Circular al Turó de les Formigues - Sant Miquel de Solterra

    Anem fins el Montseny amb la intenció de pujar fins el turó de les Formigues o Sant Miquel de Solterra, situat entre Sant Hilari Sacalm, Santa Creu d'Horta i Osor, és el cim més elevat de les Guilleries, amb 1.204 metres.

    Aquest dia d’estiu assolellat anem cercant un indret ombrívol per mitigar la calor. Anem fins a Sant Hilari Sacalm i seguim per la pista forestal que porta a Osor. Un cop arribem a la font dels Abeuradors iniciem el camí tot pujant per una pista forestal que surt a l’esquerra de la font, és ample i ombrívol, fins arribar al coll de Llevanyes

   Seguim el camí que s’enfila a l’ombra del Puig Sa Cadires. A l’alçada de la Font Sa Guarda, deixem el camí ample a la dreta que mena a Osor i ens enfilem per un corriol fresat pel vessant obac, entremig de faigs i castanyers, que ascendeix de forma constant fins arribar a dalt del Turó.

   La Creu de les Guilleries o de Sant Miquel, construïda sobre les restes de la torre del castell de Solterra, documentat ja al segle X. Sols s’endevina la base d’una torre rodona, sobre la que s’hi ha instal·lat una creu, la creu de les Guilleries (any 1957).

   És una gran creu de ferro forjat amb formigues també de ferro a la base, que fan referència al fenomen de les formigues alades que envaeixen aquest indret a la tardor

  Hi han altres petites restes, les de la capella de Sant Miquel (segle XIII) que va resistir fins a principis del segle XX, actualment en resten alguns carreus de la base de les parets.

   Dalt del cim la vista és impressionant, però avui hi ha una mica de calitja que no deixa apreciar del tot el paisatge. Veiem les Guilleries i s’aprecia el perfil dels Pirineus

    Els frondosos boscos del Montseny esquitxats d’algunes masies.

   El poble de sant Hilari Sacalm. Deixem el cim pel mateix corriol on ens hem enfilat,

    però baixem per un altre camí en sentit oposat que baixa molt dret, cal tenir cura de les fulles que tapen el camí i el fort pendent

    Arribem al Borrell, una masia enrunada on hi trobem un ramat d'ovelles que descansa a l’ombra de les parets que s’aguanten dempeus encara.

    Deixem la masia a la dreta i planegem per una pista forestal fins a arribar al camí per on hem pujat tot tancant el circuit.

    Al llarg del camí hem trobat un munt de maduixers que ens han obsequiat amb els seus fruits

     i diversitat de flors

   Cal dir que tot el camí es fa sota l’ombra dels arbres que fa molt agradable l’excursió.

Powered by Wikiloc

un cop a baix veiem lluny el turó que hem deixat enrere

* * *

La Vall d'Incles - Una volta per l'estany de la Cabana Sorda

Anem fins a Canillo a Andorra amb la intenció de fer un recorregut i descoberta de La vall d'Incles, situada entre Soldeu i Tarter, on hi ha un munt de rutes per fer.

   Iniciem el recorregut a la carretera d’accés de la Vall d’Incles. Ens aturem davant el majestuós Alt de Juclar (2.688m) que presideix la vall.

   Una multitud de flors de muntanya, de tots colors pinten el paisatge impregnant-lo amb el seu perfum. Un mosaic de prats, pastures i molleres, amb bordes arreu

     Abans d’arribar al final de la pista d’uns 2,5 km de recorregut, on hi ha la Badalosa, (una ermita romànica, un grup de cases, un petit aparcament i una zona de pícnic...) prenem a l’esquerra un camí que segueix el fons de la vall en direcció al Port d’Incles

   El riu d'Incles que porta les aigües del riu de Juclar i del riu del Manegor que baixa del Port d'Incles.

    El camí s’acaba quan unes cases impedeixen el pas i hem de cercar de nou la ruta tot enfilant-nos pel mig d’una tartera. Aviat les vistes comencen a ser impressionants, la vall d'Incles, la zona de Juclar, de Siscaró...

   Quan recobrem de nou el camí ens enfilem en diagonal i travessem el bosc seguint el curs del riu Manegor que baixa del port d’Incles

   Deixem a la dreta el trencall que mena als estanys del l'Anrodat i l'Illa i el camí que porta al port d’Incles per seguir a l’esquerra un camí que ascendeix d’una forma constant

   Predomina el bàlec que s'assembla a una ginesta però nana, d'uns 50-80 cm d'alçària, molt ramificat i de branques rígides, grisenques i estriades. Fa coixinets a les landes de muntanya, en sòls silicis, especialment a solana, als estatges subalpí i alpí.

   Joan Coromines, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana diu: Mai no ha estat l'argelaga ni cap planta punxent o espinosa, com diu [AlcM] i La meva vida de muntanyenc em permet d'assegurar que no es diferencia de la ginesta, als ulls de l'observador llec però atent, més que per la seva talla nana i l'escassa ufanor de les seves flors, però creix amb tronc més robust i en masses enormes, sovint quasi impenetrables.

    Fins arribar a l’estany de Cabana Sorda a 2.295 m d’altitud. Contemplem la gran bellesa d’aquest racó d'alta muntanya.

   Cabana Sorda. Per Sorda se’n diu d’un espai tancat, com una gran raconada envoltada de vessants molt drets

   A pocs metres de l’estany, hi ha el refugi de Cabana Sorda amb capacitat per a 20 persones. De tornada travessem un prat alpí fins arribar a un collet on hi ha l’indicador cap a l’estanyó del Querol, continuem en direcció sud

  Deixem enrere els Assaladors de la Cabana Sorda i baixem arran del barranc de Fenefau

El sender baixa tot vorejant el rierol de la font dels Comellassos, per endinsar-se al bosc de la Pinosa.

   Les gramínies, al final de la primavera, amb flors tan espectaculars com la grandalla.

   L’últim tram el fem per sobre i al costat del rierol fins trobar de nou la carretera d’accés

   on retornem al punt d’inici. Marxem amb la idea de tornar-hi aviat per explorar un altre racó de la vall.

* * *