**les cabanes de pedra seca són molt semblants a les que podem trobar a Catalunya.
    És la vila dels rosers, doncs moltes cases en tenen a les façanes i pel maig es celebra la festa de la rosa.

El Dolmen de Marrunyes - un tomb per Brangolí, Feners i Bena

    Fem un itinerari travessant Brangolí, Feners i Bena, tres llogarets que pertanyen al municipi d'Enveig,  situats en un vessant poc conegut de la Cerdanya, amagats  darrera la muntanya de Bell·lloc que els hi configura un paisatge i caràcter especial. A Feners visitarem el  Dolmen de Marrunyes o de Cal Caballer.

  Brangolí  abans Vilangolí. està situat a 1.521 m. d'altitud  a la falda de la muntanya de Bell-lloc i a la riba esquerra del riu Brangolí. Es relaciona amb un fundus o propietat rural romana.

  Una gran masia del segle XVIII ha estat recentment restaurada i oberta com a hotel amb el nom comercial de Chateau de Brangoly. Al lloc també s'hi vincula part de l'acció de la llegenda de la fada d'Enveig.

   L'església de Sant Fruitós de Brangolí és una petita edificació d'origen romànic, reformada el segle XIX. Antigament havia estat parròquia i servia als pobles veïns de Bena i Feners. 

  

   Entre Brangoli i Feners, no gaire lluny del camí que hi mena, trobem el megàlit, un monument neolític que rep també les denominacions Sepulcre de la Cova del Camp de la Matunya, Dolmen de Marrunyes o de Cal Caballer.

   Té la forma d'un dolmen clàssic i se'l considera un dels més bells i espectaculars, per les seves dimensions, que permeten d'estar-hi dempeus a dins.

     El monument es compon d'una gran llosa horizontal  sostinguda per tres de verticals, formant una cambra que es tanca amb una porta feta de dues lloses verticals més, de dimensions inferiors a les altres. La llosa que fa de sostre té marcades una quarantena de petites concavitats, similars a les que mostra la propera roca de les Empardines; això ha fet concloure que ambdós monuments tindrien un orígen comú, entre el 2000 i el 1700 aC  - Jean Abélanet hi va fer prospeccions el 1950-1955, i  va trobar-hi  restes, molt fragmentades, d'enterraments. Va ser declarat monument històric de França el 1976.

    Feners 1.500 m, a la dreta del riu Brangolí, resta ben protegit. En destaca un caseriu, i ja existia, com a mínim, al s. XI.

   Acabem ja quan es fa fosc a Bena situat a 1.600 m d’altitud, és a la dreta del torrent del mateix nom, a la falda del puig de Bena, comunica amb la vall del Querol pel coll de Bena. Hi trobem les ruïnes d'una capella dedicada a Sant Fruitós. No gaire lluny s’instal·là un oppidum protohistòric, ara fa més d’un mil·lenni.

De Torredembarra a Altafulla - arran de mar

   Anem a la costa Daurada per tal de seguir un tram del camí de Ronda arran de mar entre Torredembarra i Altafulla. Travessem cales, penya-segats, platges i aiguamolls.

   Comencem l’itinerari al port de Torredambarra a prop del far Punta de la Galera, que és el més alt de Catalunya, l'últim que s'ha construït a la Península i un dels pocs aixecats a Europa aquest segle XXI. 

    El primer tram el fem per sobre roques, a dalt de les cingleres i arran de mar fins a la petita cala del Canyadell,

    seguim fins al Fortí que forma part de la vil·la romana delsMunts, des d’on podem contemplar la platja de Les botigues del Mar, antiga platja de pescadors, al fons veiem el castell d’Altafulla.

  arran de mar, el passeig es fa planer i agradable tot trepitjant la sorra mullada  i les ones que ens refresquen,

  ens arribem on desemboca el Gaià, la platja li barra la sortida al mar, decidim fer el passeig dels aiguamolls a la tornada,

 creuem la platja de Tamarit on es veu al fons el castell del mateix nom, donem la volta a peu de muralla fins a Cala Jovera., a davant un illot entre les dues platges ens permet enfilar-nos, sentim i veiem la força del mar que travessa les roques per sota.

 ens enfilem de nou, una altre cala i  al mig del mar un roc immens, 

   el camí arran de mar entre pins ajaguts per la força del vent, i matolls que s’arrelen entre les roques es fa gairebé  impracticable i anem a trobar un camí més ample que voreja una urbanització des d’on contemplem les magnífiques vistes i busquem una ombra per descansar i fer un mos.

 En un revolt entre els pins ja veiem la Punta de La Mora on desfem el camí, un bany refrescant a la cala Jovera i ens acostem fins als aiguamolls del Gaià

       la platja s’ha buidat i la llum de la tarda fan més viva i expressiva les formes i els colors del mar i cel.

    Ha estat una agradable i relaxant caminada

Els llacs del Circ de Tristaina a la parròquia d' Ordino - Andorra

   Anem fins l’estació d’Ordino Arcalís per apropar-nos als tres llacs que recullen les aigües del pic de Tristaina i rodejar el Circ que les encercla.

   L'aspecte d'aquesta vall és la típica dels terrenys d'origen glaciar, amb la seva característica forma en U,  l'acció de les antigues glaceres ha modelat el rocam i erosionat les crestes, creant grans dipòsits de roques fragmentades al fons de les valls.

   Una breu ascensió ens situa en pocs minuts al peu del primer llac que valgui la redundància s’anomena Primer, el voregem per la dreta i en lloc de seguir el camí ens hi acostem tot passejant pel mig dels prats i mulleres, travessem el rierol i arribem al llac del Mig, 

 seguim fins que ens trobem el llac Amunt, el més gran de tots tres i el segon més gran d’Andorra i com que ha estat un recorregut senzill decidim pujar muntanya amunt i fer el Circ que rodeja els tres llacs des de dalt. que voregem per un camí ben fressat. Seguim les marques grogues que porten en direcció al cim de Tristaina. Arribem al coll i el camí segueix cap a l'esquerra i puja per un terreny rocós, sense perill si seguim les fites.

  Recorregut  6.6 Km                            Altitud màx. 2540 m

  Desnivell acumulat 506 m                   Altitud min. 2168 m  

 Resseguim la riba occidental de les aigües i prenem el camí que puja en direcció nord. S’inicia llavors un tram de força pendent. Aviat, però, l’esforç es veurà recompensat per la vista aèria sobre l’Estany d'Amunt. El recorregut dóna la volta al llac per la cota 2.500,  passa per la Costa Rodona i voreja el cim de Tristaina.

   La ruta dels llacs està molt ben indicada però si es vol fer el Circ es complica ja que cal anar en compte perquè hem de travessar varies tarteres i barrancs, també puja i baixa, el desnivell acumulat és de 500 m, ara bé val la pena perquè des d’aquest punt elevat contemplem una panoràmica que fon el circ, els estanys i tota la vall.

El llac del Diable i la Peira Escrita a la Vall de la Galba

Tornem a la Vall de la Galba amb la intenció d’arribar fins a la seva capçalera, passant pel pla de la Peira Escrita i fins a l’estany del Diable.

 Ha desaparegut el mantell blanc que aquest hivern cobria la vall però encara en ple més de juliol podem trobar algunes clapes i congestes a la muntanya i arran del camí, el mateix estany del Diable està rodejat neu i destaca el blau marí de les seves aigües glaçades.

Anem fins a Esposoille i pujem amb cotxe fins a l'aparcament de La Jaceta 1635m. Continuem a peu pel camí que és ben ample, perquè encara hi passa el cotxe d'algun pastor que porta sal als ramats. Es va tota l'estona per la dreta del riu, es passa de llarg la cabana de la Jaça de la Llosa 1705m

Travessem el riu de La Galba per sobre les pedres, ja que sembla que una riuada s’ha endut la passera,  més avall es veuen les pilones de la construcció del nou pont.
 Al fons de la vall veiem el Puig de Morters i el Puig Terrers, ens enfilem fins arribar a un pla amb mulleres, deixem aquí a l’esquerra el Tour du Capcir, que puja en direcció als estanys de Camporrells i seguim a la dreta per un sender, al principi una mica tapat per la vegetació, però després més evident, que s’enfila per un contrafort del Puig de Terrers

Pugem en diagonal cap a la dreta fins a dalt d’un coll, quan traiem el cap se’ns apareix de cop i per sorpresa el magnífic llac cobert de  neu en forma de cràter, l’estany del Diable 2332 m. Una de les raons per les quals sembla que es va batejar amb aquet nom és perquè no perd aigua per cap rierol. i sempre manté un mateix nivell d'aigua, en realitat l'aigua es filtra i acaba sortint a l'exterior uns metres més avall.

 Baixem pel torrent de la dreta i arribem al pla de la Peira Escrita. Aquest nom fa referència a les grans lloses esquistoses que hi ha escampades pel pla amb antigues inscripcions (noms, dates, creus i altres signes) que des de fa segles la gent de les contrades ha anat fent; fins i tot els experts han sabut veure signes dels temps neolítics. Les millors i més antigues inscripcions les podem veure a la gran llosa situada vora el torrent, amb noms i dates dels segles XVII al XX.

S’ha fet tard i fem el camí de tornada tranquil·lament tot fruint del paisatge fins al pla de la Jaceta. Ha estat una jornada fantàstic i màgica.

Cap el castell de Santa Coloma de Farners i relax al balneari

   Seguim un itinerari que s’endinsa pels boscos de Farners, on abunden les sureres, les alzines i els roures tot gaudint de la natura i també, de la història en la visita al castell de Farners.

   Arribem a l’ermita de la Mare de Déu de Farners, part de la qual conserva la construcció original romànica del s. XII i des d'on es pot contemplar perfectament el castell, és un lloc habitual de pícnic i avui hi ha molta gent però l’ermita roman tancada

   Per accedir al castell cal pujar per unes escales excavades a la pròpia roca, està situat dalt d'un turó,  prop de l'antic camí de Santa Coloma a Sant Hilari,  en un punt estratègic del pas entre les planes de la Selva, del Vallès i d'Osona. Apareix documentat per primera vegada a l'any 1040 com a possessió del comte de Barcelona Ramon Berenguer, posteriorment va passar als Vilademany, sota el domini superior dels vescomtes de Cardona, va ser abandonat cap al segle XV.
   El castell està format per una torre central de planta rodona i un recinte emmurallat al seu voltant. Els murs tenen una alçada de vuit metres. A la part inferior els carreus són de majors dimensions i  distribuïts en filades més o menys regulars, a la part superior els carreus són més petits i col·locats irregularment amb nombroses espitlleres en la part inferior i coronats per merlets.

    La torre té un diàmetre de vuit metres i mig i una alçada de dotze metres. La porta d'accés a la torre es troba a uns set metres d'alçada i s'hi podia accedir gràcies a una estructura de fusta.

  De la resta de dependències del castell no s'ha conservat pràcticament res, només la base dels murs que delimitaven algunes estances.

  En el turó que hi ha just al davant del castell s'alçava una torre de guaita, de la que només queden unes quantes pedres del que era un dels seus murs. Damunt les roques hi ha restes de la muralla exterior que la protegien, similar als castells de Cruïlles o de Beuda. Hi ha una cisterna feta amb carreus ben picats que recull l'aigua que baixa del rocam. Com en el cas del castell, per accedir a ella calia pujar per uns esglaons excavats a la roca.

Pel camí descobrim un munt de formacions granítiques esculpides amb formes curioses fruit de l'erosió patida al llarg del temps, 

*

Després una estada relaxant al Balneari Termes d'Orion que està catalogat com a monument del municipi de Santa Coloma de Farners i inclòs en l'Inventari delPatrimoni Arquitectònic de Catalunya.

A causa de l’origen profund i de l'especial circulació subterrània, les aigües adquireixen unes característiques físico-químiques bicarbonatades sòdiques, fluorades, silicatades i radioactives, que brollen transparents sense olor ni sabor especials, de 39 a 45ºC.

Aquestes propietats terapèutiques són tan antigues com la humanitat. Les primeres referències històriques de les aigües termals de Santa coloma de Farners són durant la Guerra del Francès contra Napoleó, en que s'aprofiten per curar els soldats amb tractaments balneorològics, és doncs al segle XIX quan comencen a obtenir l’admiració i el reconeixement de la societat catalana de l' època.