dilluns, 8 de juny de 2015

De Can Robert a la Mola de Sant Llorenç del Munt



   Pugem per enèsima vegada al cim de la Mola, 1.105 metres, el punt més alt del Vallès Occidental, situat al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
   És una de les ascensions típiques dels vallesans, un cim emblemàtic per nosaltres ja que forma part del nostre paisatge i història. Aquesta vegada ho fem tot passejant i a l’hora documentant l’itinerari per compartir-lo
   El paisatge de Sant Llorenç del Munt és format per cingles i monòlits de conglomerat rogenc, la vegetació es troba a les valls i als indrets on l'acumulació de terres permet que hi creixin els pins i les alzines.
   Uns tres quilòmetres i mig després d'haver passat Matadepera, a mà esquerra, hi ha una pista, força practicable amb cotxe, que ens porta a Can Robert on comença l’itinerari.
   És una masia tradicional, de dues plantes amb teulada a dues aigües, tancada amb un mur. A la façana principal presenta portal adovellat i finestres de llinda recta, una d'elles decorada. Al costat de la masia hi ha restes d'un trull d'oli, un forn de calç, dipòsits i altres elements de pagès. La masia està documentada amb aquest nom des del segle XVIII però és probable l'existència d'un assentament anterior, d'època medieval.
    Des de Can Robert agafem un corriol que ens permet anar guanyant alçada. Passem per davant la necròpolis de Can Robert que correspon al període de transició entre l'època romana i la medieval, datada entre els segles VII i IX
   El camí dels Monjos és la ruta més habitual per pujar a la Mola, es tracta d'un camí carener que comença a Sant Cugat del Vallès i porta a la Mola passant per Sant Quirze, Terrassa i Matadepera, en total, vint-i-set quilòmetres. Nosaltres l'enllaçarem a l’últim tram passat Can Poble quan tan sols faltin uns tres quilòmetres per arribar a dalt del cim.
                                        Can Pobla o de Sant Esteve de la Vall, és el conjunt de cases situat al mig de la Mola, les primeres cases foren bastides als segles X i XI. Els comtes de Barcelona en van fer donació al monestir de Sant Llorenç l'any 1005.
   El camí passa per la dreta de Can Pobla i cap el mig del bosc, creuem un torrent i enllacem amb el camí dels Monjos, seguim muntanya amunt, aviat veiem el monestir de Sant Llorenç al cim de la Mola.
    Passem per l’ Hort dels Monjos, petit i planer bosc d'alzines, on hi ha el que possiblement fou el camí medieval pel qual s'accedia des del monestir a l’hort.. Aquest camí, amb esglaons, és empedrat amb palets de riu; en part és excavat a la roca, i forma la canal que s'enfila pel cingle. Montserrat a ponent ens ha seguit tota l’estona
   Gairebé a dalt, veiem tot el sector del riu Ripoll i el magnífic espadat de les roques de la Castellassa, de can Torres i del Dalmau.
   Dalt del cim una panoràmica que abasta tota la comarca i la Catalunya Central, des dels Pirineus fins al mar.
   I un conjunt de feixes que en el seu moment devien formar els camps de conreu del monestir. Els cantons del nord i de llevant, per contra, no tenen feixes, potser perquè els forts pendents no ho permeten o potser perquè l'erosió s'ha endut les que en un altre temps hi devia haver.
   Visitem el monestir de Sant Llorenç, malmès durant l'ocupació francesa d'inicis del segle XIX, però posteriorment consolidat, és un exemple valuós del romànic llombard.
    Recorrem tots els racons de dalt del cim i tornem pel mateix camí fins a Can Robert on acabem el recorregut

4 comentaris:

Josep Balius Planellas ha dit...

Bon reportatge Maria, un nou camí per fer el cim. Una abraçada i endavant.

El pare ha dit...

A la Mola va ser al primer indret que ens van portar els pares caminant, recordo que vaig arribar destrossat, no sé quants anys tindria però segur que menys de deu. Només hi he tornat una vegada i ja fa uns quants anys.
Les fotografies, com sempre, fantàstiques,
Una abraçada.

maria moncal ha dit...

Josep, n'hi ha molts per pujar a la Mola, aquest és força habitual i recomanable.

maria moncal ha dit...

Manel, segur que al cap d'una estona d'arribar al cim ja devies córrer amunt i avall com si res, ho dic per experiència perquè amb els meus alumnes d'una edat semblant fèiem l'itinerari encara més llarg , primer al Montcau i després per la carena del Pagès fins a la Mola passant pels Òbits i la Cova del Drac, es cansaven força i alguns es queixaven però tan bon punt érem a dalt de la Mola els hi passava el cansament i corrien i jugaven com si acabessin de sortir de casa.
M'ho has fet recordar i si fas aquest camí ara xino, xano.., no té pèrdua i en gaudiràs força
Una abraçada

entrades al bloc